Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge 2n de Quaresma. Cicle A

Barcelona, 12 de març de 2017

 

Què ens cal per trobar-nos amb Déu?

No ens calen

-ni cavil·lacions

-ni esforços sobrehumans

-ni crits, ni màgies.

N’hi ha prou en fer silenci.

Silenci per fora i per dins i escoltar la seva Divina Presència en nosaltres.

Aquietar, assossegar la nostra casa interior per acollir el qui habita en nosaltres.

Com diu molt bé Martín Velasco: “Afinar el oído para captar el murmullo de su paso, casi siempre tan suave como la brisa.”

La trobada amb Déu és sempre personal i intransferible. Podem intercedir els uns en favor dels altres, però ningú pot pregar en lloc meu substituint-me.

No és possible comunicar-se amb Déu per procurador.

És cert que podem utilitzar fórmules heretades dels Antics com Salms i altres pregàries.

Però, al final del final, sóc jo qui haig de recórrer el meu propi camí per trobar Déu en la meva vida.

Ho deia el poeta León Felipe en els seus famosos versos:

“Nadie fue ayer,

ni va hoy,

ni irá mañana

hacia Dios

por este mismo camino

que yo voy.

Para cada hombre guarda

un rayo nuevo de luz el sol

y un camino virgen

Dios.”

Quan es dóna verdadera comunicació amb Déu, allà hi ha

-una persona viva

-un home o una dona que interroguen

-que cerquen

-que supliquen

-que gaudeixen

-o que ploren i es queixen

-que alaben, confien i esperen.

-I són agraïts: saben donar gràcies.

Aquesta comunicació viva i personal amb Déu és capaç de transformar la persona i reorientar, de bell nou, la seva vida sencera.

Quan hom escolta amb pau a Déu en el fons del seu cor, se li il·luminen zones fosques del seu viure que abans li passaven desapercebudes. I aprèn a diferenciar el real de les enganyoses aparences. I també descobreix forces, energies interiors amb les que ja no hi comptava.

La vida tota es transforma.

Hi ha noves llums, noves forces, nou dinamisme que conforta i ens fa més valents, més ardits, més actius.

I, per damunt de tot, hom se sent estimat per Déu i amb renovades forces per estimar els altres, cosa no sempre fàcil.

En el contacte amb Déu, la vida del creient canvia radicalment, i passa de la por i la temença a la pau quan sap escoltar el misteri de Déu manifestat en Jesús.

La veu del Cel diu, referint-se a Jesús: “Escolteu-lo.”

Què s’ha d’escoltar?

El que Pere havia refusat poc abans: l’anunci de la Passió i de la mort.

El Déu de Jesús, com també el mateix Jesús, és el Déu que lluita en la vida contra la por dels covards

contra el poder que sotmet, espanta i oprimeix, encara que això es faci en nom de Déu.

Quan la vida s’orienta d’aquesta manera, el final d’aquesta vida pot ser molt semblant al final de la vida de Jesús.

Però, en definitiva, això és el que ens transfigura. Això és el que li dóna, a la nostra vida, el mateix sentit que va tenir la vida de Jesús.

Però, en definitiva, això és el que ens transfigura, això és el que li dóna, a la nostra vida, el mateix sentit que va tenir la vida de Jesús:

-risc segur

-mort temporal

-resurrecció gloriosa

-i salvació eterna 

El creient en nom de Déu només pot

-beneir

-i ajudar desinteressadament.

És això el que nosaltres fem i vivim?

Per què som més sensibles al sagrat que a allò simplement humà?  

Mentre no tinguem això resolt, no som cristians.

Serem, per descomptat, molt religiosos. Però, de cap manera cristians. És a dir, deixebles i seguidors de Jesús.