Diumenge XXIII de durant l’any. Cicle B.
Barcelona, 6 de setembre de 2015.
La solitud s’ha convertit en una de les plagues més greus de la nostra societat.
Els homes construeixen ponts i autopistes per a poder-se comunicar amb més rapidesa. Llancen satèl·lits per a transmetre tota classe d’ondes entre els continents. Es desenvolupa la telefonia mòbil i la comunicació per internet.
Però, les persones estan cada vegada més soles en la seva pròpia cabana.
El contacte plenament humà s’ha refredat en molts àmbits de la nostra convivència.
La gent no se sent gaire o gens responsable dels altres. Ni dels altres ni de ningú. Això és egoisme pur i dur. Fins i tot cruel.
Cadascú viu el seu món.
No és fàcil el regal de la verdadera amistat.
Són molts, moltíssims, els que han perdut la capacitat d’arribar a un encontre, a una trobada càlids, cordials, sincers, nobles i lliures.
Perquè veuen els altres com a forasters o, encara pitjor, com enemics.
Ja no són capaços d’entendre i d’estimar sincerament ningú i, a la vegada, ja no se senten compresos ni estimats per ningú.
Segurament es relacionen cada dia amb moltes persones, però ni arriben al cor de ningú.
Viuen aïllats.
Viuen amb el cor bloquejat.
Viuen tancats a Déu i tancats als altres. Reclosos. Insolidaris. Aïllats.
¡Quants homes i quantes dones necessiten avui escoltar les paraules de Jesús al sord-mut: Obre’t!
No és simple casualitat que es narrin en els evangelis tantes curacions de sords i de muts.
Aquestes guaricions són una invitació a que obrim els nostres ulls i les nostres oïdes per acollir la Bona Nova de Jesús i la Salvació que se’ns ofereix des de Déu.
També a nosaltres, personalment, se’ns fa una invitació a obrir-nos.
Sens dubte, les causes de la incomunicació, de l’aïllament i de la solitud creixent són moltes i diverses.
Però, gairebé sempre tenen la seva arrel en el nostre egoisme.
Quan actuem egoistament
–ens allunyem dels altres
–ens separem de la vida
–ens tanquem en nosaltres mateixos.
Hem d’aprendre a obrir-nos.
–Obrir-nos a l’amistat.
–Obrir-nos a l’amor veritable.
La desconfiança, la insolidaritat, l’enveja, l’egoisme són també avui el que més ens separa i aïlla els uns dels altres.
Per això la conversió a l’amor és el camí indispensable per escapar de la solitud malastruga.
El que s’obre a l’amor del Pare i als germans mai no estarà sol. Mai no estarà indefens. Sempre restarà protegit.
A qui ens obrim, nosaltres?
Amb qui tenim franca i lleial comunicació?
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.