L’aterrador desordre en què vivim es resol des de baix. Dijous Sant

Dijous Sant 2016. Cicle C.
Barcelona, 24 de març de 2016.

Hi ha una sèrie de factors en aquesta introducció que impressionen.
Impressiona el moment:
–l’hora de passar d’aquest món al Pare.
Impressiona la circumstància:
–sopant i sabent la traïció que el portava cap al fracàs i la mort.
Impressiona la consciència de Jesús:
–Jesús sabia el seu origen i destí, que Déu ho havia posat tot a les seves mans.
Impressiona l’experiència:
–l’amor fins a l’extrem, fins a l’excés.

En tot el Nou Testament no hi ha cap introducció tan solemne.
Aquí estan en joc realitats essencials, realitats decisives.
El gest que fa Jesús durant el sopar: rentar els peus era feina obligada dels esclaus. Així consta en la literatura i les lleis antigues quan parlen d’aquest fet de rentar els peus.

Pere no tolera que Jesús faci això. És en ell un gest d’humilitat? No. És l’afany de singularitzar-se, cosa que Jesús no tolera.
La resposta tallant de Jesús a Pere indica que, en això, s’hi juga el ser o no ser deixeble del Mestre. “Si et resisteixes –li diu–, no tens res a veure amb mi.”

Jesús explica que en el seu projecte, el Mestre (el que ensenya) i el Senyor (el que mana) és el que accepta l’últim lloc que la societat assigna a un individu: ser un esclau.
D’aquesta manera Jesús capgira l’ordre establert.

L’aterrador desordre en què vivim o malvivim no es resol des de dalt, sinó des de sota, des de baix; no des del poder, sinó des del carisma.
El Mandat es concreta en un imperatiu “El que jo he fet, feu-ho també vosaltres.”

Jesús afirma d’una manera clara i rotunda: en l’Església que neix aquí no pot haver-hi una altra manera de manar que servir.
Jesús va actuar i després va explicar el que havia fet.
A l’Església ni s’ensenya ni es mana sinó el que prèviament fa el que ensenya i el que mana.
Les paraules sempre després de les accions.
Primer les accions de servir, la generositat. I, només després, les paraules aclaridores.

És així com actuem nosaltres?