Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 14 de febrer 2018

Salutació als malalts a l’Aula Pau VI

Gràcies per la vostra visita. Us beneeixo a tots. Jo vaig a la plaça i vosaltres podreu seguir des d’aquí l’audiència a la plaça. Des de la plaça us veuran, eh! Vosaltres veureu la plaça i la plaça us veurà a vosaltres. I això és bonic. Resem una Ave Maria, a la Mare de Déu.

Recita Déu vos salve, Maria

Benedicció

I pregueu per mi! No us n’oblideu, eh! bona audiència. Fins ara. Gràcies!

 

CATEQUESI DEL SANT PARE

La Santa Missa

10. Litúrgia de la Paraula. III. Crec en un Déu i Pregària universal

Estimats germans i germanes, bon dia!

Bon dia, encara que el dia sigui una mica lleig. Però si l’ànima és plena de joia, sempre és un bon dia. Doncs, bon dia! Avui l’audiència serà en dos llocs: un grupet de malalts és a l’aula, i nosaltres som aquí. Però nosaltres els veiem i ells ens veuen a nosaltres a la pantalla. Els saludem ara amb un aplaudiment.

Continuem amb la Catequesi sobre la Missa. L’escolta de les Lectures bíbliques, seguides de l’homilia, per què es fa? Respon a un dret: el dret espiritual del poble de Déu a rebre amb abundància el tresor de la Paraula de Déu (cf. Introducció al Leccionari, 45). Cadascun de nosaltres quan va a Missa té el dret de rebre abundantment la Paraula de Déu ben llegida, ben dita i després, ben explicada en l’homilia. És un dret! I quan la Paraula de Déu no es llegeix bé, no es predica bé amb fervor pel diaca, pel sacerdot o pel bisbe es falta a un dret dels fidels. Nosaltres tenim el dret d’escoltar la Paraula de Déu. El Senyor parla per a tots, Pastors i fidels. Ell parla al cor de tots els qui participen a la Missa, cadascú en la seva condició de vida, edat, situació. El Senyor consola, crida, suscita brots de vida nova i reconciliada. I això mitjançant la seva Paraula. La seva Paraula colpeja el cor i canvia els cors!

Per això, després de l’homilia, un temps de silenci permet sedimentar en l’ànima la llavor rebuda, per tal que brollin intencions d’adhesió al que l’Esperit ha suggerit a cadascú. El silenci després de l’homilia. Cal fer un bell silenci i cadascú ha de pensar en el que ha escoltat.

Després d’aquest silenci, com continua la Missa? La resposta personal de la fe forma part de la professió de fe de l’Església, expressada en el “Credo”. Tots recitem el “Credo” en la Missa. Recitat per tota l’assemblea, el Símbol manifesta la resposta comuna a tot el que hem escoltat de la Paraula de Déu (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 185-197). Hi ha un vincle vital entre el que hem escoltat i la fe. Estan units. Aquesta - la fe -, de fet, no neix de la fantasia de la ment humana sinó, com ho recorda sant Pau, «ve de l’escolta i l’escolta es refereix a la paraula de Crist» (Rm 10,17). La fe s’alimenta, doncs, escoltant, i condueix al Sagrament. Per tant, la recitació del “Credo” fa que l’assemblea litúrgica «torni a meditar i professi els grans misteris de la fe, abans de la celebració de l’Eucaristia» (Ordenament General del Missal Romano, 67).

El Símbol de fe vincula l’Eucaristia amb el Baptisme, rebut «en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant», i ens recorda que els Sagraments són comprensibles a la llum de la fe de l’Església.

La resposta a la Paraula de Déu acollida amb fe s’expressa després en la pregària comuna, anomenada Pregària universal, perquè abasta les necessitats de l’Església i del món (cf. OGMR, 69-71; Introducció al Leccionari, 30-31). També s’anomena Pregària dels fidels.

Els Pares del Vaticà II van voler restaurar aquesta pregària després de l’Evangeli i l’homilia, especialment el diumenge i en les festes, per tal que «amb la participació del poble, es facin pregàries per la santa Església, pels que ens governen, per als que es troben en diverses necessitats, per tots els homes i per la salvació de tot el món» (Const. Sacrosanctum Concilium, 53; cf. 1 Tm 2,1-2). Per tant, sota la guia del sacerdot que introdueix i conclou, «el poble, exercitant el propi sacerdoci baptismal, ofereix a Déu pregàries per la salvació de tots» (OGMR, 69). I després de cada una de les intencions, proposades pel diaca o per un lector, l’assemblea uneix la seva veu invocant: «Escolteu-nos, Senyor».

De fet, recordem tot el que ens ha dit el Senyor Jesús: «Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, demaneu tot el que voldreu i ho obtindreu» (Jn 15,7). “Però nosaltres no ho creiem perquè tenim poca fe”. Però si nosaltres tinguéssim fe – diu Jesús – com el gra de mostassa, ho obtindríem tot. “Demaneu tot el que vulgueu i ho obtindreu”. I en aquest moment de la pregària universal després del Credo, és el moment de demanar al Senyor les coses més importants en la Missa, les coses que necessitem, les coses que volem. “Ho obtindreu”; d’una o d’una altra manera “Ho obtindrem”. “Tot és possible per al qui creu”, ha dit el Senyor. Què va respondre aquell home al qual el Senyor es va adreçar per dir aquesta paraula – tot és possible per a qui creu-? Va dir: “Crec Senyor. Ajuda la meva poca fe”. També nosaltres podem dir: “Senyor, jo crec. Però ajuda la meva poca fe”. I hem de fer la pregària amb aquest esperit de fe: “Crec Senyor, ajuda la meva poca fe”. Les pretensions de la lògica mundana, en canvi, no porten cap al Cel, de la mateixa manera que no obtenen resposta les peticions auto-referencials (cf. Jm 4,2-3). Les intencions per las quals el poble fidel es convidat a pregar han de donar veu a les necessitats concretes  de la comunitat eclesial i del món, evitant recórrer a fórmules convencionals i de visió curta. La pregària “universal”, que tanca la litúrgia de la Paraula, ens exhorta a fer nostra la mirada de Déu, que s’ocupa de tots els seus fills.