Vés al contingut
papa-blog

Audiència General 21 de setembre 2022

Catequesi: El Viatge Apostòlic a Kazakhstan

Estimats germans i germanes, bon dia!

La setmana passada, de dimarts a dijous, vaig anar a Kazakhstan, un País molt vast de l’Àsia central, amb motiu del setè Congrés de Líders de les religions mundials i tradicionals. Renovo el meu agraïment al Senyor President de la República i a les altres Autoritats del Kazakhstan per la cordial acollida amb què em van rebre i pel generós compromís en l’organització. Així mateix, agraeixo sincerament als bisbes i a tots els col·laboradors per la gran feina que han fet, i especialment per l’alegria que m’han donat de poder trobar-los i de veure’ls tots junts.

Com he dit, el motiu principal del viatge ha estat participar en el Congrés dels Líders de les religions mundials i tradicionals. Aquesta iniciativa l’han portat endavant des de fa vint anys les Autoritats del País, que es presenta al món com a lloc de trobada i de diàleg, en aquest cas en l'àmbit religiós i, per tant, com a protagonista en la promoció de la pau i de la fraternitat humana. Ha estat la setena edició d’aquest congrés: un País que té 30 anys d’independència, ha fet ja 7 edicions d’aquests congressos, un cada tres anys. Això significa posar les religions al centre del compromís per la construcció d’un món on s’escoltin i es respectin en la diversitat. Això no és relativisme, no: és escoltar i respectar. I això cal reconèixer-ho al Govern kazakhià, que, després d’haver-se alliberat del règim ateu, ara proposa un camí de civilització, condemnant clarament el fonamentalisme i els extremismes. És una posició equilibrada i d’unitat.

El Congrés va discutir i aprovar la Declaració final, que està en continuïtat amb què es va signar a Abu Dhabi el febrer del 2019 sobre la fraternitat humana. M’agrada interpretar aquest pas endavant com el fruit d’un camí que ve de lluny: penso naturalment en la històrica Trobada interreligiosa per la pau convocada per Sant Joan Pau II a Assís el 1986, molt criticada per la gent que no tenia previsió; penso en la mirada clarivident de Sant Joan XXIII i Sant Pau VI; i també en la de grans ànimes d’altres religions – em limito a recordar Mahatma Gandhi. Però com podem deixar de recordar tants màrtirs, homes i dones de totes les edats, llengües i nacions, que han pagat amb la vida la fidelitat al Déu de la pau i de la fraternitat? Ho sabem: els moments solemnes són importants, però també hi ha el compromís diari; és el testimoni concret el que construeix un món millor per a tothom.

A més del Congrés, aquest viatge m’ha permès trobar-me amb les Autoritats del Kazakhstan i l’Església que viu en aquella terra.

Després de visitar el Senyor President de la República – a qui agraeixo una altra vegada la seva amabilitat –, vam anar a la nova Sala de Concerts, on vaig poder parlar amb els Governadors, els representants de la societat civil i el Cos diplomàtic. Vaig destacar la vocació de Kazakhstan de ser un País de trobada: de fet, unes cent cinquanta ètnies conviuen i es parlen més de vuitanta llengües. Aquesta vocació, que es deu a les seves característiques geogràfiques i a la seva història,  - aquesta vocació de ser país de trobada, de cultures, de llengües – ha estat acollida i acceptada com un camí, que mereix ser animada i recolzada. Així mateix, vaig desitjar que pogués continuar la construcció d’una democràcia cada cop més madura, capaç de respondre efectivament a les exigències del conjunt de la societat. És una tasca difícil, que vol temps, però ja s’ha de reconèixer que Kazakhstan ha pres decisions molt positives, com la de dir “no” a les armes nuclears i la de bones polítiques energètiques i ambientals. Això va ser un acte valent. En un moment d’aquesta tràgica guerra on alguns pensen en les armes nuclears - una bogeria - aquest país ja ha dit “no” a les armes nuclears des del bon començament.

Pel que fa a l’Església, em va alegrar molt trobar una comunitat de persones contentes, joioses, amb entusiasme. Els catòlics són pocs en aquell País tan gran. Però aquesta condició, si es viu amb fe, pot donar fruits evangèlics: en primer lloc la benaurança de la petitesa, de ser llevat, sal i llum confiant únicament en el Senyor i no en alguna forma d’importància humana. A més l’escassetat numèrica ens convida a desenvolupar les relacions amb els cristians d’altres confessions, i també la fraternitat amb tots. Un petit ramat, sí, però obert, no tancat, no a la defensiva, obert i confiat en l’acció de l’Esperit Sant, que bufa lliurement on i com vol. Hem recordat aquella part grisa, els màrtirs: els màrtirs d’aquell Poble sant de Déu – perquè va patir dècades d’opressió atea, fins al seu alliberament fa 30 anys - homes i dones que van patir tant per la fe durant el llarg període de persecució. Assassinats, torturats, empresonats per la fe.

Amb aquest petit però joiós ramat vam celebrar l’Eucaristia, també a Nur Sultan, a la plaça de l’Expo 2017, envoltats d’arquitectures ultramodernes. Era la festa de la Santa Creu. I això ens fa reflexionar: en un món on el progrés i la regressió s’entrellacen, la Creu de Crist continua essent l’àncora de salvació: un signe de l’esperança que no defrauda perquè es basa en l’amor de Déu, misericordiós i fidel. A Ell va el nostre agraïment per aquest viatge, i les nostres pregàries perquè sigui ric de fruits pel futur de Kazakhstan i per a la vida de l’Església peregrina en aquella terra. Gràcies.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.