Els cristians hem de reconèixer que resultem bastant estranys. Diumenge XIX de durant l’any

Diumenge XIX de durant l’any. Cicle B.
Barcelona, 9 d’agost de 2015.

A molts homes i dones de la meva generació, nascuts en famílies creients, batejats als poc dies de vida i educats en un ambient cristià, els ha pogut succeir el mateix que a mi.
Hem respirat la fe de manera tan natural, que podem arribar a pensar que el normal és ser creient.
No ens adonem que la fe no és quelcom natural sinó un do immerescut.

Els incrèduls no són gent tan estranya com a nosaltres ens pugui semblar. Ben al contrari: Som els cristians els que hem de reconèixer que resultem bastant estranys.
¿És normal, avui, ser deixebles d’un home ajusticiat pels romans fa 20 segles, del que proclamem que ressuscità a la vida perquè era el fill de Déu fet home?
¿És raonable esperar un més enllà que ben bé podria ser només la projecció dels nostres desitjos i l’engany més colossal de la humanitat?
¿No és sorprenent pretendre acollir el mateix Crist en la nostra vida compartint junts el seu cos i la seva sang en ritus i celebracions de caràcter tan arcaic?
¿No és un presumpció pregar creient que Déu ens escolta o bé llegir els llibres sagrats pensant que Déu ens està parlant?

La trobada amb no creients que ens manifesten, honradament, els seus dubtes i les seves incerteses, ens pot ajudar, avui, als cristians a viure la fe de manera més realista i humil, però també amb més goig i més gratitud.
Encara que els cristians tinguem raons pàl·lides per creure, la fe –com diu Sant Pau– no es fonamenta en la saviesa humana.

La fe no és quelcom natural, espontani
–és un do immerescut
–una aventura extraordinària
–un estil d’estar en la vida que neix i es nodreix de la gràcia de Déu.
Els creients hauríem d’escoltar, avui, de manera molt particular les paraules de Jesús quan ens diu: “No critiqueu. Ningú no pot venir a mi si no l’atreu el meu Pare que m’ha enviat.”
Més que omplir el nostre cor de crítiques amargues, hem d’obrir-nos a l’acció del Pare.

Per a poder creure
–és important enfrontar-se a la vida amb sinceritat total.
Però és decisiu deixar-se guiar per la mà amorosa d’aquest Déu que condueix, misteriosament, la nostra vida.
Realment, ens deixem conduir per Déu?
Seré més concret.

Tot aquell –o aquella– que pensa que per apropar-se a Déu s’ha d’allunyar de les realitats humanes i de tot el que és humà, ha deformat Déu i Jesús, fins a tal extrem que ja els hi és del tot impossible
–creure
–i relacionar-se amb el Pare del que ens parla Jesús.

Quin és el camí per apropar-se a Déu?
És el mateix camí que Déu va fer servir per apropar-se a l’home: humanitzar-se.
No hi ha cap altre camí vàlid.
Però, aquest camí ens fa por, perquè els nostres instints de gent pretesament important són més forts que la senzillesa pròpia del que és simplement humà.
Déu ens ha demostrat que de persona a persona va zero.
Però nosaltres, estúpids, no ens ho creiem i anem per la vida amb orgull i pretensions, creient-nos millors que els altres i, fins i tot, menyspreant-los i criticant-los.