Les quinze malalties més habituals de la Cúria

Audiència del Papa Francesc a la Cúria Romana durant la presentació de la felicitació de Nadal, el dia 22 de desembre del 2014

A dotze quarts d’onze d’aquest dilluns al matí, en la Sala Clementina del Palau Apostòlic del Vaticà, el Papa Francesc ha rebut en Audiència als Cardenals i als Superiors de la Cúria Romana en motiu de la presentació de les felicitacions nadalenques.

Durant la trobada, després de la salutació del Degà del Col·legi Cardenalici, el Cardenal Àngelo Sodano, el Papa ha adreçat a la Cúria Romana el discurs que reproduïm tot seguit:

Discurs del Papa Francesc: La Cúria Romana i el Cos de Crist

“Tu et trobes sobre el querubins, tu que has canviat la miserable condició del món quan t’has fet com nosaltres” (Sant Atanasi).

A les acaballes del temps d’Advent ens trobem per les tradicionals salutacions. D’aquí a pocs dies tindrem la joia de celebrar el Nadal del Senyor; l’esdeveniment de Déu que es fa home per salvar els homes; la manifestació de l’amor de Déu que no es limita a donar-nos alguna cosa o a enviar-nos algun missatger o tal volta un missatge, sinó que es dóna a si mateix. El misteri de Déu que pren sobre ell la nostra condició humana i els nostres pecats per revelar-nos la seva Vida divina, la seva gràcia immensa i el seu perdó gratuït. És la cita amb Déu que neix en la pobresa de la cova de Betlem per ensenyar-nos la potència de la humilitat. En efecte, el Nadal és també la festa de la llum que no és acceptada per la gent ‘escollida’, sinó per la gent pobra i senzilla que espera la salvació del Senyor.

Primer de tot, voldria desitjar a tots vosaltres –col·laboradors, germans i germanes, Representants pontificis dispersos pel món- i a tots els vostres estimats un sant Nadal i un feliç Any Nou. Desitjo agrair-vos cordialment el vostre treball quotidià al servei de la Seu Apostòlica, de l’Església Catòlica, de les Esglésies particulars i del Successors de Pere.

I com que nosaltres som persones i no números o potser càrrecs, vull recordar de manera particular a tots aquells que, durant aquest any, han acabat el seu servei per raons de l’edat o per tenir altres assumptes, o potser perquè han estat cridats a la Casa del Pare. També a tots ells i als seus familiars s’adreça el meu pensament i la meva gratitud.

També desitjo aixecar al Senyor un viu i cordial agraïment per l’any que s’està acabant, pels esdeveniments viscuts i per tot el bé que El Senyor ha volgut acomplir generosament a través del servei de la Seu Apostòlica, demanant-li humilment perdó per les mancances comeses “de pensament, paraula, obra i omissió”.

I partint precisament d’aquesta petició de perdó, voldria que aquesta nostra trobada i les reflexions que compartiré amb vosaltres esdevinguin, per a tots, un ajut i un estímul per a un ver examen de consciència per preparar el cor per al Sant Nadal.

Pensant en aquesta trobada m’ha vingut al cap la imatge de l’Església com el Cos místic de Jesucrist. És una expressió que, com va explicar el Papa Pius XII, «brolla i quasi germina d’això que sovint trobem en la Sagrada Escriptura i en els Sants Pares»[1]. Referint- se a això sant Pau escriu: «El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos» (1Co 1,212)[2].

En aquest sentit, el Concili Vaticà II ens recorda que «en la construcció del Cos de Crist hi ha diversitat de membres i de feina. Un del sol és l’Esperit, el qual distribueix els seus diversos dons d’acord amb les seves riqueses i amb les necessitats dels serveis per a utilitat de l’Església (cf. 1Co 12,1-11)»[3]. Per això «Crist i l’Església forment el ‘Crist total’ –Christus totus-. L’Església és una amb Crist»[4].

És bonic de pensar la Cúria Romana és com a un petit model de l’Església, o sigui amb un ‘cos’ que cerca seriosament i quotidianament d’estar més viu, més sa, més harmoniós i més unit amb ell mateix i amb el Crist.

