La Paraula de Déu no és ideologia, és vida que fa créixer

Què significa que un cristià tingui un "cor pervertit" que pugui portar-lo a la indiferència, a la ideologia i al compromís? Aquest és el centre de l'homilia del papa Francesc a la matí d'avui a la Casa Santa Marta

"Aneu amb compte, germans, que cap de vosaltres no és trobi un cor pervertit i sense fe que s'allunyi del Déu vivent". És el persistent "missatge" , és “l'advertiment ", com ho defineix Francesc en l'homilia d'avui a Casa Santa Marta, que l'autor de la Carta als hebreus (Hebreus 3.7-14) en la litúrgia d’avui, dirigeix a la Comunitat cristiana en tots els seus components, "sacerdots, religioses, bisbes" - diu Francesc-, corre aquest perill, de "lliscar cap a un cor pervertit".

Però, què vol dir amb aquesta advertència? El Papa indica tres paraules, preses de la Primera lectura, que ens poden ajudar a entendre: "duresa", "obstinació" i "seducció"(

Cristians indiferents , sense el coratge per viure

Un cor endurit és un cor "tancat", “que no vol créixer, es posa a la defensiva, es tanca ". En la vida pot passar a causa de molts factors que hi intervinguin, per exemple, un "fort dolor", perquè els "cops endureixen la pell", assenyala el Papa. Ha succeït als deixebles d'Emmaús i també a Tomàs. I qui roman en aquesta "mala actitud" és "indiferent", i un "cor indiferent és pervers":

Ens podem preguntar: tinc jo un cor endurit ,tinc el cor tancat? Deixo que el meu cor creixi? Tinc por que creixi? I es creix sempre amb les proves, amb les dificultats, i es creix com hem crescut tots nosaltres de petits: aprenem a caminar caient, en gatejar quantes vegades hem caigut! Però es creix amb les dificultats. Duresa. I el mateix, tancament. Però qui roman en això ... "Qui son , pare?" Son els indiferents. La indiferència és un comportament dolent en un cristià ,li manca el coratge per viure. Es tanca És indiferent.

El Papa: no als cristians indiferents

Cristians obstinats, ideòlegs

La segona paraula és "obstinació": "Animeu-vos els uns als altres aquest.avui, mentre duri aquest avui, perquè cap de vosaltres s’obstini" està escrit en Hebreus i és "l'acusació que Esteva fa als que després l’apedregaran" . L'obstinació és "ser testarrut espiritual": un cor obstinat - explica Francesc - és "rebel," és "testarrut", que està tancat en la seva forma de pensar, no "obert a l'Esperit Sant". És el perfil de "ideòlegs", també "orgullosos" i "superbs":

La ideologia és una obstinació. La Paraula de Déu, la gràcia de l'Esperit Sant no és ideologia: és la vida que et fa créixer, sempre, caminar endavant i també obrir el cor als senyals de l’Esperit, als senyals dels temps. Però l'obstinació és també orgull, és supèrbia. La tossuderia, aquella tossuderia que, fa tant mal :tancats de cor ,endurits -primera paraula – són els indiferents; els testarruts, els obstinats, tal com diu el text els ideòlegs. Però tinc jo un cor tossut? Cadascú pensa. Soc jo capaç d’escoltar a les altres persones? I si ho penso d’una altra manera, dir: "Però jo penso així ..." Soc capaç de dialogar? Els obstinats no dialoguen, no en saben, perquè es defensen sempre amb les idees, són ideòlegs. I les ideologies quant malt han fet al poble de Déu, quant mal! Perquè tanquen l'activitat de l'Esperit Sant.

Cristians de compromís, esclaus de la seducció

L'última paraula que tracta el Papa per trobar la manera per no relliscar en el risc de tenir un cor pervertit, és "seducció", la seducció del pecat, la realitzada pel diable, el "gran seductor", "un gran teòleg però sense fe, amb odi ", que vol " entrar i dominar " el cor i sap com fer-ho. Així doncs, conclou el Papa, un "cor pervertit és el que es deixa endur per la seducció i la seducció el porta a l'obstinació, al tancament i a moltes altres coses ":

I amb la seducció, o et converteixes i canvies de vida o intentes de comprometre't: però una mica d’aquí i una mica d'allà, i hom pot dir d'allà. "Sí, sí, segueixo el Senyor, però m'agrada aquesta seducció, però una mica ..." I comences a fer una doble vida cristiana. Per utilitzar la paraula del gran Elies al poble d'Israel en aquell moment: "Vosaltres camineu malament amb les dues cames". Camineu malament amb les dues cames, sense tenir-ne una de ferma. És la vida de compromís: "Sí, soc cristià, segueixo el Senyor, sí, però això ho deixo entrar, això ...". I així soc tebi, els que van sempre de compromís: cristians de compromís. Sovint també nosaltres fem això: el compromís. Quan el Senyor ens fa saber el camí, fins i tot amb els manaments, fins i tot amb la inspiració de l'Esperit Sant, però a mi m'agrada això, i busco la manera per anar per les dues vies, caminant malament amb les dues cames.

Que, l'Esperit Sant, és l'última invocació del Papa,"ens il·lumini perquè ningú no tingui un cor pervertit:" un cor endurit que et porti a la indiferència; un cor obstinat que et porti a la rebel·lió, que et porti a la ideologia; un cor seduït, esclau de la seducció, que et porti a un cristianisme de compromís ".

Traducció de Pere Prat Serra