Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 30 de juny 2021

Catequesi sobre la Carta als Gàlates 

Germans i germanes, bon dia!

Anem entrant a poc a poc en la Carta als Gàlates. Hem vist que aquests cristians es troben en conflicte sobre la manera de viure la fe. L’apòstol Pau comença a escriure la seva Carta recordant-los les relacions passades, el malestar per la distància i l’amor immutable que té per a cada un d’ells. Tot i això no deixa de manifestar la seva preocupació perquè els Gàlates segueixin el bon camí: és la preocupació d’un pare, que va generar les comunitats en la fe. La seva intenció és molt clara: cal reafirmar la novetat de l’Evangeli, que els Gàlates van rebre de la seva predicació, per construir la veritable identitat sobre la qual basar la seva existència. I aquest és el principi: reafirmar la novetat de l’Evangeli, que els Gàlates han rebut de l’Apòstol.

Descobrim immediatament que Pau és un profund coneixedor del misteri de Crist. Des del començament de la seva Carta no segueix els mals arguments que fan servir els seus detractors. L’Apòstol “vola alt” i ens mostra també a nosaltres com ens hem de comportar quan apareixen conflictes dintre de la comunitat. De fet, només al final de la Carta, queda clar quin és el nucli de la discussió suscitada, és el de la circumcisió, per tant de la principal tradició jueva. Pau tria el camí per anar més a fons, perquè el que està en joc és la veritat de l’Evangeli i la llibertat dels cristians, que n’és una part. No es queda en la superfície dels problemes, dels conflictes, com tenim sovint la temptació de fer-ho nosaltres per trobar de seguida una solució que enganyi a tothom per a posar-se tots d’acord amb un compromís. Pau estima Jesús i sap que Jesús no és un home-Déu de compromisos. No funciona així amb l’Evangeli i l’Apòstol ha optat per seguir el camí més exigent. Escriu així: «És potser el consentiment dels homes el que busco o potser el de Déu?» No mira de fer les paus amb tothom. I continua: «O miro de complaure als homes? Si encara intentés complaure als homes, no seria servidor de Crist!» (Gal 1,10).

En primer lloc, Pau se sent obligat a recordar als Gàlates que és un veritable apòstol no pels seus mèrits, sinó per la crida de Déu. Ell mateix explica la història de la seva vocació i conversió, que va coincidir amb l’aparició de Crist Ressuscitat durant el viatge cap a Damasc (cf. At 9,1-9). És interessant observar el que afirma de la seva vida anterior a aquell esdeveniment: «Perseguia aferrissadament l’Església de Déu devastant-la, superant en el judaisme la majoria dels meus companys i compatriotes, ja que era molt zelós de les tradicions dels meus pares» (Gal 1,13-14). Pau gosa afirmar que ell en el judaisme els superava a tots, era un veritable fariseu zelós, «irreprotxable pel que fa a la justícia que neix del compliment de la llei» (Fil 3,6). Dues vegades subratlla que ell havia estat un defensor de les «tradicions dels pares» i un «ferm defensor de la llei». Aquesta és la història de Pau.

D’una banda, insisteix a subratllar que havia perseguit ferotge l’Església i que havia estat un «blasfem, un perseguidor, un violent» (1 Tm 1,13) no escatima els adjectius: ell mateix es qualifica així -, en canvi, destaca la misericòrdia de Déu cap a ell, que el porta a viure una transformació radical, ben coneguda per tothom. Escriu: «No era conegut personalment per les Esglésies de Judea que són en Crist; només havien sentit a dir: “Qui ens perseguia, ara proclama la fe que volia destruir”» (Gal 1,22-23). Es va convertir, va canviar, el cor el va canviar. Pau destaca així la veritat de la seva vocació a través del sorprenent contrast  que va sorgir en la seva vida: de perseguidor dels cristians perquè no observaven les tradicions i la llei, havia estat cridat a convertir-se en apòstol per anunciar l’Evangeli de Jesucrist. Però veiem que Pau és lliure: és lliure per anunciar l’Evangeli i també és lliure per confessar els seus pecats. “Jo era així”: és la veritat la que dona la llibertat del cor, és la llibertat de Déu.

Repensant la seva història, Pau està ple de meravella i d’agraïment. És com si volgués dir als Gàlates que podria haver estat tot menys un apòstol. Havia estat educat des de petit per ser un irreprensible complidor de la Llei mosaica, i les circumstàncies l’havien portat a combatre els deixebles de Crist. Tanmateix havia passat alguna cosa inesperada: Déu, amb la seva gràcia, li havia revelat el seu Fill mort i ressuscitat, perquè es convertís en el seu anunciador enmig dels pagans (cf. Gal 1,15-6).

Que en són d’inescrutables els camins del Senyor! El toquem cada dia amb la mà, però sobretot si pensem en els moments que el Senyor ens ha cridat. No hem d’oblidar mai el moment i la manera com Déu ha entrat en la nostra vida: mantenir fixat en el cor i en la ment aquella trobada amb la gràcia, quan Déu ha canviat la nostra existència. Quantes vegades, davant de les grans obres del Senyor, sorgeix espontània la pregunta: però com és possible que Déu utilitzi un pecador, una persona fràgil i feble, per realitzar la seva voluntat? Tot i això, no hi ha res casual, perquè tot ha estat preparat en el pla de Déu. Ell teixeix la nostra història, la història de cadascun de nosaltres: Ell teixeix la nostra història i, si nosaltres corresponem amb confiança al seu pla de salvació, ens n’adonem. La crida comporta sempre una missió a la qual estem destinats; per això ens demana que ens preparem seriosament, sabent que és Déu mateix qui ens envia, Déu mateix que ens sosté amb la seva gràcia. Germans i germanes, deixem-nos guiar per aquesta consciència: la primacia de la gràcia transforma l’existència i la fa digna de ser posada al servei de l’Evangeli. La primacia de la gràcia cobreix tots els pecats, canvia els cors, canvia la vida, ens fa veure camins nous. No oblidem això!

Traducció: Josep M. Torrents