En realitat, la Cúria Romana és un cos complex, compost de tants Dicasteris, Consells, Oficines, Tribunals, Comissions i d’altres nombrosos elements els quals no tenen tots la mateixa tasca, però que es troben coordinats per un funcionament eficaç, edificant, disciplinat i exemplar, no obstant les diversitats culturals, lingüístiques i nacionals del seus membre[5].

I si diem, doncs, que la Cúria és un cos dinàmic, no pot viure sense nodrir-se i sense guarir-se. Efectivament, la Cúria –com l’Església- no pot viure sense tenir una relació vital, personal, autèntica i salvífica amb Crist[6]. Un membre de la Cúria que no s’alimenti quotidianament amb aquest Nodriment esdevindrà un buròcrata (un oficinista, un funcionari, un mer empleat): un branquilló que s’asseca i a poc a poc mor i se l’engega ben lluny. La pregària quotidiana, la participació assídua als Sagraments, molt particularment a l’Eucaristia i a la reconciliació, el contacte diari amb la paraula de Déu i a l’espiritualitat traduïda en caritat viscuda són l’aliment vital per a cadascú de nosaltres. Que tothom tingui molt present que sense Ell, el Crist, res no podem fer (cf. Jn 15,8).

Conseqüentment, la relació viva amb Crist alimenta i reforça també la comunió amb els altres, de manera que com més íntimament estiguem units a Déu tant més estarem units entre nosaltres perquè l’Esperit de Déu uneix i l’esperit maligne divideix.

La Cúria és cridada a millorar-se, a millorar-se sempre i a créixer en comunió, santedat i saviesa per realitzar plenament la seva missió[7]. Ja que també ella, com tot cos, com tot cos humà, es troba exposada també a les malalties, al mal funcionament, al malestar. I aquí em voldria referir a algunes d’aquestes probables malalties, malalties guaribles. Són les malalties més habituals en la nostra vida de Cúria. Són malalties i temptacions que afebleixen el nostre servei al Senyor. Crec que ens ajudarà el “catàleg” de les malalties –extretes del Pares del desert, que feien aquests catàlegs- de les quals parlarem avui: ens ajudarà a preparar-nos per al Sagrament de la Reconciliació, que serà una bona manera de preparar-nos per al Nadal.

1. La malaltia de sentir-se “immortal”, “immune” o fins i tot “indispensable” oblidant els necessaris i habituals controls. Una Cúria que no fa autocrítica, que no es posa al dia, que no cerca de millorar-se és un cos malalt. Una visita habitual als cementiris ens pot ajudar a veure els noms de tantes persones, algunes de les quals es pensaven ésser immortals, immunes, i indispensables! És la malaltia del ric insensat de l’Evangeli que es pensava que viuria eternament (cf. Lc 12, 13-21) i també d’aquells que es converteixen en amos i se senten superiors a tothom i no estan al servei de tots. Aquesta malaltia sovint deriva de la patologia del poder, del “complex dels Elegits”, del narcisisme que serva apassionadament la pròpia imatge i no veu la imatge de Déu impresa sobre el rostre dels altres, especialment dels més dèbils i necessitats[8]. L’antídot per a aquesta malaltia és la gràcia de sentir-se pecadors i de dir amb el tot el cor: “Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer” (Lc 17,10).

2. Una altra malaltia: la del “martalisme” (ve de Marta), de l’excessiva ocupació: o sigui d’aquells que s’entreguen totalment al treball, descuidant, inevitablement, “la millor part”: aquella de seure als peus de Jesús (cf. Lc 10, 38-42). Per això Jesús ha cridat als seus deixebles a “reposar una mica” (cf. Mc 6, 31) perquè descuidar el necessari repòs porta a l’estrès i al neguit. El temps del repòs, per a aquell que ha dut a terme la pròpia missió, és necessari, és obligat i cal prendre-se’l seriosament: passar un “temps de qualitat” amb la família i respectar les vacances com una ocasió per a recarregar-se espiritualment i físicament. Cal fixar-se amb el què ensenya el Cohèlet que “hi ha un temps per a cada cosa” (3, 1-15).

