Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Diumenge XXV de durant l’any. Cicle B

Barcelona, 23 de setembre de 2018

 

Segons l’evangeli de Marc, fins a tres vegades insisteix Jesús, camí de Jerusalem, en el destí que li espera.

La seva entrega al projecte de Déu no acabarà amb l’èxit triomfal que imaginen – i desitgen – els deixebles.

Al final, hi haurà resurrecció però, encara que sembli increïble, Jesús serà crucificat.

Els deixebles han de saber-ho.

Però els deixebles no ho entenen. I tenen por de preguntar.

Ells segueixen pensant que Jesús els hi aportarà poder i prestigi. No pensen en cap altra cosa.

En arribar a Cafarnaüm, Jesús els fa una sola pregunta: De què discutíeu pel camí?

Els deixebles

-callen

-guarden silenci com si fossin muts.

Els hi fa vergonya dir-li la veritat al Mestre.

Mentre Jesús els hi parla d’entrega  i de fidelitat, ells estan pensant i discutint sobre qui serà el més important.

No creuen ni en la igualtat ni en la fraternitat que busca Jesús.

De fet, el que els mou és l’ambició i la vanitat: ser superiors als demés.

No seguin, nosaltres, discutint de coses semblants?

L’església ¿Ha de renunciar als seus privilegis o ha de buscar amb desfici

-poder social?

-el recolzament polític?                                                                            

A quines congregacions i moviments cal donar importància i a quines arraconar?

Quins teòlegs mereixen l’honor de ser considerats ortodoxes i correctes i quins han de ser silenciats i marginats?

Només els homes han d’accedir al sacerdoci o també les dones?

Davant el sospitós silenci dels deixebles, Jesús s’asseu i els crida.

Té el màxim interès en què l’escoltin bé i, sobretot, que l’entenguin. El que els va a dir, ara mateix, de cap manera ha de ser oblidat.

I què els diu?

Els hi diu això: “Qui vulgui ser el primer, que sigui l’últim de tots i el servidor de tots.”

Què vol dir això?

Segons Jesús, en el seu moviment no s’ha de mirar tant als que ocupen els primers llocs i tenen

-nom

-títols

-i honors.

Qui són, doncs, els realment importants?

Importants són els que sense pensar en el seu nom, prestigi o tranquil·litat personal.- es dediquen sense ambicions de cap mena i amb total llibertat

-a servir

-a col·laborar

-a contribuir generosament al projecte de Jesús.

Ho hem de tenir ben present en el pensament i en l’acció: el decisiu, l’important no és quedar bé davant la galeria mundana, davant el teatre i la comèdia del món.

El realment decisiu i el de debò important és fer el bé als que més ho necessiten, és a dir, als últims en l’escala social.

És aquesta la nostra dinàmica operativa?

Ho és

        o no ho és?