La pregària contemplativa

Audiència General 5 de maig 2021

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem les catequesis sobre la pregària i en aquesta catequesi m’agradaria insistir en la pregària de contemplació.

La dimensió contemplativa de l’ésser humà – que encara no és la pregària contemplativa – és una mica com la “sal” de la vida: dona sabor, dona gust als nostres dies. Es pot contemplar mirant el sol que surt al matí, o els arbres que es revesteixen de verd a la primavera; es pot contemplar escoltant una música o el cant dels ocells, llegint un llibre, davant d’una obra d’art o aquella obra mestra que és el rostre humà… Carlo Maria Martini, enviat com a Bisbe a Milà, va donar com a títol de la seva primera Carta pastoral “La dimensió contemplativa de la vida”: de fet, els qui viuen en una gran ciutat, on tot – podem dir - és artificial, on tot és funcional, corren el risc de perdre la capacitat de contemplar. Contemplar no és en primer lloc una manera de fer, sinó una manera de ser: ser contemplatiu.

Ser contemplatiu no depèn dels ulls, sinó del cor. I aquí entra en joc la pregària, com a acte de fe i d’amor, com un “alè” de la nostra relació amb Déu. La pregària purifica el cor i, amb ell, també il·lumina la mirada, permetent copsar la realitat des d’un altre punt de vista. El Catecisme descriu aquesta transformació del cor mitjançant la pregària citant un famós testimoniatge del Sant Sacerdot d’Ars: «La contemplació és una mirada de fe fixada en Jesús. “Jo el miro i ell em mira”, deia al seu sant sacerdot el pagès d’Ars que pregava davant del Sagrari. […] La llum de la mirada de Jesús il·lumina els ulls del nostre cor; ens ensenya a veure-ho tot a la llum de la seva veritat i de la seva compassió per tots els homes» (Catecisme de l’Església Catòlica, 2715). Tot ve d’aquí: d’un cor que se sent mirat amb amor. Llavors la realitat es contempla amb uns altres ulls.

“Jo el miro i Ell em mira!”. És així: en la contemplació amorosa, típica de la pregària més íntima, no calen moltes paraules: n’hi ha prou amb una mirada, n’hi ha prou d’estar convençuts que la nostra vida està envoltada d’un amor gran i fidel del qual res no ens podrà separar mai.

Jesús ha estat el mestre d’aquesta mirada. En la seva vida no han faltat mai els temps, els espais, els silencis, la comunió amorosa que permet que l’existència no sigui devastada per les proves inevitables, sinó que mantingui intacta la bellesa. El seu secret era la relació amb el Pare celestial.

Pensem en l’esdeveniment de la Transfiguració. Els Evangelis situen aquest episodi en el moment crític de la missió de Jesús, quan creixen al voltant seu la contestació i el rebuig. Fins i tot entre els seus deixebles molts no l’entenen i se’n van; un dels Dotze té pensaments de traïció. Jesús comença a parlar obertament dels sofriments i la mort que l’esperen a Jerusalem. És en aquest context que Jesús puja a una alta muntanya amb Pere, Jaume i Joan. Diu l’Evangeli de Marc: «Es va transfigurar davant d’ells i els seus vestits es van tornar brillants, molt blancs: cap tintorer del món no els podia fer tan blancs» (9,2-3). Just en el moment que Jesús és incomprès - se n’anaven, el deixaven sol perquè no l’entenien -, en aquest moment que ell és incomprès, just quan tot sembla que es difumina en un remolí de malentesos, és allà on resplendeix una llum divina. És la llum de l’amor del Pare, que omple el cor del Fill i transfigura tota la seva Persona.

Alguns mestres d’espiritualitat del passat han entès la contemplació com el contrari a l’acció, i han exaltat les vocacions que fugen del món i dels seus problemes per dedicar-se completament a la oració. En realitat, en Jesucrist en la seva persona i en l’Evangeli no hi ha contraposició entre contemplació i acció, no. En l’Evangeli, en Jesús no hi ha contradicció. Pot provenir de la influència d’algun filòsof neoplatònic, però segurament es tracta d’un dualisme que no pertany al missatge cristià.

Hi ha una única gran crida en l’Evangeli, i és la de seguir Jesús en el camí de l’amor. Això és el vèrtex, és el centre de tot. En aquest sentit, caritat i contemplació són sinònims, diuen el mateix. Sant Joan de la Creu afirmava que un petit acte d’amor pur és més útil a l’Església que totes les altres obres juntes. El que prové de la pregària i no de la presumpció del nostre jo, el que es purifica amb la humilitat, ni que sigui un acte d’amor solitari i silenciós, és el més gran miracle que un cristià pugui fer. I aquest és el camí de la pregària de contemplació: jo El miro, Ell em mira! Aquest acte d’amor en el diàleg silenciós amb Jesús fa tant de bé a l’Església.

Traducció: Josep M. Torrents