Això que sento, és fe? Diumenge 2n de Nadal

Diumenge 2n de Nadal. Cicle B
Barcelona, 4 de gener de 2015

Actualment són moltes les persones que no saben amb certesa si creuen o no creuen.
Va arribar un moment que el món religiós ja no els deia res
– la missa només els feia badallar
– els sermons no els suportaven
– la religió els semblava inútil i artificial, etc.
I un dia ho escombraren tot.

En molts d’ells hi ha quelcom que no ha mort del tot.
Fins i tot experimenten la necessitat de creure d’una manera nova.
I sorgeixen preguntes:
– Això que sento, és fe?
– Puc jo tornar a creure?
– Però, com?

S’ha de fer alguna cosa per a tornar a creure? A ningú se’l pot forçar des de fora perquè cregui. Ni ell mateix ha de fer-ho. Però tampoc cal romandre passiu. El que cal fer és... buscar.
Què ha de fer hom per buscar?
Posar la màxima atenció a tot allò que neix del seu interior
– sense turmentar-se
– sense obsessionar-se.

Hi ha algun mètode per aprendre a creure? No. No hi és. Cadascú ha de recórrer el seu propi camí. El decisiu és la fidelitat a un mateix, orientant la nostra vida cap a Déu.
Es pot creure quan hom està ple de dubtes i veu la religió com quelcom complicat?
– dubte és normal
– l’important és la veritat de la nostra relació amb Déu.

Per tornar a creure, cal sentir alguna cosa especial?
No necessàriament.
Alguns poden sentir pau i alegria però, el fonamental és donar passos pràctics:
– contacte amb algun creient
– temps de reflexió
– lectura d’algun text adequat, etc.

Per creure, cal pregar?
Evidentment.
Però no d’una manera mecànica, sinó obrint-se al contingut real de la pregària:
– obrir el cor a Déu
– confiar
– sentir-se comprès i acollit
– fer cas de la crida a emprendre una vida nova més generosa.

En aquest temps de Nadal hem de recordar les paraules de Sant Joan quan ens diu que “Crist és la llum verdadera que il·lumina tot home. Va venir a casa seva però els seus no el van rebre. Als que l’han rebut els hi ha donat poder per ser fills de Déu.”

Aquests, per gràcia seva, som nosaltres.
Hem de respondre amb la màxima gratitud, fidelitat i constància.
De cara a Déu, tot és poc i sempre ens quedarem curts.