3. Existeix també la malaltia de l’”enduriment” mental i espiritual: la d’aquells que tenen un cor de pedra i són “rebecs” (Ac 7, 51-60); d’aquells que, al llarg del camí, perden la serenitat interior, la vivacitat i l’audàcia i s’amaguen sota els papers esdevenint “màquines de treball” i no “homes de Déu” (cf. He 3, 12). És perillós perdre la sensibilitat humana necessària per plorar amb els que ploren i alegrar-se amb els que estan contents! És la malaltia d’aquells que perden “els sentiments de Jesús” (cf. Fil 2,5-11) perquè el seu cor, amb el pas del temps, s’endureix i esdevé incapaç d’estimar incondicionalment al Pare i al proïsme (cf. Mt 22,34-40). Ésser cristià, efectivament, significa “tenir els mateixos sentiments que tingué el Crist” (Fil 2,5), sentiments d’humilitat i de donació, de despreniment i de generositat[9].

4. La malaltia de l’excessiva planificació i del funcionalisme. Quan l’apòstol ho planifica minuciosament i creu que fent una perfecta planificació les coses efectivament progressaran, esdeveniment talment un comptable o un comercial. És cert que cal preparar les coses bé, però sense caure mai en la temptació de voler recloure i dirigir la llibertat de l’Esperit Sant, que es manté sempre més gran, més generós que tota humana planificació (cf. Jn 3,8). Hom cau en aquesta malaltia perquè “sempre és més fàcil i còmode amollar-se en les pròpies posicions estàtiques i immutables. En realitat, l’Església es mostra fidel a l’Esperit Sant en la mesura en què no té la pretensió de regular-lo i de domesticar-lo... –ai, domesticar a l’Esperit Sant!-... Ell és frescor, fantasia, novetat”[10].

5. La malaltia de la mala coordinació. Quan els membres perden la comunió entre ells i el cos esbarria la seva harmoniosa funcionalitat i la seva serenitat, esdevenen una orquestra que fa aldarull, car els seus membres no col·laboren i no viuen l’esperit de comunió o d’equip. Quan el peu diu al braç: “no en tinc necessitat, de tu”, o la mà diu al cap: “mano jo”, provoquen d’aquesta manera malestar i escàndol.

6. Existeix també la malaltia de l’”Alzheimer espiritual”: o sigui, aquella que oblida la “història de la salvació”, la història personal amb el Senyor, la del “primer amor” (Ap 2,4). Es tracta d’un descans progressiu de les facultats espirituals que en més o menys període temps produeix greus problemes a la persona fent-la incapaç de desenvolupar alguna activitat autònoma, vivint un estat d’absoluta dependència de les seves panoràmiques sovint imaginàries. Ho veiem en aquells que han perdut la memòria de la seva trobada amb el Senyor: en aquells que no tenen el sentit deuteronòmic de la vida; en aquells que depenen completament del seu present, de les seves passions, capricis i manies; ho veiem en aquells, en definitiva, que construeixen al seu voltant murs i amb les seus hàbits esdevenen, per sempre més, esclaus de llurs ídols que han esculpit amb les seves pròpies mans.

7. La malaltia de la rivalitat i de la vanaglòria[11]. Aquesta malaltia apunta quan l’aparença, i els colors de la vestimenta i les insígnies d’honors esdevenen l’objectiu primari de la vida, oblidant les paraules de Sant Pau: “No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres” (Fl 2,3-4). És la malaltia que ens porta a ésser homes i dones falsos i a viure un fals ‘misticisme’ i un fals ‘quietisme’. El mateix San Pau els defineix com a “enemics de la Creu del Crist” perquè «posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals» (Fl 3,19).

8. La malaltia de l’esquizofrènia existencial. És la malaltia dels que viu una doble vida, fruit de la hipocresia típica del mediocre i del progressiu buit espiritual que els graus i títols acadèmics no poden omplir. Una malaltia que colpeix sovint aquells que, abandonant el servei pastoral, es limiten a les qüestions burocràtiques, perdent així el contacte amb la realitat, amb les persones concretes. Es creen així el seu propi món paral·lel, on arraconen tot el que ensenyen amb severitat als altres i comencen a viure una vida amagada i sovint dissoluta. La conversió és més que mai urgent i indispensable per aquesta greu malaltia (cf. Lc 15,11-32).

