Vés al contingut

Audiència General 24 de març 2021

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui la catequesi està dedicada a la pregària en comunió amb Maria, i es produeix la vigília de la solemnitat de l’Anunciació. Sabem que el principal camí de la pregària cristiana és la humanitat de Jesús. De fet, la confiança típica de la pregària cristiana no tindria sentit si el Verb no s’hagués encarnat, donant-nos en l’Esperit la seva relació filial amb el Pare. Hem sentit, en la lectura, aquella reunió dels deixebles, les dones piadoses i Maria, pregant, després de l’Ascensió de Jesús: és la primera comunitat cristiana que esperava el do de Jesús, la promesa de Jesús.

Crist és el Mitjancer, el pont que travessem per adreçar-nos al Pare (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 2674). És l’únic Redemptor: no hi ha corredemptors amb Crist. És el Mitjancer per excel·lència, és el Mitjancer. Cada pregària que elevem a Déu és per Crist, amb Crist i en Crist i es fa realitat gràcies a la seva intercessió. L’Esperit Sant estén la mediació de Crist a tots els temps i llocs: no hi ha cap altre nom en què puguem ser salvats (cf. At 4,12). Jesucrist: l’únic Mitjancer entre Déu i els homes.

A partir de l’única mediació de Crist, les altres referències que el cristià troba per a la seva pregària i la seva devoció tenen sentit i valor, en primer lloc la de la Verge Maria, la Mare de Jesús.

Ocupa un lloc privilegiat en la vida i, per tant, també en la pregària del cristià, perquè és la Mare de Jesús. Les Esglésies d’Orient l’han representada sovint com l’Odigitria, la que “senyala el camí”, és a dir el Fill Jesucrist. Recordo aquella bella pintura antiga de l’Odigitria a la catedral de Bari, senzilla: la Mare de Déu que mostra Jesús, nu. Després li van posar la camisa per cobrir aquella nuesa, però la veritat és que Jesús se’ns presenta nu, indicant que ell, home nat de Maria, és el Mitjancer. I ella senyala el Mitjancer: ella és l’Odigitria. En la iconografia cristiana la seva presència és a tot arreu, de vegades fins i tot amb gran protagonisme, però sempre en relació amb el Fill i en funció d’Ell. Les seves mans, els seus ulls, la seva actitud són un “catecisme” i sempre indiquen la frontissa, el centre: Jesús. Maria es centra completament en Ell (cf. CCC, 2674). Tant és així, que podem dir que és més deixebla que Mare. Aquell senyal, en les noces de Canà: Maria diu “Feu el que Ell us digui”. Sempre senyala Crist; és la primera deixebla.

Aquest és el rol que Maria ha tingut durant tota la seva vida terrenal i que conserva per sempre: ser la serventa humil del Senyor, res més. En un moment determinat, en els Evangelis, sembla que gairebé desapareix; però retorna en els moments crucials, com a Canà, quan el Fill, gràcies a la seva atenta intervenció, fa el primer “signe” (cf. Jn 2,1-12), i després al Gòlgota, al peu de la creu.

Jesús ha estès la maternitat de Maria a tota l’Església quan li ha confiat el deixeble estimat, poc abans de morir a la creu. A partir d’aquell moment, tots estem col·locats sota el seu mantell, com es pot veure en alguns frescos o pintures medievals. També la primera antífona llatina – Sub tuum praesidium confugimus, sancta Dei Genitrix: la Mare de Déu que, com a Mare a qui ens ha confiat Jesús, ens envolta a tots; però com a Mare, no com a deessa, no com a corredemptora: com a Mare. És veritat que la pietat cristiana sempre li dona títols bonics, com un fill a la mare: quantes coses belles diu un fill a la mare estimada! Però anem amb compte: les coses belles que l’Església i els Sants diuen de Maria no treuen res de la singularitat redemptora de Crist. Ell és l’únic Redemptor. Són expressions d’amor com d’un fill a la mare – de vegades exagerades. Però l’amor, ho sabem, sempre ens fa fer coses exagerades, però amb amor.

I així hem començat a resar-li amb algunes expressions adreçades a ella, presents en els Evangelis: “plena de gràcia”, “beneïda entre les dones” (cf. CCC, 2676s.). En la pregària de l’Ave Maria apareix ben aviat el títol “Theotokos”, “Mare de Déu”, confirmat pel Concili d’Efes. I, de manera similar a com succeeix en el Pare Nostre, després de la lloança afegim la súplica: demanem a la Mare que pregui per nosaltres pecadors, perquè intercedeixi amb la seva tendresa, “ara i en l’hora de la nostra mort”. Ara en les situacions concretes de la vida, i en el moment final, perquè ens acompanyi – com a Mare, com a primera deixebla – en el pas a la vida eterna.

Maria està sempre present a la capçalera del llit dels seus fills que marxen d’aquest món. Si algú se sent sol i abandonat, ella és Mare, és a prop, de la mateixa manera que era a prop del seu Fill quan tots l’havien abandonat.

Maria ha estat i és present en els dies de la pandèmia, prop de les persones que malauradament han acabat el seu camí terrenal en una condició d’aïllament, sense el confort de la proximitat dels seus éssers estimats. Maria sempre és allà, prop de nosaltres, amb la seva tendresa materna.

Les pregàries adreçades a ella no són inútils. La dona del “sí”, que va acceptar fàcilment la invitació de l’Àngel, respon també a les nostres súpliques, escolta les nostres veus, fins i tot les que queden tancades en el cor, que no tenen la força de sortir però que Déu les coneix millor que nosaltres mateixos. Les escolta com a Mare. Com i més que una bona mare, Maria ens defensa en els perills, es preocupa per nosaltres, fins i tot quan estem atrapats en les nostres coses i perdem el sentit del camí, i posem en perill no només la nostra salut sinó la nostra salvació. Maria és allà, pregant per nosaltres, pregant pels que no resen. Pregant amb nosaltres. Per què? Perquè ella és la nostra Mare.

Traducció: Josep M. Torrents

Temàtica
Territori

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.