Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 23 de juny 2021
Introducció a la Carta als Gàlates

Estimats germans i germanes, bon dia!

Després del llarg itinerari dedicat a la pregària, avui comencem un nou cicle de catequesis. Espero que amb aquest itinerari de la pregària, hàgim pogut pregar una mica millor, pregar una mica més. Avui vull reflexionar sobre alguns temes que l’apòstol Pau proposa en la seva Carta als Gàlates. És una carta molt important, diria que decisiva, no només per conèixer millor l’Apòstol, sinó sobretot per considerar alguns temes que ell tracta a fons, mostrant la bellesa de l’Evangeli. En aquesta Carta, Pau informa de referències biogràfiques, que ens permeten conèixer la seva conversió i la decisió de posar la seva vida al servei de Jesucrist. També aborda algunes qüestions molt importants per a la fe, com les de la llibertat, de la gràcia i la forma cristiana de viure, que són molt actuals perquè toquen molts aspectes de la vida de l’Església dels nostres dies. Aquesta és una carta molt actual. Sembla escrita per als nostres temps.

El primer que veiem en aquesta Carta és la gran obra d’evangelització realitzada per l’Apòstol, que va visitar al menys dues vegades la comunitat de Galàcia durant els seus viatges missioners. Pau s’adreça als cristians d’aquell territori. No sabem exactament a quina zona geogràfica es refereix, ni podem dir amb certesa la data en què va escriure aquesta Carta. Sabem que els Gàlates eren una antiga població celta que, a través de moltes aventures, s’havia establert en aquella extensa regió d’Anatòlia que tenia la capital a Ancyra, avui Ankara, la capital de Turquia. Pau explica només que, per culpa d’una malaltia, es va veure obligat a quedar-se en aquella regió (cf. Gal 4,13). Sant Lluc, en els Fets dels Apòstols, troba una motivació més espiritual. Diu que “van passar per Frígia i la regió de la Galàcia perquè l’Esperit Sant els havia impedit predicar la Paraula a la província d’Àsia” (16,6). Els dos fets no es contradiuen: indiquen més aviat que la via de l’evangelització no depèn sempre de la nostra voluntat i dels nostres projectes, sinó que requereix la disponibilitat de deixar-nos conformar i seguir altres camins que no estaven previstos. Entre vosaltres hi ha una família que m’ha saludat: diuen que han d’aprendre el letó, i no sé quin altre idioma, perquè aniran com a missioners a aquelles terres. L’Esperit porta també avui tants missioners que deixen el seu país i van a una altra terra per fer la missió. El que comprovem, però, és que en la seva incansable tasca evangelitzadora l’Apòstol va arribar a fundar diverses petites comunitats, repartides per la regió de Galàcia. Pau, quan arribava a una ciutat, a una regió, no feia de seguida una gran catedral, no. Feia petites comunitats que són el llevat de la nostra cultura cristiana d’avui. Començava creant petites comunitats. I aquestes petites comunitats creixien, creixien i seguien endavant. Encara avui aquest mètode pastoral es du a terme en totes les regions missioneres. He rebut una carta, la setmana passada, d’un missioner de la Papua Nova Guinea; em diu que està predicant l’Evangeli al bosc, a persones que ni tan sols saben qui era Jesucrist. És bonic! Comencen formant petites comunitats. Encara avui aquest mètode és el mètode evangelitzador de la primera evangelització.

