Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge XVIII de durant l’any. Cicle A
Barcelona, 3 d’agost de 2014

L’evangelista Mateu no es preocupa dels detalls del relat.
Només li interessa emmarcar l’escena presentant Jesús enmig de la gent en actitud de compassió. Ho fa també en altres ocasions. Aquesta compassió –que molts de nosaltres no tenim– es troba a l’origen de tota la seva actuació.

Jesús no viu d’esquena a la gent
–tancat en les seves ocupacions religioses
–indiferent al dolor d’aquell poble.
“Veu la multitud, sent llàstima per ells i guareix els malalts.”
La seva experiència de Déu el fa viure alleujant el patiment i saciant la fam d’aquella pobra gent.
Així ha de viure l’Església que vulgui fer present Jesús en el món d’avui.

El temps passa i Jesús segueix ocupat guarint. Els deixebles l’interrompen amb una proposta: “És molt tard. El millor és acomiadar aquesta gent i que vagin a comprar-se quelcom per menjar.”
Què volen dir aquestes paraules dels deixebles?
Que no han après res de Jesús. Perquè es desentenen dels famolencs i els deixen en mans de les lleis econòmiques dominades pels terratinents: que es comprin menjar.
Què faran els que no puguin comprar-ne?

Jesús els replica amb una ordre contundent que els cristians satisfets dels països rics no volem ni escoltar.
Els diu: Doneu-los vosaltres de menjar.
Davant del fet de ‘comprar’ Jesús proposa ‘donar de menjar’.
No ho pot dir d’una manera més clara.
Déu vol que tots els seus fills i filles tinguin pa. També aquells que no poden comprar-ne.

Els deixebles segueixen escèptics. Perquè entre la gent només hi ha cinc pans i dos peixos. Per Jesús ja és suficient.
Per què?
Perquè si compartim el poc que tenim es pot saciar la fam de tots, fins i tot poden sobrar 12 coves de pa!

Aquesta és l’alternativa de Jesús.
Una societat més humana capaç de compartir el seu pa amb els famolencs tindrà recursos suficients per a tots.
En un món en el que moren milions de persones, els cristians només podem viure avergonyits.
Europa no té ànima cristiana i acomiada com a delinqüents els que vénen buscant pa.
I mentrestant, a l’Església són molts els que caminen en la direcció marcada per Jesús i centrada en el fet de compartir.

Però la majoria malvivim sords a la seva crida, distrets pels nostres
–interessos
–discussions
–doctrines
–celebracions
–i demés etcèteres.

Com ens atrevim a anomenar-nos i a tenir-nos per seguidors de Jesús?