9. La malaltia de les xerrameques, de les murmuracions i de les xafarderies. D’aquesta malaltia ja n’he parlat altres vegades, però mai no n’hi ha prou. És una malaltia greu, que comença d’una manera senzilla, qui sap si només per fer-la petar, però que s’empadrona de la persona convertint-la en “sembradora de jull” (com Satanàs) i sovint “homicida a sang freda” de la fama dels propis col·legues i companys. És la malaltia de les persones covardes que no tenen el coratge de parlar directament a la cara, sinó que ho fan a l’esquena. Sant Pau els reprèn: «Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, i sereu irreprensibles i irreprotxables» (Fl 2,14-15). Germans, si us plau, guardem-nos del terrorisme de la xerrameca!

10. La malaltia de divinitzar els responsables: és la malaltia d’aquells que fan l’aleta als Superiors, esperant d’obtenir-ne llur benvolença. Són víctimes de l’ambició i de l’oportunisme, honoren les persones però no a Déu (cf. Mt 23,8-12). Són persones que viuen el servei pensant únicament al benefici que en poden treure i no en el benefici que han d’oferir. Persones mesquines, infelices i inspirades només pel seu propi egoisme fatal (cf. Ga 5,16-25). Aquesta malaltia podria colpejar també els Superiors quan festegen alguns dels seus col·laboradors per obtenir-ne la submissió, la lleialtat i la dependència psicològica, i el resultat final és una autèntica complicitat.

11. La malaltia de la indiferència envers els altres. Es produeix quan cadascú pensa només amb si mateix i perd la sinceritat i la calidesa de les relacions humanes. Es produeix quan el més expert no posa el seu coneixement al servei dels companys menys experts. Quan s’assabenta de quelcom i s’ho queda per a ell en lloc de compartir-ho positivament amb els altres. En definitiva, quan, per gelosia o per astúcia, hom s’estarrufa en veure que l’altre cau en lloc d’aixecar-lo i d’encoratjar-lo.

12. La malaltia del rostre de funeral. M’explica, de les persones sorrudes i eixorques, que es pensen que per a ser serioses s’han de pintar la cara de malenconia, de severitat i tractat els altres –sobretot aquells que consideren inferiors- amb rigidesa, duresa i arrogància. En realitat, la severitat teatral i el pessimisme estèril[12] sovint són símptomes de por i d’inseguretat d’ells mateixos. L’apòstol s’ha d’esforçar per a ser una persona cortès, serena, entusiasta i alegre que transmet joia onsevulla que es trobi. Un cor ple de Déu i un cor feliç que irradia i contagia joia a tots aquells que es troben al seu voltant: es veu de seguida! No perdem, doncs, aquell esperit joiós, ple d’humor, i àdhuc auto-irònic, que ens fa persones amables, fins i tot en les situacions difícils[13]. Com en fa, de bé, una bona dosi de sa humorisme! Ens farà molt de bé recitar la pregària de sant Tomàs More[14]: jo la reso tot els dies, m’ajuda!.

13. La malaltia de l’acumulació: quan l’apòstol busca d’omplir un vuit existencial en el seu cor acumulant béns materials, no per necessitat, sinó només per sentir-se segur. En realitat, res de material podem portar amb nosaltres perquè “el sudari no té butxaques” i tots els nostres tresors terrenals –fins i tot si són regalats- no podran mai omplir aquell vuit; al contrari el faran encara més exigent i profund. A aquestes persones el Senyor els repeteix: «Tu dius: ‘Sóc ric, m'he enriquit i no em manca res’, però no t'adones que ets el més miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu... Sigues zelós i converteix-te» (Ap 3,17-19). L’acumulació només fa més pesat i lent el camí inexorable! I penso en una anècdota: fa temps, els jesuïtes espanyols descrivien la Companyia de Jesús com la “cavalleria lleugera de l’Església”. Recordo el trasllat d’un jove jesuïta que, mentre carregava sobre el camió tantes coses seves: maletes, llibres, objectes i regals, se sentí la veu -amb un somriure savi- d’un vel jesuïta que l’estava observat: aquesta seria la “cavalleria lleugera de l’Església?”. Els nostres trasllats són un signe d’aquesta malaltia.

