Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge XXXIII de durant l’any. Cicle A
Barcelona, 16 de novembre de 2014

Aquesta paràbola se sol interpretar malament quan d’ella se’n vol extreure una ensenyança severa i exigent sobre la nostra responsabilitat davant de Déu.
Què vol dir això?
Que Déu demanarà a cadascú comptes estrictes i que tots haurem de respondre dels dons o talents que hàgim rebut en aquesta vida.
Aquesta severíssima interpretació no entrava en la mentalitat de Jesús que sempre va presentar Déu com a Pare de bondat,
– d’acollida,
– de comprensió
– i de misericòrdia sense límits.

La clau de la paràbola està en la por que va tenir l’empleat espantadís i covard, el que va rebre només un sol talent.
La idea que aquesta persona tenia del seu senyor era terrible
– una idea que feia por
– i la por va ser la seva condemna.
Perquè la por paralitza, bloqueja i ens fa estèrils.

Un cristià espantat no produeix res. I per aquest camí es busca, ell mateix, la pròpia ruïna.
El Déu que es predica en no poques càtedres eclesiàstiques és, en definitiva, un Déu que fa por.
Ensenyar, predicar que Déu és així fa molt de mal a la gent.
I, endemés, això és condemnar l’Església a l’esterilitat.
Això, l’única cosa que produeix és frustració.
El Déu de la por i la pastoral de la por condueixen les persones no a la Salvació, sinó al no res.
Una Església espantada
– acorralada
– a la defensiva és una Església estèril.

No és pas això el que Déu vol i pretén ni el que Jesús va viure i predicar.
El Déu de la por no existeix. És un invent humà i malastruc.

Com són les nostres relacions amb Déu?
Són relacions de por o bé de confiança?