El que volem constatar és la preocupació pastoral de Pau que és tot foc. Després d’haver fundat aquestes Esglésies, s’adona d’un gran perill - el pastor és com el pare o la mare que s’adonen immediatament dels perills dels fills – que se’ls presenten per al seu creixement en la fe. Creixen i arriben els perills. Com deia un: “Els voltors vénen a matar la comunitat”. De fet alguns cristians que provenien del judaisme s’havien infiltrat i amb astúcia van començar a sembrar teories contràries a l’ensenyament de l’Apòstol, fins i tot arribant a denigrar-lo. Comencen per la doctrina “aquesta no, aquesta sí”, i després denigren l’Apòstol. És la forma habitual: treure l’autoritat de l’Apòstol. Com podem veure, és tracta d’una pràctica antiga, de presentar-se en algunes ocasions com els únics posseïdors de la veritat - els purs – i pretenen treure fins i tot amb la calúmnia el treball que els altres han fet. Aquests adversaris de Pau argumentaven que els pagans també havien de ser circumcidats i havien de complir les regles de la llei mosaica. Tornar a les observances d’abans, les coses que havien estat superades per l’Evangeli. Els Gàlates, per tant, haurien hagut de renunciar a la seva identitat cultural per sotmetre’s a les normes, a les prescripcions i costums típics dels hebreus. No només. Aquells adversaris argumentaven que Pau no era un veritable apòstol i per tant no tenia cap autoritat per predicar l’Evangeli. Això ho veiem tantes vegades. Pensem en alguna comunitat cristiana o en alguna diòcesi: comencen les històries i després acaben desacreditant el rector, el bisbe. Precisament aquest és el camí del maligne, d’aquesta gent que divideix, que no sap construir. I en aquesta Carta als Gàlates veiem aquest procediment.

Els Gàlates es trobaven en una situació de crisi. Què havien de fer? Escoltar i seguir el que Pau els havia predicat, o escoltar el que els nous predicadors que l’acusaven? És fàcil d’imaginar l’estat d’incertesa que era present en els seus cors. Per a ells, haver conegut Jesús i cregut en l’obra de salvació aconseguida amb la seva mort i resurrecció, era realment l’inici d’una vida nova, d’una vida de llibertat. Havien emprès un camí que els permetia de ser finalment lliures, tot i que la seva història estava entrellaçada amb moltes formes d’esclavitud violenta, sobretot la que els sotmetia a l’emperador de Roma. Per tant, davant les crítiques dels nous predicadors, se sentien desconcertats i incerts sobre com s’havien de comportar: “Però qui té raó? Aquest Pau, o aquesta gent que ve ara ensenyant altres coses? A qui haig d’escoltar? En resum, el que estava en joc era molt!

Aquesta situació no és molt diferent de la que molts cristians viuen actualment. De fet, no falten avui en dia, predicadors que, sobretot a través dels nous mitjans de comunicació, poden pertorbar les comunitats. No es presenten abans que res per anunciar l’Evangeli de Déu que estima l’home en Jesús Crucificat i Ressuscitat, sinó per reiterar amb insistència, com a autèntics i veritables “guardians de la veritat” – ells s’anomenen així -, quina és la millor manera de ser cristians. I afirmen amb força que el veritable cristianisme és el que ells presenten, identificat sovint amb algunes formes del passat, i que la solució a les crisis actuals és tornar enrere per no perdre l’autenticitat de la fe. Fins i tot avui, com llavors, hi ha la temptació de tancar-se en algunes de les certeses adquirides en tradicions passades. Però com podem reconèixer aquesta gent? Per exemple, una de les característiques d’aquest mode de procedir és la rigidesa. Davant de la predicació de l’Evangeli que ens fa lliures, que ens fa alegres, ells són rígids. Sempre la rigidesa: s’ha de fer això, s’ha de fer allò altre … La rigidesa és pròpia d’aquesta gent. Seguir l’ensenyament de l’Apòstol Pau en la Carta als Gàlates ens anirà bé per comprendre quin és el camí que hem de seguir. El que ens indica l’Apòstol és el camí alliberador i sempre nou de Jesús Crucificat i Ressuscitat; és el camí de la proclamació, que es realitza mitjançant la humilitat i la fraternitat, els nous predicadors no saben què és la humilitat, què és la fraternitat; és el camí de la confiança suau i obedient, els nous predicadors no coneixen ni la mansuetud ni l’obediència. I aquesta via suau i obedient progressa amb la certesa que l’Esperit Sant funciona en cada època de l’Església. En definitiva, la fe en l’Esperit Sant present en l’Església, ens porta endavant i ens salvarà.

Traducció: Josep M. Torrents