Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge 6è de Pasqua. Cicle A

Barcelona, 21 de maig de 2017

Tots tenim la dolorosa experiència d’haver perdut persones estimades i molt estimades.

I encara que fem el cor fort, la veritat és que ens fa molt de mal i que ens costa moltíssim acceptar-ho, i encara més assumir-ho amb bon ànim.

Ens sentim molt orfes.

Però els cristians mai no ens hem sentit orfes. El buit deixat per la mort de Jesús ha sigut omplert per la Presència viva de l’Esperit del Ressuscitat. I això val pels parents, amics, coneguts i saludats – com deia en Josep Pla.

Aquest Esperit omple la vida del creient.

Quan viu aquesta experiència de l’Esperit, el creient descobreix que ser cristià no és un pes que oprimeix i turmenta la consciència.

Ser cristià és deixar-nos guiar per l’amor creador de l’Esperit que viu en nosaltres i que ens fa viure amb una espontaneïtat que neix no del nostre egoisme sinó de l’amor més pur i noble.

La veritat de Déu genera en nosaltres un estil de vida nou enfrontat a l’estil de vida que sorgeix de la mentida i de l’egoisme, del càlcul, la mesquinesa i la barroeria.

Vivim en una societat a on

-a la mentida se la qualifica de diplomàcia oportuna

-a l’explotació se la té per negoci. Pregunteu-ho a banquers, capitalistes i polítics corruptes.                                                          

-a la irresponsabilitat se la té per tolerància i saber fer amb mà esquerra

-a la injustícia la qualifiquen d’ordre establert a favor dels poderosos, que són els que tallen el bacallà

-a la sensualitat se la té per amor

-a l’arbitrarietat per llibertat a favor dels que manen

-a la falta de respecte per sinceritat.

 

S’ha dit que el cristià és un soldat totalment sotmès a la llei cristiana.

És més exacte dir que, el cristià, és un artista que sota l’impuls creador i alegre de l’Esperit de Déu aprèn a viure

                                                  amb Déu

                                                  per Déu

                                                 i al servei dels germans.

 

És aquest el nostre cas?

Mireu, la vida dels que es prenen seriosament l’Evangeli és inevitablement una vida que es veu enfrontada a continues i dures confrontacions amb els poders de l’ordre injust establert pels poderosos que, de cap manera, suporta

-els criteris de vida

-els valors positius

-les pautes de conducta ètica

que neguen els valors que regeixen el desordre actual en el que vivim i patim.

Això, evidentment, és un gran repte que espanta, que ens fa por.

Però és, també, una llum d’esperança pel futur de la humanitat.

Per què?

Perquè només les persones guiades per l’Esperit de Déu podran donar-li un gir nou a la civilització i a la història.

Realment, ens hi volem comprometre, nosaltres?

T’hi vols comprometre, tu?

M’hi vull comprometre, jo?