Vés al contingut

Diumenge IV de Quaresma

Barcelona, 22 de març de 2020

El relat que acabem de llegir i escoltar és llarg i molt detallat. Està pensat i redactat per a desembocar en el moment final i culminant: l’acte de fe que fa el cec acabat de curar quan s’agenolla davant de Jesús. Un acte de fe que no és fe en Déu o en el Fill de Déu, sinó fe en el Fill de l’home.

L’expressió “Fill de l’home” només l’usa Jesús. Ningú més. Fou una novetat que Jesús introduí en aquella cultura. Es tracta d’una expressió semítica: bor’adam: fill d’adam. O el seu equivalent bor’nasa: fill d’home. Adam és el mateix que home. Per tant, l’evangeli de Joan redacta un procés molt dur que té com a desenllaç final i conclusió la fe en l’home.

El procés, seguit fil per randa, és terrible. La iniciativa és de Jesús ja que ni es menciona que el cec demanés ser curat. I quan hi comença, a veure, comencen també les dificultats. Els veïns dubten, els seus pares l’abandonen i no volen donar la cara per ell, els dirigents religiosos l’insulten i, finalment, l’excomuniquen. Es tracta, doncs, d’un procés de creixent solitud: l’abandona la societat, el deixa sol la família, i la religió l’excomunica.

Què se’n desprèn de tot plegat? Que per creure de veritat s’ha de passar per tot això. Però, creure en què? creure en qui? en Déu? NO. En el Fill de Déu? Tampoc. Es tracta de creure en l’home.

Això és el més difícil, el més problemàtic. Per què? Perquè això requereix un procés de despullament de tot allò que ens impedeix coincidir amb l’humà, creure en l’humà. Els homes estem disposats a posar la nostra fe en el poder, en l’honor, en els diners, en la ciència, en l’esotèric i estrany.

Creiem en els déus, en els ritus, en els miracles, en els sants, en els curanderos, en el que sigui. La ruïna de la humanitat està en què no creiem en l’home, en el ser humà. Per això no el respectem. Per això no el tractem com es mereix. Per això no l’estimem, sigui qui sigui i es porti com es porti. Estem cecs. Vivim encegats.

I els fanàtics de la religió són els enemics més durs de la humanització de l’ésser humà. Vet aquí el decisiu: no prendre’s seriosament la fe en la persona humana. Perquè justament en la persona humana s’hi ha encarnat Déu. Per això, a Déu, o el trobem en la persona humana o no el trobarem mai enlloc. Vet aquí la gran lliçó de l’evangeli d’avui i de sempre.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.