Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 13 de gener 2021

La pregària de lloança

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem la catequesi sobre la pregària, i avui parlarem de la pregària de lloança.

Fixem-nos en un moment crític de la vida de Jesús. Després dels primers miracles i el compromís dels deixebles en l’anunci del Regne de Déu, la missió del Messies passa per una crisi. Joan Baptista dubta i li fa arribar aquest missatge – Joan és a la presó: «Ets tu el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?» (Mt 11,3). Sent l’angoixa de no saber si es va equivocar en l’anunci. Sempre hi ha moments foscos en la vida, moments de nit espiritual, i Joan està passant aquest moment. Hi ha hostilitat en els pobles del llac, on Jesús havia fet tants signes prodigiosos (cf. Mt 11,20-24). Ara, precisament en aquest moment de decepció, Mateu relata un fet realment sorprenent: Jesús no adreça una queixa al Pare, sinó un himne joiós: «Et lloo, Pare, Senyor del cel i de la terra perquè has amagat aquestes coses als savis i erudits i les has revelades als petits» (Mt 11,25). És a dir, en plena crisi, en plena foscor a l’ànima de tanta gent, com Joan Baptista, Jesús beneeix el Pare, Jesús lloa el Pare. Però per què?

En primer lloc El lloa pel que és: «Pare, Senyor del cel i de la terra». Jesús s’alegra en el seu esperit perquè sap i sent que el seu Pare és el Déu de l’univers, i viceversa el Senyor de tot el que existeix és el Pare, “el meu Pare”. D’aquesta experiència de sentir-se “el fill de l’Altíssim” en surt la lloança. Jesús se sent fill de l’Altíssim.

I llavors Jesús lloa el Pare perquè prefereix els petits. És el que Ell mateix experimenta, predicant pels pobles: els “erudits” i els “savis” segueixen sent sospitosos i tancats, fan càlculs; mentre que els “petits” s’obren i acullen el missatge. Això només pot ser la voluntat del Pare, i Jesús se n’alegra . També nosaltres hem d’alegrar-nos i lloar Déu perquè les persones humils i senzilles acullen l’Evangeli. M’alegro quan veig aquestes persones senzilles, aquestes persones humils que peregrinen, que van a pregar, que canten, que lloen, persones que potser els manquen moltes coses però la humilitat els porta a lloar Déu. En el futur del món i en les esperances de l’Església hi ha sempre els “petits”: aquells que no es consideren millors que els altres, que són conscients dels seus límits i dels seus pecats, que no volen dominar els altres, que, en Déu Pare, es reconeixen com a germans.

Per tant en aquell moment de fracàs aparent, quan tot és fosc, Jesús prega lloant el Pare. I la seva pregària ens porta també a nosaltres, lectors de l’Evangeli, a jutjar les nostres derrotes personals de manera diferent, les situacions en què no veiem clara la presència i l’acció de Déu, quan sembla que el mal preval i que no hi ha manera d’aturar-lo. Jesús, que ha recomanat tant la pregària de petició, just quan hauria tingut motius per demanar explicacions al Pare, en canvi es posa a lloar-lo. Sembla una contradicció, però aquesta és la veritat.

A qui serveix la lloança? A nosaltres o a Déu? Un text de la litúrgia eucarística ens invita a pregar a Déu d’aquesta manera: «Tu no necessites la nostra lloança, però per un do del teu amor ens crides a donar-te gràcies; els nostres himnes de benedicció no augmenten la teva grandesa, però ens obtenen la gràcia que ens salva» (Missal Romà, Prefaci comú IV). Lloant ens salvem.

La pregària de lloança ens serveix. El Catecisme la defineix així: «una participació en la felicitat dels cors purs, que estimen Déu amb fe abans de veure´l en la Glòria» (n. 2639). Paradoxalment s’ha de practicar no només quan la vida ens omple de felicitat, sinó sobretot en els moments difícils, en els moments foscos quan el camí s’enfila cap amunt. Aquest és també el moment de la lloança, com Jesús que lloa el Pare en el moment fosc. Perquè aprenguem que, a través d’aquella pujada, aquell camí difícil, aquell camí cansat, aquells passatges desafiants s’arriba a veure un panorama nou, un horitzó més obert. Lloar és com respirar oxigen pur: et purifica l’ànima, et fa mirar lluny, no et deixa empresonat en el moment difícil i fosc de les dificultats.

Hi ha un gran ensenyament en aquella pregària que des de fa vuit segles no ha parat mai de dir-se, que Sant Francesc va compondre al final de la seva vida: el “Càntic del germà sol” o “de les criatures”. El Pobre no el va compondre en un moment d’alegria, de benestar, sinó al contrari enmig de les penúries. Francesc era gairebé cec, i nota en el seu esperit el pes d’una soledat que no havia experimentat mai: el món no ha canviat des de l’inici de la seva predicació, encara hi ha qui es deixa trencar per les seves baralles, i a més sent els passos de la mort que són més propers. Podria ser el moment de la decepció, d’aquella decepció extrema i de la percepció del propi fracàs. Però Francesc en aquell moment de tristesa, en aquell moment fosc prega. Com prega? “Lloat siguis, Senyor meu…”. Prega lloant. Francesc lloa Déu per tot, per tots els dons de la creació, i també per la mort, que amb valentia anomena “germana”, “germana mort”. Aquests exemples dels Sants, dels cristians, també de Jesús, de lloar Déu en els moments difícils, ens obren les portes d’un camí molt gran vers el Senyor i ens purifiquen sempre. La lloança purifica sempre.

Els Sants i les Santes ens demostren que es pot lloar sempre, en moments bons i dolents, perquè Déu és l’Amic fidel. Aquest és el fonament de la lloança: Déu és l’Amic fidel, i el seu amor no falla mai. Ell sempre és a prop nostre, Ell ens espera sempre. Algú deia: “És el sentinella que és a prop teu i et fa anar endavant amb seguretat”. En els moments difícils i foscos, trobem la força per dir: “Beneït siguis tu, oh Senyor!”. Lloar el Senyor. Això ens farà molt de bé.

Traducció: Josep M. Torrents