14. La malaltia dels cercles tancats, on la pertinença al grupet esdevé més forta que al Cos i, alguns cops, a Crist mateix. També aquesta malaltia comença sempre amb bones intencions, però amb el pas del temps esclavitza i els membres esdevenen un càncer que amenaça l’harmonia del Cos i causa tant de mal –escàndols- especialment en els nostres germans més petits. L’autodestrucció o el “foc amic” del camarada és el perill més maliciós[15]. És el mal que ataca des de dins[16]; i, com diu Crist: "Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna" (Lluc 11:17).

15. I l’última malaltia: la del profit mundà, la del lluïment[17], quan l’apòstol transforma el seu servei en poder, i el seu poder en mercaderia per obtenir beneficis mundans o més poders. És la malaltia de les persones que cerquen de manera insaciable de multiplicar poders i amb aquest objectiu són capaces de calumniar, de difamar i desacreditar els altres, fins i tot en diaris i revistes. Naturalment per exhibir-se i demostrar-se més capaços que els altres. També aquesta malaltia fa de molt de mal en el Cos perquè porta les persones a justificar l’ús de qualsevol mitjà per mor d’assolir un objectiu, sovint en nom de la justícia i de la transparència! I aquí em ve al cap el record d’un sacerdot que cridava els periodistes per explicar-los –i inventar- coses privades i reservades dels seus confrares i parroquians. Per ell només comptava el fet de veure’s en les primers pàgines, perquè així se sentia “potent i bregat”, causant, això sí, tant de mal als altres i a l’Església. Pobret, quina pena!

Germans, aquestes malalties i aquestes temptacions són naturalment un perill per tot cristià i per tota cúria, comunitat, congregació, parròquia, moviment eclesial, i poden colpir tant a nivell personal com comunitari.
Cal deixar clar que és només l’Esperit Sant –l’ànima del Cos Místic de Crist, com afirma el Credo Niceno-Constantinopolità: «Crec... en l’Esperit Sant, Senyor i donador de vida»- aquell que pot guarir tota malaltia. I l’Esperit Sant que sosté tot esforç sincer de purificació i tota bona voluntat de conversió. I és Ell que fa entendre que cada membre participa a la santificació del cos i al seu afebliment. És Ell, l’Esperit, el promotor de l’harmonia[18]: “Ipse harmonia est”, diu sant Basili. Sant Agustí comenta: «Fins que una part no s’adhereix al cos, la seva guarició no es produeix; en canvi, allò que s’ha tallat, no es pot ni curar ni guarir»[19]. La guarició és també fruit del coneixement de la malaltia i de la decisió personal i comunitària de guarir-se suportant pacientment i amb perseverança la cura[20].

Així doncs, som cridats –en aquest temps de Nadal i per tot el temps del nostre servei i de la nostra existència- a mantenir-nos «en la veritat i en l'amor, i creixerem en tot fins que arribem a Crist, que és el cap. Per ell, tot el cos es manté unit harmoniosament gràcies a tota mena de juntures que el sostenen; així, d'acord amb l'energia distribuïda segons la mesura de cada membre, tot el cos va creixent i edificant-se en l'amor» (Ef 4,15-16)

Estimats germans!

Una vegada vaig llegir que els sacerdots són com els avions: són notícia només quan cauen, però en són tants, que volen. Molts els critiquen i pocs preguen per ells. És un pensament molt simpàtic, però també veritable, perquè dibuixa la importància i la delicadesa del nostre servei sacerdotal. Quant de mal podria causar un sol sacerdot que “cau” a tot el cos de l’Església!

Així, doncs, per a no caure en aquests dies en què ens preparem a la Confessió, demanem a la Verge Maria, Mare de Déu i Mare de l’Església, de guarir les ferides del pecat que cadascú de nosaltres porta en el seu cor i de sostenir l’Església i la Cúria per tal que siguin sanes i sanadores; santes i santificadores, a glòria del seu Fill i per la salvació nostra i del món sencer. Demanem-li a Ella que ens faci estimar l’Església com l’ha estimada el Crist, el seu fill i Senyor nostre, i de tenir el coratge de reconèixer-nos pecadors i necessitats de la seva Misericòrdia i de no tenir por d’entregar la nostra mà sota les seves mans maternes.

