Vés al contingut

Audiència General 8 de juny 2022

Catequesi sobre la Vellesa

Nicodem. "Com pot néixer un home si ja és vell?"

Estimats germans i germanes, bon dia!

Entre els ancians més rellevants dels Evangelis hi ha Nicodem – un dels caps dels Jueus –, que, volent conèixer Jesús, d’amagat anava a veure’l de nit. En la conversa de Jesús amb Nicodem sorgeix el nucli de la revelació de Jesús i de la seva missió redemptora, quan diu: "Déu va estimar tant el món que va donar el seu Fill únic, perquè qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna".

Jesús diu a Nicodem que per “veure el regne de Déu” cal “néixer de dalt”. No es tracta de començar de nou, de repetir la nostra vinguda al món, esperant que una nova reencarnació reobri la nostra possibilitat d’una vida millor. Aquesta repetició no té sentit. De fet, buidaria de tot sentit la vida viscuda, esborrant-la com si fos un experiment fallit, un valor caducat, un buit a eliminar. No, no és això, aquest renéixer de què parla Jesús: és una altra cosa. Aquesta vida és preciosa als ulls de Déu: ens identifica com a  criatures estimades per Ell amb tendresa. El “naixement des de dalt”, que ens permet “entrar” en el regne de Déu, és una generació en l’Esperit, un pas entre les aigües cap a la terra promesa d’una creació reconciliada amb l’amor de Déu. És un renaixement des de dalt, amb la gràcia de Déu. No és un renaixement físic una altra vegada.

Nicodem no entén aquest naixement, i qüestiona la vellesa com a prova de la seva impossibilitat: l’ésser humà envelleix inevitablement, el somni d’una eterna joventut desapareix definitivament, la consumació és l’aterratge de qualsevol naixement en el temps. Com es pot imaginar un destí que tingui forma de naixement? Nicodem ho pensa així i no troba la manera d’entendre les paraules de Jesús. Aquest renaixement, què és?

L’objecció de Nicodem és molt instructiva per a nosaltres. Podem de fet capgirar-la, a la llum de la paraula de Jesús, en el descobriment d’una missió pròpia de la vellesa. De fet, ser vell no només no és un obstacle per al naixement de dalt de què parla Jesús, sinó que esdevé el moment oportú per il·luminar-lo, dissolvent l’equívoc d’una esperança perduda. La nostra època i la nostra cultura, que mostren una tendència preocupant a considerar el naixement d’un fill com una simple qüestió de producció i de reproducció biològica de l’ésser humà, conreen després el mite de l’eterna joventut com a obsessió – desesperada – d’una carn incorruptible. Perquè la vellesa és – en molts aspectes – menyspreada. Perquè aporta una prova irrefutable de l’acomiadament d’aquest mite, que voldria fer-nos tornar al ventre de la mare per tornar a tenir un cos sempre jove.

La tècnica es deixa atreure per aquest mite en tots els sentits: a l’espera de vèncer la mort, podem mantenir el cos viu amb medicaments i cosmètics, que frenen, amaguen, eliminen la vellesa. Naturalment, una cosa és el benestar, una altra cosa és l’alimentació del mite. No es pot negar, però, que la confusió entre els dos aspectes ens està creant una certa confusió mental. Confondre el benestar amb l’alimentació del mite de l’eterna joventut. Es fa molt per recuperar sempre aquesta joventut: molts trucs, moltes intervencions quirúrgiques per semblar joves. Em venen a la memòria les paraules d’una sàvia actriu italiana, la Magnani, quan li van dir que s’havia de treure les arrugues, ella va dir: “No, no les toqueu! Han calgut tants anys per tenir-les: no les toqueu!”. És això: les arrugues són un símbol de l’experiència, un símbol de la vida, un símbol de la maduresa, un símbol d’haver fet un camí. No les toqueu per tornar-vos joves, només joves de cara: el que interessa és tota la personalitat, el que interessa és el cor, i el cor es queda amb la joventut del bon vi, que com més envelleix millor és.

La vida en la carn mortal és una bellesa “inacabada”: com algunes obres d’art que tenen un encant únic precisament en el fet de no estar acabades. Perquè la vida aquí a baix és “iniciació”, no realització: venim al món així com a persones reals, com a persones que progressen amb l’edat, però que són sempre reals. Però la vida en carn mortal és un espai i un temps massa reduït per mantenir intacta i completar la part més preciosa de la nostra existència en el temps del món. La fe, que acull l’anunci evangèlic del regne de Déu al qual estem destinats, té un primer efecte extraordinari, diu Jesús. Ens permet “veure” el regne de Déu. Ens tornem capaços de veure realment els múltiples signes d’aproximació de la nostra esperança de realització per allò que, en la nostra vida, porta el signe de la destinació de Déu per a l’eternitat.

Els signes són els de l’amor evangèlic, il·luminats de moltes maneres per Jesús. I si els podem “veure”, també podem “entrar” en el regne, amb el pas de l’Esperit per l’aigua que regenera.

La vellesa és la condició, concedida a molts de nosaltres, en la qual el miracle d’aquest naixement de dalt pot ser assimilat íntimament i fet creïble per a la comunitat humana: no comunica nostàlgia pel naixement en el temps, sinó amor pel destí final. Des d’aquesta perspectiva la vellesa té una bellesa única: caminem cap a l’Etern. Ningú pot tornar a entrar en el ventre de la mare, ni tan sols el seu substitut tecnològic i consumista. Això no dona saviesa, això no dona un camí acabat, això és artificial. Seria trist, encara que fos possible. El vell camina cap endavant, el vell camina cap al destí, cap al cel de Déu, el vell camina amb la seva saviesa viscuda durant la vida. La vellesa és doncs un moment especial per dissoldre el futur de la il·lusió tecnocràtica d’una supervivència biològica i robòtica, però sobretot perquè s’obre a la tendresa del ventre creador i generador de Déu. Aquí m’agradaria subratllar aquesta paraula: la tendresa dels vells. Observeu un avi o una àvia com miren els nets, com acaronen els seus nets: aquella tendresa, lliure de totes les proves humanes, que ha vençut les proves humanes i és capaç de donar gratuïtament l’amor, la proximitat amorosa de l’un pels altres. Aquesta tendresa obre la porta a la comprensió de la tendresa de Déu. No oblidem que l’Esperit de Déu és proximitat, compassió i tendresa. Déu és així, sap acariciar. I la vellesa ens ajuda a entendre aquesta dimensió de Déu que és la tendresa. La vellesa és el moment especial per dissoldre el futur de la il·lusió tecnocràtica, és el temps de la tendresa de Déu que crea, crea una camí per a tots nosaltres. Que l’Esperit ens concedeixi la reobertura d’aquesta missió espiritual – i cultural – de la vellesa, que ens reconcilia amb el naixement de dalt. Quan nosaltres pensem en la vellesa així, aleshores diem: per què aquesta cultura de la marginació decideix deixar de banda els vells, considerant-los no útils? Els vells són els missatgers del futur, els vells són els missatgers de la tendresa, els vells són els missatgers de la saviesa d’una vida viscuda. Anem endavant i mirem els vells.

Traducció Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.