Tot i no haver-se pogut fer l'Audiència General en públic atès el delicat estat de salut del Papa Francesc, la Santa Seu ha publicat aquest matí el text de la catequesi prevista per l'Audiència General d'avui 16 d'abril de 2025.
Audiència General 16 d’abril 2025
Cicle de Catequesi – Jubileu 2025. Jesucrist la nostra esperança.
II. La vida de Jesús. Les paràboles.
5. El Pare misericordiós. Estava perdut i l’hem retrobat (Lc 15,32)
Estimats germans i germanes,
Després d’haver meditat sobre les trobades de Jesús amb alguns personatges de l’Evangeli, m’agradaria centrar-me, en començat aquesta catequesi, en algunes paràboles. Com sabem, són històries que recullen imatges i situacions de la realitat quotidiana. Per això també afecten les nostres vides. Ens provoquen. I ens demanen que prenguem una posició: on soc en aquesta història?
Partim de la paràbola més famosa, la que tots nosaltres potser recordem de quan érem petits: la paràbola del pare i dels dos fills (Lc 15,1-3.11-32). En ella hi trobem el cor de l’Evangeli de Jesús, és a dir la misericòrdia de Déu.
L’evangelista Lluc diu que Jesús explica aquesta paràbola per als fariseus i els escribes, que murmuraven pel fet que Ell menjava amb els pecadors. Per això es podria dir que és una paràbola adreçada als qui estan perduts, però no ho saben i jutgen els altres.
L’Evangeli ens vol donar un missatge d’esperança, perquè ens diu que allà on estiguem perduts, per molt perduts que estiguem, Déu sempre ens ve a buscar! Potser ens hem perdut com una ovella, que deixa el camí per pasturar, o d’haver quedat enrere pel cansament (cf. Lc 15,4-7). O potser ens hem perdut com una moneda, que potser va caure a terra i ja no la podem trobar, o potser algú l’ha posada en algun lloc i no recorda on. O potser ens hem perdut com els dos fills d’aquest pare: el més jove perquè s’ha cansat d’estar en una relació que trobava massa exigent; però també el més gran s’ha perdut, perquè no n’hi ha prou de quedar-se a casa si en el cor i hi ha orgull i rancúnia.
L’amor sempre és un compromís, sempre hi ha alguna cosa que hem de perdre per anar a trobar l’altre. Però el fill petit de la paràbola pensa només en ell mateix, com passa en algunes fases de la infància i de l’adolescència. En realitat, al voltant nostre veiem també tants adults que fan el mateix, que no arriben a mantenir, una relació perquè són egoistes. S’enganyen pensant que s’estan trobant ells mateixos i, en canvi, es perden, perquè només quan vivim per algú vivim de veritat.
Aquest fill més jove, com tots nosaltres, té fam d’afecte, vol ser estimat. Però l’amor és un do preciós, que s’ha de tractar amb cura. En canvi, ell el malgasta, es ven, no es respecta. Ho nota en temps de fam, quan ningú es preocupa per ell. El risc és que en aquells moments comencem a demanar afecte i ens lliurem al primer que se’ns acosta.
Són aquestes experiències que fan néixer en nosaltres la convicció equivocada, la convicció de poder estar en una relació com a servidors, com si haguéssim d’expiar una culpa o com si el veritable amor no pogués existir. El fill petit, de fet, quan ha tocat fons, pensa a tornar a casa del seu pare per recollir de terra unes molles d’afecte.
Només aquells que realment ens estimen poden alliberar-nos d’aquesta visió falsa de l’amor. En la nostra relació amb Déu tenim aquesta mateixa experiència. El gran pintor Rembrandt, en un quadre famós, ha representat meravellosament el retorn del fill pròdig. Em sorprenen sobretot dos detalls: el cap del jove està rapat, com el d’un penitent, però sembla també el cap d’un nen, perquè aquest fill està tornant a néixer. I després les mans del pare: una masculina i l’altra femenina, per descriure la força i la tendresa en l’abraçada del perdó.
Però és el fill gran el que representa aquells als qui s’explica la paràbola: és el fill que s’ha quedat sempre a casa amb el pare, però lluny d’ell, lluny del seu cor. Aquest fill també hauria volgut marxar, però per por o per l’obligació s’ha quedat allà, en aquella relació. Però quan et quedes contra la teva voluntat, comences a tenir ràbia dintre teu, i més tard o més d’hora aquesta ràbia explota. Paradoxalment, és el fill gran el que corre el risc de quedar-se fora de casa, perquè no comparteix la joia del pare.
El pare també surt a trobar-lo. No el renya i no el crida al deure. Només vol que senti el seu amor. El convida a entrar i deixa la porta oberta. Aquella porta també queda oberta per a nosaltres. És aquest, de fet, el motiu de l’esperança: podem esperar perquè sabem que el Pare ens espera, ens veu de lluny, i deixa sempre la porta oberta.
Estimats germans i germanes, preguntem-nos on som en aquesta meravellosa història. I demanem a Déu Pare la gràcia de poder trobar el camí de tornada cap a casa.
Traducció: J.M. Torrents
Temàtica
Territori
