Vés al contingut

Tots Sants. Cicle B.
Barcelona, Diumenge 1 de novembre de 2015.

En el dia que l’Església dedica a la memòria de tots els sants, la litúrgia elegeix sàviament l’evangeli de les Benaurances.
La saviesa d’aquest text, sorprenent i genial, radica en el fet que presenta un projecte de felicitat il·limitada.
Aquesta felicitat és total perquè ni la mort podrà arravatar-la.
És una felicitat que transcendeix aquest món caduc i moridor i va més enllà del calendari.

Per això, les nou Benaurances presenten nou promeses de felicitat per l’altra vida, la definitiva.
I senyalen les nou situacions que porten cap aquesta felicitat plenària ja des d’aquesta vida.
Són, per tant, nou situacions de fet i nou promeses d’esperança. Com és lògic, les nou promeses de futur no estan en la nostra mà, perquè depenen de Déu.

Què és el que està a les nostres mans i sí depèn de nosaltres? Són les situacions reals, tangibles, palpables. En aquestes nou situacions de fet és en les que Jesús posa l’accent.
Ara bé: el sorprenent està en què llegint i rellegint les nou Benaurances, és a dir, les nou condicions per assolir el Regne del Cel, ens trobem amb una realitat del tot inesperada: cap, ni una, d’aquestes nou Benaurances indiquen pràctiques relacionades amb la religió.
Sorprenent, no?

Les nou indiquen conductes relacionades amb la vida, amb aquesta vida, amb les condicions i actituds des de les que podem fer quelcom eficaç perquè aquesta vida nostra sigui
–més humana
més suportable
més feliç
més a l’abast de tothom.

Els que viuen així en aquesta vida –i només els que viuen així– tenen garantida la promesa de felicitat eterna, encetada ja des d’ara mateix.
Aquesta és la vida viscuda pels sants –tots els sants– que avui festegem i celebrem.

Tots hi som convidats. Convidats a què?
a ser pobres i senzills
a plorar amb els que ploren
a mantenir-nos en la més planera humilitat
a comprometre’ns amb la justícia
a ser compassius amb els desgraciats, necessitats i menystinguts
a mantenir l’honradesa i la transparència de cor i de sentiments
a pacificar la convivència
a suportar la persecució pel fet de ser justos.

Veieu? Tot això són situacions de vida pràctica, no de religió devota.
I aquí sí que podem intervenir-hi, eficaçment, assumint compromisos concrets i pràctics.
És el que han fet els sants.

I, per què no nosaltres?
Fer-ho està a les nostres mans i forma, configura la nostra capacitat de resposta, de compromís operatiu i pràctic.
Compromís de vida
més humana
i més cristiana.

L’assumim o no l’assumim aquest compromís? Hi som o no hi som? O, busquem falses excuses per a no ser-hi?

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.