Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 15 de juny 2022

Catequesi sobre la Vellesa

El servei alegre de la fe que s’aprèn en l’agraïment

Estimats germans i germanes, bon dia!

Hem escoltat el relat senzill i commovedor de la guarició de la sogra de Simó – que encara no es deia Pere – en la versió de l’evangeli de Marc. El breu episodi se’ns explica, amb variacions lleugeres però suggeridores en els altres dos evangelis sinòptics. "La sogra de Simó estava al llit amb febre", escriu Marc. No sabem si es tractava d’una malaltia lleu, però a la vellesa fins i tot una simple febre pot ser perillosa. Quan som vells ja no mana el propi cos. S’ha d’aprendre a triar què és el que cal fer o el que no cal fer. La força física falla i ens abandona, encara que el nostre cor no deixi de desitjar. Cal doncs aprendre a purificar el desig: tenir paciència, triar el que es pot demanar al cos i a la vida. Quan ens fem vells no podem fer el mateix que fèiem quan érem joves: el cos té un altre ritme, i hem d’escoltar el cos i acceptar els límits. Tots en tenim. Jo també haig de caminar amb un bastó ara.

La malaltia pesa sobre l’ancià, de manera diferent i nova respecte a quan s’és jove o adult. És com un cop dur que colpeja en  moments ja de per si difícils. La malaltia del vell sembla accelerar la mort i en tot cas disminuir el temps de vida que ja considerem curt. Se’ns presenta el dubte sobre si ens recuperarem, que "aquesta vegada serà l’última que caic malalt…", i així successivament: venen aquestes idees ... No es pot somniar en l’esperança en un futur que ara sembla inexistent. Un famós escriptor italià, Italo Calvino, assenyalava l’amargor dels vells que pateixen per perdre’s tot d’una coses, i més quan no gaudeixen amb l’arribada de coses noves. Però l’escena evangèlica que acabem d’escoltar ens ajuda a esperar i ja ens ofereix una primera lliçó: Jesús no visita sol aquella vella malalta, hi va junt amb els deixebles. I això ens fa pensar una mica.

És precisament la "comunitat cristiana" que ha de tenir cura de la gent gran: parents i amics, la mateixa comunitat. La visita a la gent gran s’ha de fer molt, junts i sovint. No hem d’oblidar mai aquestes tres línies de l’Evangeli. Avui sobretot que el nombre d’ancians ha crescut considerablement, també en proporció als joves, perquè ens trobem en aquest hivern demogràfic, es tenen menys fills i hi ha molts ancians i pocs joves. Hem de sentir la responsabilitat de visitar les persones grans que sovint estan soles i presentar-les al Senyor amb la nostra pregària. Jesús mateix ens ensenyarà a estimar-les. "Una societat és realment acollidora de la vida quan reconeix que és preciosa fins i tot en la vellesa, en la discapacitat, en la malaltia greu i també quan s’està acabant" (Missatge a la Pontifícia Acadèmia per la Vida, 19 febrer 2014). La vida sempre és preciosa. Jesús, quan veu la vella malalta, l’agafa de la mà i la guareix: el mateix gest que fa per ressuscitar aquella jove que era morta: l’agafa de la mà i la fa aixecar, la guareix fent que es posi dreta. Jesús, amb aquest tendre gest d’amor, dona la primera lliçó als deixebles: és a dir, la salvació s’anuncia o, millor, es comunica mitjançant l’atenció a aquella persona malalta; i la fe d’aquella dona brilla en l’agraïment per la tendresa de Déu que s’ha inclinat sobre ella. Torno sobre un tema que he repetit en aquestes catequesis: aquesta cultura d’usar només sembla esborrar la gent gran. Sí, no els mata, però socialment els anul·la, com si fossin un llast per tirar endavant: és millor amagar-los. Això és una traïció a la pròpia humanitat, aquesta és la cosa més lletja, això és seleccionar la vida segons la utilitat, segons la joventut i no amb la vida tal com és, amb la saviesa dels vells, amb els límits dels vells. Els vells tenen molt a donar-nos: tenen la saviesa de la vida. Tant per ensenyar-nos: per això nosaltres hem d’ensenyar també als infants a cuidar els avis i a anar als avis. El diàleg joves-avis, infants-avis és fonamental per a la societat, és fonamental per a l’Església, és fonamental per a la salut de la vida. On no hi ha diàleg entre joves i vells, falta alguna cosa i creix una generació sense passat, és a dir sense arrels.

Si la primera lliçó l’ha donada Jesús, la segona ens la dona la dona gran, que "es va aixecar i es va posar a servir-los". Fins i tot com a persona gran un pot, de fet, servir a la comunitat. És bo que els ancians encara cultivin la responsabilitat de servir, superant la temptació de quedar-se al marge. El Senyor no els rebutja, al contrari els dona la força per servir. I m’agrada remarcar que no hi ha cap mena d’èmfasi en la narració dels evangelistes: és la normalitat de seguir, que els deixebles aprendran en tota la seva significació en el llarg camí de formació que viuran a l’escola de Jesús. Els ancians que guarden la disposició per a la guarició, el consol, la intercessió pels seus germans i germanes – siguin deixebles, siguin centurions, persones pertorbades pels mals esperits, persones marginades… –, són potser el testimoni més alt de la puresa d’aquest agraïment que acompanya la fe. Si la gent gran, en comptes de ser descartada i acomiadada de l’escenari dels fets que marquen la vida de la comunitat, fossin al centre de l’atenció col·lectiva, s’animarien a exercir el preciós ministeri de gratitud cap a Déu, que no s’oblida de ningú. L’agraïment de la gent gran pels dons rebuts de Déu en la seva vida, tal com ens ensenya la sogra de Pere, retorna l’alegria de la convivència a la comunitat, i a la fe dels deixebles el tret essencial de la seva destinació.

Però hem d’entendre bé que l’esperit de la intercessió i del servei, que Jesús prescriu a tots els seus deixebles, no és només una qüestió de dones: no hi ha ombra d’aquesta limitació, en les paraules i en els gestos de Jesús. El servei evangèlic de l’agraïment per la tendresa de Déu no està escrit de cap manera en la gramàtica de l’home amo i de la dona serventa. Tanmateix això no vol dir que les dones no puguin ensenyar als homes coses que els costen més d’entendre, sobre l’agraïment i sobre la tendresa de la fe. La sogra de Pere, abans que els apòstols hi arribessin pel camí de seguir Jesús, també els va ensenyar el camí. I l’especial delicadesa de Jesús, que "li va tocar la mà" i "s’inclinà amb delicadesa" sobre ella, va posar de manifest, des del principi, la seva especial sensibilitat pels febles i els malalts, que el Fill de Déu havia certament après de la seva Mare. Si us plau, fem que la gent gran, que els avis i les àvies siguin propers als infants, als joves per transmetre aquesta memòria de la vida, per transmetre aquesta experiència de la vida, aquesta saviesa de la vida. En la mesura que connectem els joves i els grans, en aquesta mesura hi haurà més esperança pel futur de la nostra societat.

Traducció Josep M. Torrents