Vés al contingut

Audiència General 18 d’agost 2021

Germans i germanes, bon dia!

Sant Pau, enamorat de Jesucrist i que havia entès bé què era la salvació, ens va ensenyar que els «fills de la promesa» (Gal 4,28) – és a dir tots nosaltres, justificats per Jesucrist -, no estan sota el vincle de la Llei, sinó que estan cridats a l’estil de vida compromès en la llibertat de l’Evangeli. La Llei, però, existeix. Però existeix d’una altra manera: la mateixa Llei, els Deu Manaments, però d’una altra manera, perquè per ella mateixa no ens pot justificar una vegada que ha vingut el Senyor Jesús. I per això, en la catequesi d’avui vull explicar això. I ens preguntem: quin és, segons la Carta als Gàlates, el rol de la Llei? En el passatge que hem escoltat, Pau manté que la Llei ha estat com un pedagog. És una imatge preciosa, la del pedagog de qui vàrem parlar en la darrera audiència, una imatge que mereix ser compresa en el seu significat propi.

L’Apòstol sembla suggerir als cristians que divideixin la història de la salvació en dues parts, i també la seva història personal. Hi ha dos moments: abans de convertir-se en creients en Jesucrist i després d‘haver rebut la fe. Al centre hi ha el fet de la mort i resurrecció de Jesús, que Pau va predicar per desvetllar la fe en el Fill de Déu, font de salvació i en Crist Jesús en qui hem estat justificats. Estem justificats per la gratuïtat de la fe en Crist Jesús. Per tant, a partir de la fe en Crist hi ha un “abans” i un “després” respecte de la mateixa Llei, perquè la llei hi és, els Manaments hi són, però hi ha una actitud abans de la vinguda de Jesús i una altra després. La història anterior es determina pel fet de ser “sota la Llei”. I qui seguia el camí de la Llei es salvava, era justificat; el següent – després de la vinguda de Jesús – s’havia de viure seguint l’Esperit Sant (cf. Gal 5,25). És la primera vegada que Pau utilitza aquesta expressió: estar “sota la Llei”. El significat subjacent comporta la idea d’una esclavitud negativa, pròpia dels esclaus: “estar sota”. L’Apòstol ho explicita dient que quan un està “sota la Llei” està com “vigilat” i “empresonat”, una mena de custòdia preventiva. Aquest temps, diu Sant Pau, va durar molt – des de Moisès, fins a la vinguda de Jesús -, i es perpetua mentre es viu en el pecat.

La relació entre la Llei i el pecat serà exposada de manera més sistemàtica per l’Apòstol en la seva Carta als Romans, escrita pocs anys després de la dels Gàlates. En resum, la Llei porta a definir la transgressió i a fer que les persones siguin més conscients del propi pecat: “Has fet això, i si la Llei – els Deu Manaments – diu això: tu estàs en pecat”. De fet, com ensenya l’experiència comuna, el precepte acaba estimulant la transgressió. Escriu així en la Carta als Romans: «Quan estàvem a mercè dels desigs terrenals , les passions que duen al pecat, desvetllades per la Llei, actuaven en els membres del nostre cos i ens feien donar fruits que porten a la mort. Però ara hem estat deslligats de la Llei i hem mort a allò que ens tenia presoners, hem estat alliberats de la Llei» (7,5-6). Per què? Perquè ha arribat la justificació de Jesucrist. Pau fixa la seva visió de la Llei: «La picada de la mort és el pecat i la força del pecat és la Llei» (1 Cor 15,56). Un diàleg: tu estàs sota la Llei, i hi ets amb la porta oberta al pecat.

En aquest context la referència al paper pedagògic de la Llei adquireix tot el seu significat. Però la Llei és el pedagog que et porta, cap a on? A Jesús. En el sistema escolàstic de l’antiguitat el pedagog no tenia la funció que li atribuïm avui, és a dir, la de donar suport a l’educació d’un noi o d’una noia. En aquella època, es tractava en canvi d’un esclau que s’encarregava d’acompanyar el fill de l’amo des del mestre i portar-lo cap a casa. Així havia de protegir-lo dels perills, vigilar-lo perquè no tingués comportaments incorrectes. La seva funció era més aviat disciplinar. Quan el noi es feia adult, el pedagog deixava les seves funcions. El pedagog al qual es refereix Pau, no era el mestre, sinó que era el que acompanyava a l’escola, vigilava el noi i el tornava a casa.

Referir-se a la Llei en aquests termes permet a Sant Pau aclarir el paper que va jugar en la història d’Israel La Torah, és a dir la Llei, havia estat un acte de magnanimitat de part de Déu cap al seu poble. Després de l’elecció d’Abraham, l’altre gran acte va ser la Llei: fixar el camí per avançar. Certament havia tingut funcions restrictives, però al mateix temps havia protegit el seu poble, l’havia educat, disciplinat i recolzat en la seva debilitat, sobretot per protegir-lo davant el paganisme; hi havia moltes actituds paganes en aquells temps. La Torah diu: “Hi ha un únic Déu i ens ha posat el camí”. Un acte de bondat del Senyor. I certament, com he dit, havia tingut funcions restrictives, però al mateix temps havia protegit el poble, l’havia educat, l’havia disciplinat, l’havia recolzat en la seva debilitat. És per això que l’Apòstol es deté més tard en al descripció de la fase l’edat menor. I diu així: «Mentre l’hereu sigui un nen, no serà diferent d’un esclau, encara que sigui l’amo de tot, sinó que depèn dels tutors i administradors fins al termini fixat pel seu pare. Nosaltres també érem així, quan érem infants, érem esclaus dels elements del món» (Gal 4,1-3). En resum, la convicció de l’Apòstol és que la Llei té certament una funció positiva – per tant com el pedagog a l’hora d’avançar -, però és una funció limitada en el temps. La seva durada no es pot estendre més enllà de la mesura, perquè està relacionada amb la maduresa de les persones i a la seva elecció de llibertat. Un cop assolida la fe, la Llei esgota el seu valor propedèutic i ha de deixar el lloc a una altra autoritat. Què vol dir això? Quan s’acabi la Llei nosaltres podem dir: “Creiem en Jesucrist i fem el que volem? “No! Els Manaments hi són, però no ens justifiquen. El que ens justifica és Jesucrist. Els Manaments s’han d’observar, però no ens justifiquen; hi ha la gratuïtat de Jesucrist, la trobada amb Jesucrist que ens justifica lliurement. El mèrit de la fe és rebre Jesús. L’únic mèrit: obrir el cor. I què en fem dels Manaments? Els hem d’observar, però com un ajut per a la trobada amb Jesucrist.

Aquest ensenyament sobre el valor de la llei és molt important i mereix ser considerat amb deteniment per no caure en malentesos i donar passos en fals. Ens anirà bé preguntar-nos si encara vivim en el període en què necessitem la Llei, o si en canvi som conscients d’haver rebut la gràcia d’haver-nos convertit en fills de Déu per viure en l’amor. Com visc jo? En la por que si no faig això aniré a l’infern? O visc també amb aquella esperança, amb aquella joia de la gratuïtat de la salvació en Jesucrist? Aquesta és una bona pregunta. I també la segona: menyspreo els Manaments? No. Els observo, però no com absoluts, perquè sé que el que em justifica és Jesucrist.

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.