Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 5 de gener 2022

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui meditarem sobre Sant Josep com a pare de Jesús. Els Evangelistes Mateu i Lluc el presenten com a pare putatiu de Jesús i no com a pare biològic. Mateu ho precisa, evitant la fórmula “engendrà”, utilitzada en la genealogia per a tots els avantpassats de Jesús; però el defineix «espòs de Maria, de qui va néixer Jesús anomenat el Crist» (1,16). Mentre que Lluc ho afirma dient que era pare de Jesús «com es pensava» (3,23), és a dir apareixia com a pare.

Per comprendre la paternitat putativa o legal de Josep, cal tenir en compte que antigament a l’Orient era molt freqüent, més del que ho és actualment, la institució de l’adopció. Penseu en el cas comú a Israel del “levirat” formulat així al Deuteronomi: «Quan un dels germans mori sense deixar fills, la dona del difunt no es casarà amb un de fora, amb un foraster. El seu cunyat s’unirà a ella i la prendrà per dona, complint així el deure de cunyat envers ella. El primogènit que ella portarà al mon, portarà el nom del seu germà mort, perquè el seu nom no s’extingeixi a Israel» (25,5-6). Dit d’una altra manera, el progenitor d’aquest fill és el cunyat, però el pare legal segueix sent el difunt, que dona al nounat tots els drets hereditaris. La finalitat d’aquesta llei és doble: assegurar la descendència al difunt i la conservació del patrimoni.

Com a pare oficial de Jesús, Josep exerceix el dret de posar el nom al fill, reconeixent-lo jurídicament. Legalment és el pare, però no generativament, no el va engendrar.

En l’antiguitat el nom era el compendi de la identitat d’una persona. Canviar el nom significava canviar-se, com en el cas d’Abram, el nom del qual Déu canvia per “Abraham”, que significa “pare de molts”, «perquè  – diu el Llibre del Gènesi – serà pare d’una multitud de nacions» (17,5). Així per a Jacob, que l’anomena “Israel”, que significa “el que lluita amb Déu”, perquè va lluitar amb Déu per obligar-lo a donar-li la benedicció (cf. Gen 32,29; 35,10).

Però sobretot donar el nom a algú o a alguna cosa significava afirmar la pròpia autoritat sobre allò que s’anomenava, com va fer Adam quan va donar nom a tots els animals (cf. Gen 2,19-20).

Josep ja sap que per al fill de Maria hi ha un nom preparat per Déu – el nom a Jesús el dona el veritable pare de Jesús, Déu – el nom “Jesús”, que significa “El Senyor salva”, tal com ho explicà l’Àngel: «Ell salvarà el seu poble dels seus pecats» (Mt 1,21). Aquest aspecte particular de la figura de Josep ens permet avui reflexionar sobre la paternitat i la maternitat. I crec que això és molt important: pensar en la paternitat, avui. Perquè nosaltres vivim en una època de notòria orfandat. És curiós: la nostra civilització és una mica òrfena i sentim aquesta orfandat. Que la figura de Sant Josep ens ajudi a entendre com es resol el sentit d’orfandat que avui ens fa tant mal.

No n’hi ha prou amb donar a llum un fill per dir que també n’ets pare o mare. «Els pares no neixen, se’n fan. I un no ho fa només perquè pareix un fill, sinó perquè el cuida amb responsabilitat. Cada vegada que algú assumeix la responsabilitat de la vida d’un altre, en cert sentit exerceix la paternitat envers ell» (Carta ap. Patris corde). Penso d’una manera particular en tots aquells que estan oberts a acollir la vida mitjançant l’adopció, que és una actitud tan generosa i bonica. Josep ens mostra que aquest tipus de relació no és secundari, no s’improvisa. Aquest tipus d’elecció és una de les formes més altes d’amor i de paternitat i maternitat. Quants infants al món esperen que algú els cuidi! I quants cònjuges volen ser pares i mares però no poden per causes biològiques; o, encara que ja tinguin fills, volen compartir l’afecte amb els que se n’han vist privats. No hem de tenir por d’escollir el camí de l’adopció, d’assumir el “risc” de l’acolliment. I avui, també, amb l’orfandat, hi ha un cert egoisme. L’altre dia, parlava de l’hivern demogràfic que hi ha avui: la gent no vol tenir fills, o només un i cap més. I tantes parelles no tenen fills perquè no volen o en tenen només un perquè no en volen cap més, però tenen dos gossos, dos gats … Sí, els gossos i els gats ocupen el lloc dels fills. Sí, fa riure, ho entenc, però és la realitat. I això de negar la paternitat i la maternitat ens minva, ens treu humanitat. I així la civilització es fa més vella i sense humanitat, perquè es perd la riquesa de la paternitat i de la maternitat. I pateix el País, que no té fills i – com deia un una mica humorísticament – “i ara qui pagarà els impostos de la meva pensió, si no hi ha fills? Qui es farà càrrec de mi?”: reia, però és la veritat. Demano a Sant Josep la gràcia de desvetllar les consciències i pensar en això: en tenir fills. La paternitat i la maternitat són la plenitud de la vida d’una persona. Penseu en això. És cert, hi ha la paternitat espiritual per als que es consagren a Déu i la maternitat espiritual; però qui viu en el món i es casa, ha de pensar en tenir fills, en donar la vida, perquè seran ells que els tancaran els ulls, que pensaran en el seu futur. I també, si no podeu tenir fills, penseu en l’adopció. És un risc, sí: tenir un fill sempre és un risc, tant natural com d’adopció. Però és més arriscat no tenir-ne. És més arriscat negar la paternitat, negar la maternitat, ja sigui la real o bé l’espiritual. Un home i una dona que voluntàriament no desenvolupen el sentit de la paternitat o de la maternitat, els falta alguna cosa principal, important. Penseu en això, per favor. Espero que les institucions estiguin sempre disposades a ajudar en aquest sentit l’adopció, cuidant seriosament però també simplificant el procés necessari perquè es pugui realitzar el somni de tants petits que necessiten una família, i de tants esposos que volen donar-se ells mateixos en l’amor. Fa temps vaig escoltar el testimoni d’una persona, un metge – la seva professió és important – no tenia fills i amb la seva dona van decidir adoptar-ne un. I quan va arribar el moment, els en van oferir un i van dir: “Però, no sabem com anirà la seva salut. Potser pot tenir alguna malaltia”. I ell – quan ja l’havia vist – va dir: “Si ella m’hagués preguntat això abans d’entrar, potser que hauria dit que no. Però l’he vist: me l’emporto”. Aquest és el desig de ser pare, de ser mare també en l’adopció. No tingueu por d’això.

Prego que ningú se senti privat d’un vincle d’amor patern. I que els que estan malalts d’orfandat es decideixin sense aquest sentiment tan dolent. Que Sant Josep exerceixi la seva protecció i el seu ajut sobre els orfes; i que intercedeixi per les parelles que vulguin tenir un fill. Per això preguem junts:

"Sant Josep,
tu que vas estimar Jesús amb amor de pare,
sigues proper de molts nens que no tenen família
i volen un pare i una mare.
Dona suport als cònjuges que no poden tenir fills,
ajuda’ls a descobrir, a través d’aquest patiment un projecte més gran.
Fes que a ningú li falti una llar, un vincle,
una persona que es preocupi per ells o se’n faci càrrec;
i guareix-nos de l’egoisme de qui es tanca a la vida,
perquè obrim el cor a l’amor".

Traducció: Josep M. Torrents