×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge XVI de durant l’any. Cicle A
Barcelona, 20 de juliol de 2014

L’ensenyament d’aquesta paràbola és ben clar: segons el judici de Jesús ningú en aquesta vida té el dret d’erigir-se en jutge del bé i del mal.
Per tant: ningú té el dret de decidir on està el bé (el blat) i on està el mal (la mala llavor).
I encara menys, ningú té dret de considerar-se amb poder per a pretendre extirpar el mal d’arrel (arrencar la mala llavor). Perquè ben bé podria passar que, pensant que arrenca el jull, en realitat, arrenqués el blat.

En conseqüència:
Ningú pot constituir-se en jutge dels altres.
Ningú té dret a fer això.
Ningú pot condemnar ningú, refusar ningú, reprovar qui sigui.
Per què?
Perquè corre el perill d’equivocar-se.
De manera que pensant que fa una cosa bona, en realitat, el que fa és una destrossa.

Jesús condemna el puritanisme i la intolerància.
Tots correm el perill de caure en aquests tipus de conductes.
I sabem de sobres fins a quin punt la gent va pel món:
– condemnant
– refusant
– ofenent
– insultant

Però aquest perill augmenta en la mesura que una persona es fa més religiosa, sobretot si la seva religió és de caràcter fonamentalista.
Aleshores, la intolerància supera tots els límits i arriba a crear ambients en els que no es pot ni respirar.

Aquest món està ple de fanàtics que es consideren amb el dret i el deure d’obligar a què tots els altres canviïn, fins a pensar i viure com pensa i viu el fanàtic més tancat i més intolerant.
La gent “molt religiosa” fa por. I fan la vida insuportable i la convivència amarga.
En el fons, el problema està en què el bé i el mal són categories que les defineixen els que tenen prou poder per a definir-les.

Nietzsche ho va dir molt bé:
“Foren els mateixos bons, és a dir,
– els nobles
– els poderosos
– els homes de posició superior, els que varen sentir-se i es valoraren, a si mateixos i al seu obrar, com a bons, o sigui, com quelcom de primer ordre i nivell, en contraposició a tot el que és baix, vulgar, menyspreable i popular”.

I creieu que és així com anirem a netejar el camp del Senyor de la mala llavor?
El cregut, el pet bufat, no mereix cap crèdit.

Som d’aquesta mena nosaltres?
– orgullosos i creguts?
– pets bufats insuportables?