Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 17 de març 2021

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui completem la catequesi sobre la pregària com a relació amb la Santíssima Trinitat, en particular amb l’Esperit Sant.

El primer do de tota existència cristiana és l’Esperit Sant. No és un do entre tants, sinó el Do fonamental. L’Esperit és el do que Jesús havia promès que ens enviaria. Sense l’Esperit no hi ha relació amb Crist i amb el Pare. Perquè l’Esperit obre el nostre cor a la presència de Déu i l’atrau cap a aquell “remolí” d’amor que és el mateix cor de Déu. Nosaltres no som només hostes i pelegrins en el camí per aquesta terra, som també hostes i pelegrins en el misteri de la Trinitat. Som com Abraham, que un dia, acollint tres viatgers en la pròpia tenda, va trobar Déu. Si podem invocar Déu anomenant-lo “Abbà - Papà”, és perquè habita en nosaltres l’Esperit Sant; és Ell qui ens transforma profundament i ens fa experimentar la joia commovedora de ser estimats per Déu com a fills autèntics. Tota la tasca espiritual dintre nostre vers Déu la fa l’Esperit Sant, aquest do. Treballa en nosaltres per viure la nostra vida cristiana vers el Pare, amb Jesús.

El Catecisme, en aquest sentit, diu: «Cada vegada que comencem a pregar a Jesús, és l’Esperit Sant que, amb la seva gràcia prevenient, ens porta pel camí de la pregària. Com que Ell ens ensenya a pregar recordant-nos el Crist, com podem deixar de pregar a Ell mateix? És per això que l’Església ens invita a implorar l’Esperit Sant cada dia, especialment al principi i al final de qualsevol acció important» (n. 2670). Aquesta és l’obra de l’Esperit Sant en nosaltres. Ell ens “recorda” Jesús i el fa present en nosaltres – podem dir que és la nostra memòria trinitària, és la memòria de Déu en nosaltres - i fa Jesús present, perquè no quedi reduït a un personatge del passat: és a dir l’Esperit porta Jesús al present en la nostra consciència. Si Crist fos llunyà en el temps, nosaltres estaríem sols i perduts en el món. Sí, recordaríem Jesús, allà, lluny però és l’Esperit que el porta avui, ara, en aquest moment en el nostre cor. Però en l’Esperit tot queda vivificat: els cristians de cada moment i lloc tenen la possibilitat de trobar Crist. Tenim oberta la possibilitat de trobar-nos amb Crist no només com un personatge històric. No: Ell atrau Crist als nostres cors, és l’Esperit qui ens fa trobar amb Crist. No és lluny, l’Esperit és amb nosaltres: Jesús segueix educant els seus deixebles transformant el seu cor, com ho va fer amb Pere, amb Pau, amb Maria Magdalena, amb tots els apòstols. Però per què està present Jesús? Perquè l’Esperit ens el porta a nosaltres.

És l’experiència que han viscut tantes persones que preguen: homes i dones que l’Esperit Sant ha format segons la “mesura” de Crist, en la misericòrdia, en el servei, en la pregària, en la catequesi… És una gràcia poder trobar persones així: hom s’adona que viuen una vida diferent, la seva mirada veu “més enllà”. No pensem només en els monjos, en els ermitans; també es troben entre la gent normal, persones que han teixit una llarga història de diàleg amb Déu, a vegades de lluita interior, que purifica la fe. Aquests testimonis humils han cercat Déu en l’Evangeli, en l’Eucaristia rebuda i adorada, davant del germà que té dificultats, i guarden la seva presència com un foc secret.

La primera tasca dels cristians és precisament mantenir viu aquest foc, que Jesús ha portat a la terra (cf. Lc 12,49), i quin és aquest foc? És l’amor, l’Amor de Déu, l’Esperit Sant. Sense el foc de l’Esperit, les profecies s’apaguen, la tristesa suplanta l’alegria, la rutina substitueix l’amor, el servei es transforma en esclavatge. Em ve al cap la imatge del llum encès al costat del sagrari, on es guarda l’Eucaristia. Fins i tot quan l’església està buida i arriba el capvespre, fins i tot quan l’església és tancada, aquesta làmpada queda encesa, continua cremant: ningú no la veu, però crema davant del Senyor. Així doncs l’Esperit en el nostre cor està sempre present com aquella llàntia.

També trobem escrit en el Catecisme: «L’Esperit Sant, la Unció del qual impregna tot el nostre ser, és el Mestre interior de la pregària cristiana. És l’artífex de la tradició viva de la pregària. Sens dubte, hi ha tants camins de pregària com persones que preguen, però és el mateix Esperit que actua en tothom i amb tothom. És en la comunió de l’Esperit Sant que la pregària cristiana és pregària en l’Església» (n. 2672). Moltes vegades passa que nosaltres no preguem, no ens ve de gust pregar o moltes vegades preguem com a lloros amb la boca però el cor és lluny. Aquest és el moment de dir a l’Esperit: “Vine, vine Esperit Sant, escalfa el meu cor. Vine i ensenya’m a pregar, ensenya’m a mirar el Pare, a mirar el Fill. Ensenya’m com és el camí de la fe. Ensenya’m a estimar i sobretot ensenya’m a tenir una actitud d’esperança”. Es tracta de cridar l’Esperit contínuament perquè sigui present en les nostres vides.

Per tant és l’Esperit qui escriu la història de l’Església i del món. Nosaltres som pàgines obertes, disponibles a rebre la seva lletra. I en cadascun de nosaltres l’Esperit composa obres originals, perquè no hi ha mai cap cristià que sigui idèntic a un altre. En el camp il·limitat de la santedat, l’únic Déu, Trinitat d’Amor, fa florir la varietat de testimonis: tots iguals en dignitat, però també únics en la bellesa que l’Esperit ha volgut desenvolupar en cadascun d’aquells que la misericòrdia de Déu ha fet fills seus. No ho oblidem, l’Esperit és present, és present en nosaltres. Escoltem l’Esperit, adrecem-nos a l’Esperit - és el do, el do que Déu ens ha fet - i diguem-li: “Esperit Sant, no sé com és la teva cara – no el coneixem – però sé que tu ets la força, que tu ets la llum, que tu ets capaç de fer-me anar endavant i d’ensenyar-me a pregar. Vine Esperit Sant”. Una pregària preciosa: “Vine, Esperit Sant”.

Traducció: Josep M. Torrents