Moltes felicitats i un sant Nadal per a tots vosaltres, per a les vostres famílies i els vostres col·laboradors. I, si us plau, no us oblideu de pregar per mi! Gràcies de tot cor!
_________________________________

1/ Ell afirma que l’Església, essent Mysticum Corpus Christi, «demana també una multitud de membres, els quals estiguin connectats de tal manera entre ells que s’ajudin recíprocament. I talment com en el nostre organisme mortal, quan un membre sofreix, als altres se’n senten del seu dolor i van a ajudar-lo, així en l’Església cada un dels membres no viuen per a si mateix, sinó que ajuden també als altres, col·laborant mútuament, tant pel mutu confort com per un millor desenvolupament de tot el Cos... un Cos constituït no de qualsevol classe de membres, sinó que ha de ser fornit d’òrgans, o sigui membres que no tinguin tots la mateixa tasca, sinó que estiguin degudament coordinats. Precisament per això l’Església s’ha d’anomenar cos, perquè és el resultat d’una recta disposició i coherent unió dels membres diversos entre ells» (Enc. Mystici Corporis, Primera part: AAS 35 [1943], 200).
2/ Cf. Rm 12,5: «També nosaltres, que som molts, units a Crist formem un sol cos i som membres els uns dels altres».
3/ Const. Dogm. Lumen gentium.
4/ Cal recordar que “el paral·lelisme de l’Església amb el cos il·lumina l’íntim lligam entre l’Església i Crist. Aquesta no es troba solament reunida al seu voltant; està unificada en Ell, n’és el seu Cos. Hi ha tres aspectes de l’Església-Cos de Crist que hem de subratllar particularment: la unitat de tots els membres entre ells per la força de la seva unió a Crist; Crist Cap del cos; l’Església, Esposa de Crist”. Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, núms. 789 i 795.
5/ Cf. Evangelii Gaudium, 130-131.
6/ Moltes cops Jesús havia fet conèixer la unió que els fidels tenen amb Ell: «Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments» (Jn 15,4-5).
7/ Cf. Pastor Bonus Art. 1 i CIC can. 360.
8/ Cf. Evangelii gaudium, 197-201.
9/ Cf. Benet XVI, Audiència General, 1 de gener 2005.
10/ Francesc, Homilia de la Santa Missa a Turquia, 30 de novembre 2014.
11/ Cf. Evangelii gaudium, 95-96.
12/ Ibid. 84-86.
13/ Ibid, 2.
14/ Doneu-me, Senyor, una bona digestió, i, així ho espero, alguna cosa per digerir. Doneu-me la salut del cos i bon humor per conservar-la. Doneu-me una ànima sana, Senyor, que tingui sempre davant dels ulls allò que és pur i que és bo, perquè no s'escandalitzi enfront del pecat, ans trobi la forma de remeiar-lo. Doneu-me una ànima, Senyor, que no conegui l'avorriment, ni el remugueig, ni el ploricó, ni la queixa. I no em deixeu prendre gaire seriosament aquesta cosa que es fica pertot i que anomenem el JO. Doneu-me, Senyor, el sentit de l'humor: feu-me capaç de riure d'un acudit perquè sàpiga treure un xic d'alegria de la vida i la pugui compartir amb els que m'envolten. Amén.
15/ Evangelii gaudium, 88.
16/ El Beat Pau VI referint-se a la situació de l’Església afirmà que tenia la sensació que «qualsevol fissura permet l’entrada del fum de Satanàs en el temple de Déu», Homilia de Pau VI, Solemnitat dels Sants Apòstols Pere i Pau, Dijous, 29 de juny 1972. Cf. Evangelii gaudium, 98-101.
17/ Cf. Evangelii gaudium: No a la mundanitat espiritual, núms. 93-97.
18/ «L’Esperit Sant és l’ànima de l’Església. Ell dóna la vida, suscita els diferents carismes que enriqueixen el Poble de Déu i, sobretot, crea la unitat entre els creients: de molts, en fa un sol cos, el Cos de Crist... L’Esperit Sant crea la unitat de l’Església: unitat en la fe, unitat en la caritat, unitat en la cohesió interior» (Francesc, Homilia en la Santa Missa a Turquia, 30 de novembre 2014).
19/ Agustí, Serm. CXXXVII, 1; Migne, PL, XXXVIII, 754.
20/ Cf. Evangelii gaudium, Pastoral de conversió, núms. 25-33.