Papa Francesc: "Som la societat del cansament!"

Audiència General 25 de maig de 2022

Catequesi sobre la Vellesa

Cohèlet: la nit incerta del sentit i de les coses de la vida

Estimats germans i germanes, bon dia!

En la nostra reflexió sobre la vellesa – seguim reflexionant sobre la vellesa –, avui ens trobem davant el llibre de Cohèlet, una altra joia incrustada en la Bíblia. En un primer moment la lectura d’aquest breu llibre impacta i deixa desconcertat per la seva famosa tornada: "Tot és vanitat", tot és vanitat: la tornada que va i ve; tot és vanitat, tot és “boira”, tot és “fum”, tot és “buidor”. És sorprenent trobar aquestes expressions, que qüestionen el sentit de l’existència, dins de la Sagrada Escriptura. En realitat, la contínua oscil·lació de Cohèlet entre sentit i no-sentit és la "representació irònica d’un coneixement de la vida que s’allunya de la passió per la justícia", de la qual el judici de Déu n’és el garant. I la conclusió del Llibre ens indica el camí per sortir-ne, de la prova: "Tem Déu i observa els seus manaments, perquè això vol dir ser home". Aquest és el consell per resoldre aquest problema.

Davant d’una realitat que, en alguns moments, sembla agrupar tots els contraris, reservant-los el mateix destí, que és acabar en el no-res, el camí de la indiferència ens pot semblar l’únic remei a un dolorós desencís. Ens sorgeixen preguntes com aquestes: Els nostres esforços han canviat el món? Algú és capaç de fer veure la diferència entre el que és just i el que no és just? Sembla que tot això és inútil: per què esforçar-se tant?

És una mena d’intuïció negativa que es pot presentar en qualsevol moment de la vida, però sens dubte la vellesa fa quasi inevitable aquesta cita amb el desencís. El desencís arriba amb la vellesa. I per tant "la resistència de la vellesa als efectes desmoralitzadors d’aquest desencís" és decisiva: si la gent gran, que ara ho ha vist tot, conserva intacta la seva "passió per la justícia", aleshores "hi ha esperança per a l’amor," i també "per la fe". I per al món contemporani s’ha tornat crucial el pas per aquesta crisi, crisi saludable, per què? Perquè una cultura que presumeix de mesurar-ho tot i manipular-ho tot acaba produint una desmoralització col·lectiva del sentit, una desmoralització de l’amor, una desmoralització del bé també.

Aquesta desmoralització ens treu les ganes de fer. Una suposada “veritat”, que es limita a registrar el món, registra també la seva indiferència als contraris i els lliura, sense redempció, al flux del temps i al destí del no-res. Sota aquesta forma – revestida de cientificitat, però també molt insensible i molt amoral – la moderna recerca de la veritat ha estat temptada d’acomiadar-se totalment de la passió per la justícia. Ja no creu en el seu destí, en la seva promesa, en la seva redempció.

Per a la nostra cultura moderna, que voldria lliurar-ho pràcticament tot al coneixement exacte de les coses, l’aparició d’aquesta nova "raó cínica" – quin coneixement suprem i irresponsabilitat! – és un contracop duríssim. De fet, el coneixement que ens eximeix de la moralitat al principi sembla una font de llibertat, d’energia, però ben aviat es transforma en una "paràlisi de l’ànima".

Cohèlet, amb la seva ironia, ja desemmascara aquesta temptació fatal d’una omnipotència del saber – un “engany de l’omnisciència” – que produeix una impotència de la voluntat. Els monjos de la més antiga tradició cristiana havien identificat amb precisió aquesta malaltia de l’ànima, que descobreix de cop la vanitat del coneixement sense fe i sense moral, la il·lusió de la veritat sense justícia. L’anomenaven “mandra”. I aquesta és una de les temptacions de tots, també dels ancians, però és de tots. No és simplement la mandra: no, és més. No és simplement la depressió: no. Més aviat, la mandra és la rendició al coneixement del món sense més passió per la justícia i per l’acció consegüent.

La buidor de sentit i de forces que obre aquest coneixement, que rebutja tota responsabilitat ètica i tot afecte pel bé real, no és inofensiva. No només allunya les forces de la voluntat de fer el bé: per contracop, "obre la porta a l’agressivitat de les forces del mal". Són les forces d’una raó boja, feta cínica per un excés d’ideologia. De fet, amb tot el nostre progrés, amb tot el nostre benestar, ens hem convertit en una “societat del cansament”. Penseu una mica en això: som la societat del cansament! Havíem de produir un benestar generalitzat i tolerem un mercat científicament selectiu de la salut. Vam haver de posar un límit insuperable a la pau, i veiem que hi ha guerres cada vegada més despietades contra persones indefenses. La ciència progressa naturalment, i això és bo. Però la saviesa de la vida és una altra cosa ben diferent, i sembla que s’ha estancat.

Finalment, aquesta raó sense afecte i irresponsable també treu sentit i energies al coneixement de la veritat. No és casualitat que la nostra època sigui l’època de les "fake news", de les supersticions col·lectives i de les veritats pseudo-científiques. És curiós: en aquesta cultura del coneixement, de conèixer-ho tot, també de la precisió del coneixement, s’han estès moltes bruixeries, però bruixeries cultes. És una bruixeria amb una certa cultura però que et porta a una vida de superstició: d’una banda, avançar amb intel·ligència per conèixer les coses fins a les arrels; d’altra banda, l’ànima que necessita una altra cosa i pren el camí de les supersticions i acaba en la bruixeria. La vellesa pot aprendre de la saviesa irònica de Cohèlet l’art de treure a la llum l’engany amagat en el deliri d’una veritat de la ment desproveïda d’afecte per la justícia. Els "ancians plens de saviesa i d’humorisme" fan molt de bé als joves! Els salven de la temptació d’un coneixement del món trist i sense saviesa de la vida. I també, aquests ancians porten els joves a la promesa de Jesús: "Benaurats els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats". Seran ells els qui sembrin la fam i set de justícia en els joves. Ànims, a tots nosaltres ancians: ànims i endavant! Nosaltres tenim una missió molt gran en el món. Però, si us plau, no hem de buscar refugi en aquest idealisme una mica no concret, no real, sense arrels – diguem-ho ben clar: en les bruixeries de la vida.

Traducció Josep M. Torrents