Vés al contingut

Audiència General 11 de novembre 2020

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem les catequesis sobre la pregària. Algú m’ha dit: “Parla massa de la pregària. No cal”. Sí, és necessari. Perquè si nosaltres no preguem, no tindrem forces per anar endavant en la vida. La pregària és com l’oxigen de la vida. La pregària és atreure sobre nosaltres la presència de l’Esperit Sant que sempre ens empeny. Per això jo parlo molt de la pregària.

Jesús ha donat exemple d’una pregària contínua, feta amb perseverança. El diàleg constant amb el Pare, en el silenci i en el recolliment, és el punt central de tota la seva missió. Els Evangelis ens expliquen també les seves exhortacions als deixebles, perquè preguin amb insistència, sense cansar-se. El Catecisme recorda les tres paràboles de l’Evangeli de Lluc que subratllen aquesta característica de l’oració (cf. CCC, 2613) de Jesús.

La pregària ha de ser en primer lloc tenaç: com el personatge de la paràbola que, en haver d’acollir un hoste que arriba sense avisar, va a trucar a un amic a mitjanit i li demana pa. L’amic respon “no!”, perquè ja és al llit, però ell insisteix fins a fer-lo aixecar i que li doni pa (cf. Lc 11,5-8). Una petició tenaç. Però Déu té més paciència que nosaltres, i els que truquen amb fe i perseverança a la porta del seu cor no queden decebuts. Déu respon sempre. Sempre. El nostre Pare sap prou el que necessitem; la insistència no serveix per a informar-lo o per convèncer-lo, sinó que serveix per alimentar en nosaltres el desig i l’expectativa.

La segona paràbola és la de la vídua que s’adreça al jutge perquè l’ajudi a obtenir justícia. Aquest jutge és corrupte, és un home sense escrúpols, però al final, exasperat per la insistència de la vídua, es decideix a acontentar-la (cf. Lc 18,1-8). I pensa: “Però és millor que resolgui el problema i me la trec de sobre, que no que no pari de venir a queixar-se davant meu”. Aquesta paràbola ens fa entendre que la fe no és l’impuls d’un moment, sinó una actitud valenta per invocar Déu, fins i tot per “discutir” amb Ell, sense resignar-se davant el mal i la injustícia.

La tercera paràbola presenta un fariseu i un recaptador d’impostos que van al Temple a pregar. El primer s’adreça a Déu presumint dels seus mèrits; l’altre se sent indigne fins i tot per entrar al santuari. Déu però no escolta la pregària del primer, és a dir dels orgullosos, en canvi escolta la dels humils (cf. Lc 18,9-14). No hi ha una veritable pregària sense esperit d’humilitat. És precisament la humilitat que ens porta a demanar amb la pregària.

L’ensenyament de l’Evangeli és clar: s’ha de pregar sempre, fins i tot quan tot sembla inútil, quan Déu ens apareix sord i mut i ens sembla que estem perdent el temps. Encara que el cel s’enfosqueixi, el cristià no deixa de pregar. La seva pregària va de la mà de la fe. I la fe, en tants dies de la nostra vida, pot semblar una il·lusió, un esforç estèril. Hi ha moments foscos, en la nostra vida i en aquells moments la fe sembla una il·lusió. Però practicar la pregària significa també acceptar aquest esforç. “Pare, jo prego i no sento res … em sento així, amb el cor eixut, amb el cor sec”. Però hem de continuar, amb aquesta fatiga dels moments dolents, dels moments que no sentim res. Tants sants i santes han experimentat la nit de la fe i el silenci de Déu – quan nosaltres truquem i Déu no respon – i aquests sants han estat perseverants.

En aquestes nits de la fe, qui prega no està mai sol. Jesús de fet no és només testimoni i mestre de pregària, és més. Ell ens acull en la seva pregària, perquè nosaltres puguem pregar en Ell i mitjançant Ell. I això és obra de l‘Esperit Sant. És per aquest motiu que l’Evangeli ens invita a pregar al Pare en nom de Jesús. Sant Joan ens diu aquestes paraules del Senyor: «Qualsevol cosa que vosaltres demanareu en nom meu, la faré, perquè el Pare sigui glorificat en el Fill» (14,13). I el Catecisme explica que «la certesa de ser escoltats en les nostres súpliques es basa en la pregària de Jesús» (n. 2614). Dona les ales que la pregària de l’home sempre ha volgut posseir.

Com podem oblidar aquí les paraules del salm 91, plenes de confiança, que brollen d’un cor que ho espera tot de Déu: «Et cobrirà amb les seves ales, sota les seves ales trobaràs refugi; la seva fidelitat et serà escut i armadura. No tindràs por del terror de la nit ni de la fletxa que vola de dia, ni de la pesta que vaga a les fosques o l’extermini que arrasa al migdia» (vv. 4-6). És en Crist que es fa realitat aquesta estupenda pregària, és en Ell que troba la seva veritat plena. Sense Jesús, les nostres pregàries correrien el risc de reduir-se a esforços humans, la majoria de les vegades condemnats al fracàs. Però Ell ha pres sobre seu cada crit, cada gemec, cada alegria, cada súplica… cada pregària humana. I no ens oblidem de l’Esperit Sant que prega en nosaltres; és Ell qui ens porta a pregar, ens condueix a Jesús. És el do que el Pare i el Fill ens han fet per anar a trobar-nos amb Déu. I l’Esperit Sant, quan nosaltres preguem, és l’Esperit Sant que prega en els nostres cors.

Crist és tot per a nosaltres, també en la nostra vida de pregària. Ho deia Sant Agustí amb una expressió il·luminadora, que trobem també en el Catecisme: Jesús «prega per nosaltres com a sacerdot nostre; prega en nosaltres com a líder; nosaltres el preguem com a Déu nostre. Reconeguem, doncs, en Ell la nostra veu, i en nosaltres la seva veu» (n. 2616). I és per això que el cristià que prega no té por de res, es confia a l’Esperit Sant, que se’ns ha donat com a do i que prega en nosaltres, desvetllant la pregària. Que sigui el mateix Esperit Sant, Mestre de pregària, qui ens ensenyi el camí de la pregària.

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.