Cobdícia permanent

Diumenge XVIII de durant l’any. Cicle C

Barcelona, 4 d’agost de 2019

Jesús va conèixer a Galilea una gran crisi socioeconòmica. Mentre a Sèforis i a Tiberíades creixia la riquesa, en els poblets de mala mort augmentava la fam i la misèria. Els pagesos es quedaven sense terres i els terratinents construïen graners cada cop més grans.

Què pensava Jesús sobre la situació? Com sempre, va parlar amb tota claredat servint-se d’una petita paràbola. Vet aquí que un ric terratinent es va veure sorprès per una collita que superava totes les seves expectatives. Davant del problema només es pregunta una cosa: Què faré?

El mateix es pregunten els pagesos pobres que escolten Jesús. Què farà el ric terratinent? Se’n recordarà dels pobres afamats? Aviat pren una decisió d’home poderós: destruirà els graners que té i en farà de nous i molt més grans. Només ell gaudirà d’aquella inesperada i abundosa collita: “ajeu-te, menja, beu i dóna’t a la bona vida.” És per a ell la sortida més intel·ligent.

Què pensen els pobres? Aquest home és cruel, és inhumà perquè ¿no s’adona que acaparant per a ell sol tota la gran collita està privant a molts altres del que necessiten per a viure? De forma inesperada intervé Déu: Aquell ric morirà aquesta mateixa nit sense gaudir ni un sol dia dels seus bens. Déu l’anomena “neci” i fa una pregunta: el que ha acumulat aquest neci, de qui serà? Els pobres no tenen cap dubte: aquestes collites abundoses ¿no han de ser per als més pobres?

La paràbola desemmascara la realitat de Galilea. El ric no és un monstre: fa el que és habitual. Els poderosos només pensen en el seu propi i exclusiu benestar. Sempre és així. Sempre ha estat així. I sempre serà així.

Els rics van acaparant cada cop més béns i els pobres es van enfonsant en llur misèria. Què són els rics? Els rics són veritablement imbècils perquè destrueixen la vida dels pobres i perquè no poden assegurar la seva pròpia.

Aquesta és la veritat que el Primer Món ja no pot amagar ni dissimular. Ens creiem societats intel·ligents, democràtiques i progressistes, quan de fet i en la pràctica som uns insensats cruels, inhumans que viuen de la misèria de milions de persones de la que, en bona part, en som responsables, per la nostra injustícia, per la nostra indiferència, per la nostra egoista prepotència.

Ni sabem, ni volem donar. Ni sabem ni volem compartir. Per això, som culpables, com el ric de l’Evangeli.