Papa Francesc: "La vellesa és creïble quan ens convida a alegrar-nos pel pas del temps"

Audiència General 10 d’agost 2022

Catequesi sobre la Vellesa

16. “Us vaig a preparar un lloc” (cf. Jn 14,2). La vellesa, temps previst fins a la seva finalització.

Estimats germans i Germanes, bon dia!

Ja som a les darreres catequesis dedicades a la vellesa. Avui entrem en la commovedora intimitat del comiat de Jesús als seus seguidors, àmpliament detallat en l’Evangeli de Joan. El discurs de comiat comença amb paraules de consol i de promesa: «Que el vostre cor s’assereni» (14,1); «Quan hauré anat a preparar-vos l’estada, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu on jo estic» (14,3). Que boniques són aquestes paraules del Senyor!

Poc abans, Jesús havia dit a Pere: tu «em seguiràs després» (13,36), recordant-li el pas per la fragilitat de la fe. El temps de vida que els queda als deixebles serà, inevitablement, un pas per la fragilitat del testimoni i pels reptes de la fraternitat. Però també serà un pas per les emocionants benediccions de la fe: «Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig i encara en farà de més grans» (14,12). Penseu quina promesa és aquesta! No sé si ho pensem a fons, si ens ho creiem plenament! No ho sé, a vegades penso que no…

La vellesa és el temps propici per al testimoni commovedor i feliç d’aquesta espera. L’ancià i l’anciana viuen en expectativa, esperant una trobada. En la vellesa les obres de la fe, que ens apropen a nosaltres i els altres al regne de Déu, estan ara més enllà de la força de les energies, de les paraules, dels impulsos de la joventut i de la maduresa. Però només d’aquesta manera fan encara més transparent la promesa del veritable destí de la vida. I quin és el veritable destí de la vida? Un lloc a taula amb Déu, en el mon de Déu. Seria interessant veure si en les Esglésies locals hi ha alguna referència concreta, destinada a reviure aquest ministeri de l’espera del Senyor – és un ministeri, el ministeri de l’espera del Senyor – fomentant els carismes individuals i les qualitats comunitàries de la persona gran.

Una vellesa que es consumeix en la degradació de les oportunitats perdudes, porta degradació per a un mateix i per a tothom. En canvi, la vellesa viscuda amb dolcesa, viscuda amb respecte a la vida real dissol definitivament la incomprensió d’un poder que hauria de ser suficient per a si mateix i per al propi èxit. Fins i tot dissol el malentès d’una Església que s’adapta a la condició mundana, pensant d’aquesta manera a regir-ne definitivament la perfecció i el compliment. Quan ens alliberem d’aquesta presumpció, el temps d’envelliment que Déu ens atorga ja és en si mateix una d’aquelles obres “més grans” de què parla Jesús. De fet, és una obra que Jesús no va poder complir: la seva mort, la seva resurrecció i la seva ascensió al Cel ens ho van fer possible! Recordem que “el temps és superior a l’espai”. És la llei d’iniciació. La nostra vida no està feta per tancar-se en ella mateixa, en una imaginària perfecció terrena: està destinada a anar més enllà, a través del pas de la mort – perquè la mort és un pas. De fet, el nostre lloc estable, el nostre punt d’arribada no és aquí, és al costat del Senyor, on Ell habita per sempre.

Aquí, a la terra, comença el procés del nostre “noviciat”: som aprenents de la vida, que – amb moltes dificultats – aprenem a apreciar el do de Déu, honrant la responsabilitat de compartir-lo i fer-lo fructificar per a tots. El temps de la vida a la terra és la gràcia d’aquest passatge. La confiança d’aturar el temps – voler l’eterna joventut, el benestar il·limitat, el poder absolut – no només és impossible, és delirant.

La nostra existència a la terra és el temps de la iniciació a la vida: és vida, però que et porta endavant a una vida més plena, la iniciació d’aquella vida més plena; una vida que només troba la realització en Déu. Som imperfectes des del principi i seguim imperfectes fins al final. En el compliment de la promesa de Déu, la relació s’inverteix: l’espai de Déu, que Jesús ens prepara amb tanta cura, és superior al temps de la nostra vida mortal. Aquí la vellesa acosta l’esperança d’aquesta realització. La vellesa coneix definitivament, ara, el sentit del temps i les limitacions del lloc on vivim la nostra iniciació. La vellesa és sàvia per això: els vells són savis per això. Per això és creïble quan ens convida a alegrar-nos amb el pas del temps: no és una amenaça, és una promesa. La vellesa és noble, no necessita maquillar-se per mostrar la seva noblesa. Potser el problema ve quan manca la noblesa. La vellesa és creïble quan ens convida a alegrar-nos pel pas del temps: però el temps passa i això no és una amenaça, és una promesa. La vellesa que retroba la profunditat de la mirada de la fe, no és conservadora per naturalesa, com diuen! El mon de Déu és un espai infinit, sobre el qual el pas del temps ja no té pes. I precisament en l’Últim Sopar, Jesús es va projectar cap aquest objectiu, quan va dir als deixebles: «A partir d’ara, no beuré més del fruit de la vinya, fins el dia que el torni a beure amb vosaltres en el regne del meu Pare» (Mt 26,29). Va anar més enllà. En la nostra predicació, sovint el Paradís està ple de felicitat, de llum, d’amor. Potser falta una mica de vida. Jesús, en les paràboles, parlava del regne de Déu donant-nos més vida. No som capaços d’això nosaltres, explicant que la vida continua?

Estimats germans i germanes, la vellesa, viscuda a l’espera del Senyor, pot esdevenir la completa “apologia” de la fe, que dona motius, a tots, de la nostra esperança per a tots (cf. 1 Pt 3,15). Perquè la vellesa fa transparent la promesa de Jesús, projectant-se cap a la Ciutat santa de la qual parla el llibre de l’Apocalipsi (capítols 21-22). La vellesa és l’etapa de la vida més adequada per difondre la joiosa notícia que la vida és una iniciació per a una realització definitiva. Els vells són una promesa, un testimoni de la promesa. I el millor encara està per venir. El millor encara ha d’arribar: és com el missatge dels vells i de les velles creients, el millor està per arribar. Que Déu ens concedeixi a tots nosaltres una vellesa capaç d’això!