Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Nadal. Cicle B
Dijous, 25 de desembre de 2014

Què és el més interessant del que acabem d’escoltar?
Evidentment no són les dades històriques. És el missatge religiós.
No està demostrat que Jesús nasqués el 25 de desembre.
Tampoc que fos a Betlem perquè no se sap res del cens d’August.
El més probable és que tot plegat sigui un muntatge per a justificar que Jesús nasqués a la ciutat del rei David (Betlem).
Segurament Jesús va néixer en el seu poble: Natzaret. Per això el van anomenar “el Natzarè”.

El fet cabdal que el relat destaca és que Jesús entra en la història humana vinculat no solament a la pobresa i a la marginació, sinó sobretot a l’exclusió.
Jesús vinculat a l’exclusió.
Què vol dir això?
El senyal que donen els àngels per a poder trobar Jesús no està entre els pobres. Està entre les bèsties.
Des del primer moment, Jesús deixa ben clar que en aquest món la salvació està vinculada a l’exclusió.
Què significa això? Val la pena preguntar-s’ho i aclarir-ho perquè no estem acostumats a aquest llenguatge.

Quin és, per a la majoria, el valor suprem en el nostre temps?
Són els diners.
En les societats mediterrànies del segle primer el valor suprem era l’honor.
La Bona Notícia, el gran goig, la clau de la felicitat no es troba en els valors que aprecia el sistema establert.
No es troba ni en els diners ni en l’honor.
La felicitat està on es troba el més entranyablement humà: un nen entre bolquers, estigui a on estigui, encara que se’l trobi allà on menys podíem imaginar: un estable i entre els animals.

Qui de nosaltres s’hauria triat aquest destí?
Nosaltres, certament que no. Però Déu, sí.
Aquest és el missatge.
Aquesta és la lliçó.
Quants anys fa que ho sabem això?
Però... quan ho hem viscut amb autenticitat i veritable compromís personal?

Què hauria de canviar en el nostre viure concret i diari si ens donéssim per enterats de l’estil de Déu i de la manera de fer de Déu?
Potser essent més senzills, més planers, més accessibles i més tractables?
Potser essent més solidaris amb els que s’ho passen malament, alleujant necessitats, carències i malalties?
Potser essent més amics de la veritat que de les exageracions i de les mentideres i enganyoses diplomàcies?
Potser essent més amics de l’austeritat personal que del luxe i del malgastar?
Potser essent més amics de donar del nostre que no pas només les sobres? Si donem les sobres, no donem res.

Evidentment, la llista podria ser més llarga. Però ho deixo
– a la vostra consideració
– a la vostra responsabilitat
– al vostre cor generós i cristià. O simplement i senzillament humà, perquè, com deia Antonio Machado: “Un corazón solitario ya no es un corazón.”
Un home sol sempre està mal acompanyat.
Doncs, acompanyem-nos!