Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge 5è de Quaresma. Cicle A. 
Barcelona, 2 d’abril de 2017. 

El tema central d’aquest tema evangèlic és la vida. La vida i l’amistat.
És el triomf de la vida sobre la mort com efecte d’un amor intens. D’una amistat introntolable.
És l’amor d’un amic que estima tant Marta, Maria i Llàtzer que no suporta el seu dolor, la seva pena, les seves llàgrimes, el seu dol.
I s’emociona i plora al palpar de prop l’absència de l’amic mort.

La lliçó és ben clara: la humanitat de Jesús és sempre font de vida.
Jesús va ser una persona humana tan profundament bona, fidel a l’amistat, tan entranyable, que no va poder suportar el sofriment dels seus amics, possiblement els amics als que més va estimar en aquesta vida.
Per això va retornar la vida a Llàtzer.

Estem parlant de vida sense qualificatius.
Les religions i les seves teologies no han cessat de posar-hi adjectius, a la vida: l’han qualificada de “sobrenatural”, “divina”, “religiosa”, “consagrada”, “espiritual”, “eterna”... I les teologies li han donat tanta importància als adjectius, que, posem per cas, en nom de la vida eterna no han dubtat en prendre la vida física a molta gent, assassinant-los. Això és el que han fet –i encara ho fan– els religiosos fanàtics.

Pot haver-hi aberració més gran?
Pot haver-hi una negació més brutal de Déu i de l’home? De l’Amor i de la persona?
I no oblidem que, en el capítol 11 de l’evangeli de Sant Joan, després del relat de Llàtzer, acaba tot seguit amb aquesta patètica sentència: “Aquell dia acordaren matar Jesús.” Joan 11, 53.

Jesús dona vida. I vida eterna.
Aquella forma jueva d’entendre i dirigir la religió:
–dona mort
–provoca mort
–causa mort.

I la història ha seguit.
La història continua.
La història es repeteix i s’agreuja.
Des dels inquisidors als talibans, passant per tots els que per motius religiosos amarguen la vida de la gent, fins i tot són capaços de matar.

L’actualitat del capítol 11 de Sant Joan segueix sent tan apassionant com dolorosa i criminal.