Vés al contingut

Audiència General 15 de desembre 2021

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem el nostre camí de reflexió sobre Sant Josep. Després d’haver il·lustrat l’ambient on va viure, el seu paper en la història de la salvació i el seu ésser just i espòs de Maria, avui voldria examinar un altre aspecte important de la seva figura: el silenci. Tantes vegades avui necessitem el silenci. El silenci és important, em crida l’atenció un verset del Llibre de la Saviesa que se’ns ha llegit pensant en Nadal i diu: “Quan la nit era en el silenci més profund, allà va baixar a la terra la teva paraula”. En el moment de més silenci Déu s’ha manifestat. És important pensar en el silenci en aquesta època que sembla no tenir gaire valor.

Els Evangelis no ens transmeten cap paraula de Josep de Natzaret, res, no va parlar mai. Això no vol dir que fos taciturn, no, hi ha una raó més profunda. Amb aquest silenci seu, Josep confirma el que escriu Sant Agustí: «En la mesura que creix en nosaltres la Paraula – el Verb fet home – disminueixen les paraules». En la mesura que Jesús - la vida espiritual - creix, les paraules disminueixen. El que podem definir com a “llorisme”, parlar com els lloros, contínuament, disminueix una mica. El mateix Joan Baptista, que és «la veu que crida en el desert: “Prepareu el camí del Senyor”» ( Mt 3,1), diu parlant del Verb: «Ell ha de créixer i jo he de disminuir» ( Jn 3,30). Això vol dir que Ell ha de parlar i jo he de callar i Josep amb el seu silenci ens convida a deixar espai a la Presència de la Paraula feta carn, a Jesús.

El silenci de Josep no és manca de paraules; és un silenci ple d’escolta, un silenci treballador, un silenci que fa mostrar la seva gran interioritat. «El Pare va pronunciar una paraula, i va ser el seu Fill – comenta Sant Joan de la Creu, – i ella parla sempre en un silenci etern, i s‘ha d’escoltar en el silenci de l’ànima».

Jesús va créixer en aquesta “escola”, en la casa de Natzaret, amb l’exemple diari de Maria i Josep. I no és d’estranyar que Ell mateix busqui espais de silenci en els seus dies (cf. Mt 14,23) i convidarà els seus deixebles a fer aquesta experiència per exemple: «Veniu a un costat, a un lloc solitari, i descanseu una mica» (Mc 6,31).

Que bonic que seria que cadascú de nosaltres, seguint l’exemple de Sant Josep, pogués recuperar aquesta dimensió contemplativa de la vida oberta al silenci. Però tots sabem per experiència que no és fàcil: el silenci ens fa una mica de por, perquè ens demana entrar dintre de nosaltres mateixos i trobar la part més autèntica de nosaltres. I molta gent té por del silenci, ha de parlar, parlar, parlar o escoltar, ràdio, televisió …, però el silenci no el pot acceptar perquè li fa por. El filòsof Pascal observava que «tota la manca de felicitat dels homes ve d’una sola cosa: de no saber romandre tranquils en una habitació».

Estimats germans i germanes, aprenguem de Sant Josep a tenir espais de silenci, on pugui sorgir una altra Paraula, és a dir Jesús, la Paraula: la de l’Esperit Sant que viu en nosaltres i que porta Jesús. No és fàcil de reconèixer aquesta Veu, que molt sovint es confon amb les mil veus de preocupacions, temptacions, desigs, esperances que tenim dintre nostre; però sense aquesta formació que ve de la pràctica del silenci, la nostra parla pot emmalaltir. Sense la pràctica del silenci el nostre parlar es posa malalt. En lloc de deixar brillar la veritat, es pot convertir en una arma perillosa. De fet les nostres paraules es poden convertir en adulació, vanaglòria, mentida, malediccions, calúmnies. És un fet comprovat per l’experiència que, com ens recorda el Llibre de la Saviesa, «en mata més la llengua que l’espasa» (28,18). Jesús ho va dir clarament: qui parla malament del germà i de la germana, qui calumnia el proïsme, és homicida (cf. Mt 5,21-22). Mata amb la llengua. Nosaltres això no ens ho creiem, però és la veritat. Pensem una mica en les vegades que hem matat amb la llengua, ens faria vergonya! Però ens farà molt de bé, molt de bé.

La saviesa bíblica afirma que «Mort i vida estan en mans de la llengua: qui la fa servir bé, en menjarà els fruits» (Pr 18,21). I l’apòstol Jaume, en la seva Carta, desenvolupa aquest antic tema del poder, positiu i negatiu, de la paraula amb exemples fulgurants i diu així: «Qui no s’equivoca parlant, és un home perfecte, capaç de frenar tot el cos. […] fins i tot la llengua és un membre petit, però presumeix de grans coses. […] Amb ella beneïm el Senyor i Pare; i amb ella maleïm els homes, que estan fets a semblança de Déu. De la mateixa boca en surten benediccions i malediccions” (3,2-10).

Aquesta és la raó per la qual hem d’aprendre de Josep a conrear el silenci: aquell espai d’interioritat en els nostres dies en què donem a l’Esperit la possibilitat de regenerar-nos, de consolar-nos, de corregir-nos. No dic caure en el silenci, no, sinó conrear el silenci. Que cadascú miri dintre de si mateix: moltes vegades estem fent una feina i, quan acabem, de seguida busquem el mòbil per fer una altra cosa, sempre estem així. I això no ajuda, això ens fa caure en la superficialitat. La profunditat del cor creix amb el silenci, silenci que no és silenci, com he dit, sinó que deixa espai a la saviesa, a la reflexió i a l’Esperit Sant. De vegades tenim por dels moments de silenci, però no hem de tenir por! El silenci ens farà molt de bé. I el benefici del cor que tindrem curarà també la nostra llengua, les nostres paraules i sobretot les nostres eleccions. De fet Josep va combinar el silenci i l’acció. Ell no va parlar, però va fer, i ens va ensenyar així el que un dia Jesús va dir als seus deixebles: «No tothom qui em diu Senyor, Senyor entrarà en el regne dels cels, sinó qui fa la voluntat del meu Pare que és al cel» (Mt 7,21). Paraules fructíferes quan parlem i tenim el record d’aquella cançó “Paraules, paraules, paraules…” i res de substancial. Silenci, parlar el necessari, algunes vegades mossegar-se una mica la llengua, això és bo, en lloc de dir ximpleries.

Acabem amb una pregària:

“Sant Josep, home del silenci,
tu que en l’Evangeli no has dit cap paraula,
ensenya’ns a no dir paraules buides,
a descobrir el valor de les paraules que construeixen, animen, consolen, sostenen.
Fes-nos propers a aquells que sofreixen per culpa de les paraules que fereixen,
com les calúmnies i les malediccions,
i ajuda’ns a combinar les nostres paraules amb els fets. Amen”.

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.