"L’abric que penja del teu armari, pertany a qui passa fred"

Diumenge XXXII de durant l’any. Cicle B

Barcelona, 11 de novembre de 2018

Pel que l’escolta i el rep amb cor noble i net, el missatge evangèlic gairebé sempre resulta seductor i atractiu.

Hem de reconèixer que el missatge és exigent. Per això molts en fugen o bé tracten d’aigualir-lo.

Les paraules de Jesús no poden ser més clares: “No podeu servir Déu i el diner.” (Lc. 16,13)

Què vol dir això?

Que no podem deixar-nos esclavitzar pel diner.

Concretament: ¿Quin nivell de vida es pot permetre un cristià que realment vulgui ser-ho?

Avui, gairebé ningú predica aquesta temàtica ni parla d’aquests temes.

Però en la doctrina de l’Església hi ha una llarga tradició que arrenca dels Pares dels primers segles i perdura fins avui per a qui vol assabentar-se’n.

Què diu aquesta doctrina?

Cap a quina praxi ens orienta?

Hi ha, en primer lloc, els béns necessaris per a la vida. Sense ells no podríem subsistir.

Tots tenim dret, per exemple:

-al menjar diari

-al vestit necessari

-al sostre o habitatge.

Aquests béns elementals ens proporcionen una vida digna.

Però perquè l’existència sigui plenament humana, hi ha, també, un altre tipus de necessitats:

-la cultura

-el lleure

-els viatges

-la comunicació.

Aquests béns varien segons les civilitzacions i les condicions de cada persona.

Lògicament, també hi tenim dret, però no de manera absoluta.

Per què?

Perquè en temps de crisi haurem de moderar i reduir el nostre nivell de vida per a poder ajudar als que no tenen el necessari per a viure dignament.

I en últim terme, hi ha els béns que no són necessaris ni per la vida ni per a la condició personal: són els béns superflus, els béns innecessaris.

D’acord amb la tradició cristiana no tenim cap dret a gaudir-los mentre hi hagi persones privades del necessari per a subsistir.

De tot plegat se’n desprèn un principi clar i exigent:

“Tot el que li sobra al ric pertany de ple dret al pobre.”

Exigència pràctica:

No tenim cap dret a acumular béns innecessaris mentre hi hagi gent que mori de gana i misèria.

Aquí tenim un text de SD. Basili que encara avui, pot sotraguejar la nostra consciencia:

“El pa que hi ha al teu rebost pertany als famolencs; l’abric que penja del teu armari, pertany a qui passa fred; les sabates que tu no fas servir són dels que van a peu nu; els diners que acumules i et sobren pertanyen al que no té res.”

Resulta difícil parlar més clarament i amb més exigència.

Però, quants de nosaltres en farem cas?

Quants de nosaltres redreçarem el nostre viure concret i diari?