"El Déu trinitari és font i cim de tota tendresa"

Santíssima Trinitat. Cicle B

Barcelona, 27 de maig de 2018

El misteri de Déu supera infinitament el que la ment humana pugui captar.

Però Déu ha creat el nostre cor amb un desig infinit de buscar-lo a Ell, l’Únic, de tal manera que no trobarà consol eficaç ni repòs segur si no és en Déu.

El nostre cor, amb el seu desig insaciable d’estimar i de ser estimat, ens obre una escletxa, una fissura per a poder intuir el misteri inefable de Déu.

En el seu deliciós relat de “El Petit Príncep” A. de Saint Exupéry fa aquesta sàvia afirmació: “Només amb el cor es pot veure bé; l’essencial és invisible als ulls.”

És una forma bella d’exposar la intuïció dels teòlegs medievals: “Ubi amor, ibi est oculus”: A on hi regna l’amor, allà hi ha ulls que saben veure-hi.

S. Agustí ho havia dit segles abans d’una manera més directa: “Si veus l’amor, veus la Trinitat.”

Quan el cristianisme parla de la Trinitat vol dir que Déu, en el seu misteri més íntim, és amor compartit, estimació compartida.

Déu no és una idea fosca i abstracta

no és energia oculta, amagada

no és una força perillosa

no és un ésser solitari i sense fesomia

no és un rostre apagat, indiferent

no és una substància freda, impenetrable.

Déu és Tendresa desbordant d’amor.

Aquest Déu trinitari és font i cim de tota tendresa.

La tendresa inscrita en la persona humana té el seu origen i terme en la Tendresa que constitueix el misteri de Déu.

Per això la tendresa no és un sentiment més,

-és signe de maduresa i vitalitat interior

-brolla d’un cor lliure, capaç d’oferir i de rebre amor

-un cor “semblant” al de Déu.

La tendresa és el segell, l’empremta, l’encuny més clar de Déu en la creació, el que expressa el grau d’humanitat d’una persona.

Aquesta tendresa s’oposa frontalment a dues actituds molt esteses en la nostra cultura actual:

-la duresa de cor entesa i viscuda

com a barrera

com a mur

com apatia

com a indiferència i fredor davant l’altre

-i el replec sobre un mateix, és a dir:

l’egocentrisme ferotge

l’absència d’interès i de sol·licitud en la recerca del bé real de l’altre i dels altres.

El món es troba avui davant d’una grandiosa alternativa entre

-la cultura de la tendresa i, per tant, de l’amor i de la vida

-o una cultura de l’egoisme i, per tant, de la freda i muda indiferència, de la violència i de la mort.

Els que creiem en la Santíssima Trinitat sabem i tenim ben clar què hem de promoure, què hem de fomentar, de què hem d’examinar-nos i què hem d’exigir-nos.

En una paraula:

tendresa viva en comptes de fredor glaçadora.

La vivim nosaltres aquesta tendresa?

Sabem oferir-la amb naturalitat espontània i sincera?

No es tracta de fer comèdia sinó de procedir sincerament i d’actuar amb noble franquesa.

Actuar així.- encara que ens la refusin.

Actuar així.- encara que ens la critiquin.

Actuar així.- encara que en malparlin.

Són ells els que sortiran perdent-hi.