Papa Francesc: "El viatge al Canadà ha estat un pelegrinatge de memòria, reconciliació i curació"

Audiència General 3 d’agost 2022

Catequesi: El viatge apostòlic a Canadà:

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui m’agradaria compartir amb vosaltres algunes reflexions sobre el viatge apostòlic que he fet a Canadà aquests últims dies. Ha estat un viatge diferent dels altres. De fet, la principal motivació era la de trobar-me amb les poblacions originàries per expressar-los la meva proximitat i el meu dolor i demanar-los perdó – demanar perdó – pel mal que els van fer aquells cristians, entre ells molts catòlics, que en el passat van col·laborar amb les polítiques d’assimilació forçada i d’alliberament dels governs de l’època.

En aquest sentit, a Canadà s’ha començat a escriure una nova pàgina del camí que l’Església segueix des de fa temps conjuntament amb els pobles indígenes. I de fet el lema del viatge “Caminant junts” ho explica una mica. Un camí de reconciliació, de curació, que pressuposa coneixement històric, l’escolta dels supervivents, la presa de consciència i sobretot la conversió, el canvi de mentalitat. D’aquest estudi es desprèn que, d’una banda, alguns homes i dones d’Església es trobaven entre els defensors més decidits i valents de la dignitat dels pobles indígenes, assumint la seva defensa i contribuint al coneixement de les seves llengües i cultures; però, en canvi, malauradament no hi han faltat cristians, és a dir sacerdots, religiosos, religioses, laics que han participat en els programes que avui entenem que són inacceptables i fins i tot contraris a l’Evangeli. I per això he anat a demanar-los perdó en nom de l’Església.

Ha estat doncs un pelegrinatge penitencial. Hi ha hagut moments joiosos, però el sentit i el to del conjunt ha estat de reflexió, penediment i reconciliació. Fa quatre mesos vaig rebre al Vaticà, en grups diferents, els representants dels pobles originaris: van ser en total sis reunions, per preparar una mica aquesta trobada.

Les grans etapes del pelegrinatge han estat tres: la primera, a Edmonton, en la part occidental del País. La segona, a Québec, en la part oriental. I la tercera al nord, a Iqaluit, a 300 km potser del cercle polar àrtic. La primera trobada va tenir lloc a Masqwacis, que significa “el turó de l’ós”, on es van reunir líders i membres dels principals grups indígenes d’arreu del País: Primeres Nacions, Métis i Inuit. Junts hem recordat: el bon record de la història mil·lenària d’aquest pobles, en harmonia amb la seva terra: aquesta és una de les coses més boniques dels pobles originaris, l’harmonia amb la terra. No maltracten mai la creació, mai. En harmonia amb la terra. I també hem recollit el dolorós record dels abusos patits, fins i tot als centres residencials, a causa de les polítiques d’assimilació cultural.

Després del record, el segon pas del nostre camí ha estat el de la reconciliació. No un compromís entre nosaltres – seria una il·lusió, una posada en escena – sinó un deixar-se reconciliar per Crist, que és la nostra pau (cf. Ef 2,14). Ho hem fet prenent com a referència la figura de l’arbre, central en la vida i en la simbologia dels pobles indígenes.

Memòria, reconciliació, i després curació. Aquest tercer pas del viatge el vam fer a la vora de l’estany Santa Anna, el dia de la festivitat de Sant Joaquim i Santa Anna. Tots podem beure de Crist, font d’aigua viva, i allà, en Jesús, vam veure la proximitat del Pare que ens dona la guarició de les ferides i el perdó dels pecats.

D’aquest viatge de record, reconciliació i curació brolla l’esperança per a l’Església, al Canadà i arreu. I allà, la figura dels deixebles d’Emmaús, que després d’haver caminat amb Jesús ressuscitat, amb Ell i gràcies a Ell van passar del desànim a l’esperança (cf. Lc 24,13-35).

Com he dit al principi, el viatge juntament amb els pobles indígenes ha estat l’eix vertebrador d’aquest viatge apostòlic. En ell hi ha hagut dues trobades amb l’Església local i amb les Autoritats del País, a les quals Autoritats vull renovar el meu sincer agraïment per la gran disponibilitat i el cordial acolliment que han reservat a mi i als meus col·laboradors. I als Bisbes, el mateix. Davant dels Governants, dels Caps indígenes i el Cos diplomàtic he reafirmat la voluntat activa de la Santa Seu i de les Comunitats catòliques locals de promoure les cultures originàries, amb camins espirituals adequats i amb atenció als costums i a les llengües dels pobles. Al mateix temps, he remarcat com la mentalitat colonitzadora es presenta avui sota diverses formes de colonització ideològica, que amenacen les tradicions, la història i els llaços religiosos dels pobles, aplanant les diferències, centrant-se només en el present i descuidant sovint els deures envers els més febles i fràgils. Es tracta doncs de recuperar un equilibri sa, recuperar l’harmonia, que és més que un equilibri és una altra cosa; recuperar l’harmonia entre modernitat i cultures ancestrals, entre la secularització i els valors espirituals. I això interpel·la directament la missió de l’Església, enviada a tot el mon a donar testimoni, a “sembrar” una fraternitat universal que respecta i promou la dimensió local amb les seves múltiples riqueses (cf. Enc. Fratelli tutti, 142-153). Ja ho he dit, però vull reiterar el meu agraïment a les Autoritats civils, a la senyora Governadora general, al Primer ministre, a les Autoritats locals dels llocs on he anat: agraeixo molt la manera com han ajudat a la realització de tots els propòsits i els gestos que he esmentat. I vull agrair als Bisbes especialment la unitat de l’episcopat: la realització dels objectius del Viatge ha estat possible perquè els Bisbes estaven units, i on hi ha unitat es pot avançar. Per això m’agradaria subratllar-ho i agrair als Bisbes de Canadà aquesta unitat.

I en senyal d’esperança hi ha hagut l’última trobada, en la terra dels Inuit, amb joves i grans. I us asseguro que en aquestes reunions, especialment l’última, vaig haver de sentir el dolor d’aquelles persones bufetejades: la gent gran que van perdre els fills i no sabien on havien anat a parar, per aquesta política d’assimilació. Va ser un moment molt dolorós, però vam haver de donar la cara: havíem de donar la cara davant dels nostres errors, dels nostres pecats. També al Canadà aquesta és una combinació clau, joves i grans, és un signe dels temps: joves i grans en diàleg per caminar junts en la història entre la memòria i la profecia, que estan d’acord. Que la fortalesa i l’acció pacífica dels pobles indígenes del Canadà siguin un exemple perquè totes les poblacions originàries no es tanquin, sinó que ofereixin la seva contribució indispensable per a una humanitat més fraterna, que sàpiga estimar la creació i el Creador, en harmonia amb la creació, en harmonia entre tots vosaltres.

Traducció: Josep M. Torrents