Papa Francesc: "El desig és la brúixola per entendre on soc"

Audiència General 12 d’octubre 2022

Catequesi sobre el Discerniment:

5. Els elements del discerniment. El desig.

Estimats germans i germanes, bon dia!

En aquestes catequesis estem repassant els elements del discerniment. Després de la pregària i l’autoconeixement, és a dir pregar i conèixer-se un mateix, avui m’agradaria parlar d’un altre “ingredient” per dir-ho així indispensable: avui m’agradaria parlar del desig. De fet, el discerniment és una forma de recerca, i la recerca neix sempre d’alguna cosa que ens manca, però que d’alguna manera sabem, en tenim la intuïció.

De quina mena de coneixement es tracta? Els mestres espirituals l’anomenen amb la paraula “desig”, que, en la seva arrel, és una nostàlgia de la plenitud que mai troba la seva plena realització, i és el signe de la presència de Déu en nosaltres. El desig no són les ganes del moment, no. La paraula italiana ve d’un terme llatí molt bonic, això és curiós: de-sidus, literalment “la mancança de l’estrella”, desig és una mancança de l’estrella, mancança del punt de referència que orienta el camí de la vida; evoca un patiment, una mancança, i alhora una tensió per arribar al bé que ens falta. El desig, doncs, és la brúixola per entendre on soc i cap a on vaig, de fet és la brúixola per entendre si estic quiet i si camino, una persona que no desitja mai és una persona que no es mou, potser malalta, gairebé morta. És la brúixola que em diu si camino o si m’aturo. I com és possible reconèixer-ho?

Pensem, un desig sincer sap tocar profundament les cordes del nostre ésser, per això no s’extingeix davant les dificultats i els contratemps. És com quan tenim set: si no trobem una beguda, no ens rendim, ans al contrari, la recerca ocupa cada cop més els nostres pensaments i les nostres accions, fins i tot estem disposats a fer qualsevol sacrifici per poder apaivagar-la, gairebé obsessionats. Ni els obstacles ni els fracassos no sufoquen el desig, no, al contrari el fan encara més viu en nosaltres.

A diferència de les ganes o de l’emoció del moment, el desig perdura en el temps, un temps fins i tot molt llarg, i tendeix a materialitzar-se. Si, per exemple, un jove vol ser metge, haurà d’emprendre un recorregut d’estudis i de treball que ocuparà alguns anys de la seva vida, en conseqüència haurà de posar límits, dir “no”, en primer lloc a altres tipus d’estudi, però també a possibles entreteniments i distraccions, sobretot en moments d’estudi més intens. Però, el desig de donar una direcció a la seva vida i d’arribar a aquella fita – ser metge n’era l’exemple – li permet superar aquestes dificultats. El desig et fa fort, et fa valent, et fa anar endavant sempre perquè tu vols arribar a això: “Jo ho desitjo”.

De fet, un valor esdevé bonic i més fàcilment realitzable quan és atractiu. Com deia algú, «més que ser bo és important tenir ganes de ser-ho». Ser bo és atractiu, tots volem ser bons, però tenim ganes de ser bons?

Crida l’atenció que Jesús, abans de fer un miracle, sovint preguntés a la persona sobre el seu desig: “Vols ser curat?”. I a vegades aquesta pregunta sembla fora de lloc, però es veu que està malalt! Per exemple, quan troba el paralític a la piscina de Betzatà, que feia molts anys que hi era i mai va aconseguir aprofitar el moment adequat per entrar a l’aigua. Jesús li pregunta: «Vols curar-te?» (Jn 5,6). Per què? En realitat, la resposta del paralític revela una sèrie d’estranyes resistències a la guarició, que no són pròpies només d’ell. La pregunta de Jesús era una invitació a aclarir el seu cor, per acollir un possible salt de qualitat: deixar de pensar en si mateix i en la pròpia vida “com un paralític”, portat pels altres. Però l’home que és al llit no sembla estar-ne massa convençut. Dialogant amb el Senyor, aprenem a entendre el que realment volem de la nostra vida. Aquest paralític és l’exemple típic de les persones: “Sí, sí, vull, vull” però no vull, no vull, no faig res. Voler fer es converteix en una il·lusió i no fas el pas per fer-ho. Aquelles persones que volen i no volen. És dolent això i aquest malalt de 38 anys allà, però sempre amb queixes: “No, saps Senyor, però saps que quan les aigües es mouen – que és el moment del miracle – tu saps, ve algú més fort que jo, entra i jo faig tard”, i es queixa i es queixa. Però aneu amb compte que les queixes són un verí, un verí per a l’ànima, un verí per a la vida perquè no et fan créixer les ganes de continuar. Aneu amb compte amb les queixes. Quan hi ha queixes en família, es queixen els cònjuges, es queixen l’un de l’altre, els fills del pare o els capellans del bisbe o els bisbes de tantes altres coses… No, si us trobeu amb queixes, aneu amb compte, són gairebé un pecat, perquè no deixen créixer el desig.

Sovint és el desig el que fa la diferència entre un projecte reeixit, coherent i durador, i les moltes ambicions i les moltes bones intencions de les quals, com diuen, “l’infern n’està ple”: “Sí, jo voldria, jo voldria, jo voldria…” però no fas res. L’època en què vivim sembla afavorir la màxima llibertat d’elecció, però al mateix temps atrofia el desig – vols satisfer-te contínuament – reduït majoritàriament al desig del moment. I hem d’anar amb compte de no atrofiar el desig. Estem bombardejats de mil propostes, projectes, possibilitats, que ens fan córrer el risc de distreure’ns i de no permetre’ns valorar amb calma el que realment volem. Moltes vegades, ens trobem amb gent - pensem en els joves per exemple – amb el mòbil a la mà i busquen, miren… “Però et pares a pensar?” – “No”. Sempre extravertit, vers l’altre. El desig no pot créixer així, vius el moment, t’omples del moment i no creix el desig.

Moltes persones pateixen perquè no saben què volen fer amb la seva pròpia vida; probablement no s’han posat mai en contacte amb el seu desig profund, no han sabut mai: “Què vols fer amb la teva vida?” – “No ho sé”. D’aquí el risc de passar la vida entre intents i expedients de tota mena, sense arribar mai enlloc, i desaprofitant precioses oportunitats. I així alguns canvis, volguts en teoria, quan es presenta l’ocasió no es posen mai en pràctica, falta el desig fort de tirar endavant alguna cosa.

Si el Senyor s’adrecés avui, per exemple, a qualsevol de nosaltres, i fes la pregunta que va fer al cec de Jericó: «Què vols que et faci?» (Mc 10,51) – pensem que el Senyor avui ens fa a cadascun de nosaltres: “què vols que et faci?” -, què respondríem? Potser, finalment, podríem demanar-li que ens ajudés a conèixer el desig profund d’Ell, que Déu mateix ha posat en el nostre cor: “Senyor que jo conegui els meus desigs, que jo sigui una dona, un home de grans desigs” potser el Senyor ens donarà la força per fer-ho realitat. És una gràcia immensa, a la base de totes les altres: permetre que el Senyor, com en l’Evangeli, faci miracles per nosaltres: “Dona’ns el desig i fes-lo créixer, Senyor”.

Perquè Ell també té un gran desig per a nosaltres: fer-nos partícips de la seva plenitud de vida. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents