Vés al contingut

Audiència General 16 de desembre 2020

Estimats germans i germanes, bon dia!

Qui prega no es desentén mai del món. Si la pregària no recull les alegries i els dolors, les esperances i les angoixes de la humanitat, es converteix en una activitat “decorativa”, una actitud superficial, de teatre, una actitud íntima. Tots necessitem interioritat: retirar-nos en un espai i en un temps dedicat a la nostra relació amb Déu. Però això no vol dir fugir de la realitat. En la pregària, Déu “ens agafa, ens beneeix, i després es parteix i se’ns dona”, per la fam de tots. Tot cristià és cridat a convertir-se, en les mans de Déu, en pa partit i compartit. És a dir una pregària concreta, que no és una fugida.

Així doncs els homes i les dones que preguen busquen la solitud i el silenci, no per no ser molestats, sinó per escoltar millor la veu de Déu. A vegades es retiren del món, en el secret de la pròpia habitació, tal com ho recomanava Jesús (cf. Mt 6,6), però, allà on siguin, mantenen sempre ben oberta la porta del seu cor: una porta oberta per aquells que preguen sense saber pregar; per aquells que no preguen gens però porten dintre seu un crit apagat, una invocació oculta; per aquells que s’han equivocat i han perdut el camí... Qualsevol pot trucar a la porta d’un que prega i trobar en ells o en ella un cor compassiu, que prega sense excloure ningú. La pregària és el nostre cor i la nostra veu, i es fa cor i veu de tanta gent que no sap pregar o no prega, o no vol pregar o no pot pregar: nosaltres som el cor i la veu d’aquestes persones que cerquen Jesús, cerquen el Pare, com a intercessors. En la soledat de qui prega – ja sigui la soledat de molt de temps ja sigui la solitud de mitja horeta – per pregar, se separa de tot i de tots per retrobar-ho tot i tots en Déu. Així la persona que prega, prega per tot el món, portant a les espatlles dolors i pecats. Prega per tots i per cadascú: és com si fos una “antena” de Déu en aquest món. En cada pobre que truca a la porta, en cada persona que ha perdut el sentit de les coses, qui prega veu el rostre de Crist.

El Catecisme diu: «Intercedir, demanar a favor d’un altre […] és la prerrogativa d’un cor en sintonia amb la misericòrdia de Déu» (n. 2635). Això és preciós. Quan preguem estem en sintonia amb la misericòrdia de Déu. La misericòrdia envers els nostres pecats, Ell és misericordiós amb nosaltres, però que també té misericòrdia per tots aquells que han demanat que preguem per ells, pels quals volem pregar en sintonia amb el cor de Déu. Aquesta és la pregària veritable. En sintonia amb la misericòrdia de Déu, amb aquest cor misericordiós. «En el temps de l’Església, la intercessió cristiana participa de la de Crist: és l’expressió de la comunió dels sants» (ibid.). Què significa que es participa en la intercessió de Crist, quan jo intercedeixo per algú o prego per algú? Perquè Crist davant del Pare és intercessor, prega per nosaltres, i prega mostrant al Pare les ferides de les seves mans; perquè Jesús físicament, amb el seu cos està davant del Pare. Jesús és el nostre intercessor, i pregar és fer una mica com Jesús: intercedir amb Jesús al Pare, pels altres. I això és molt bonic.

En el cor de la pregària hi ha l’home. Senzillament l’home. Qui no estima el germà no prega seriosament. Es pot dir: amb esperit d’odi no es pot pregar; amb esperit d’indiferència no es pot pregar. La pregària només es produeix quan hi ha un esperit d’amor. Qui no estima pretén pregar, o es pensa que prega, però no prega, perquè li manca l’esperit que és l’amor. En l’Església, qui coneix la tristesa o la joia de l’altre va més a fons que qui investiga els “sistemes màxims”. Per això hi ha una experiència de l’ésser humà en cada pregària, perquè les persones, per molt que cometin errors, no són mai rebutjades o marginades.

Quan un creient, mogut per l’Esperit Sant, prega pels pecadors, no tria, no emet judicis de condemna: prega per tots. I prega també per ell. En aquell moment sap que no és massa diferent de les persones per les que prega: se sent pecador, entre els pecadors, i prega per tots. La lliçó de la paràbola del fariseu i del publicà és sempre viva i actual (cf. Lc 18,9-14): nosaltres no som millors que ningú, tots som germans en una fragilitat comuna, en patiments i pel fet de ser pecadors. Per això una pregària que podem adreçar a Déu és aquesta: “Senyor, ningú que viu davant Teu és just (cf. Sal 143,2) – això ho diu un salm: “Senyor, ningú que viu davant Teu és just”, cap de nosaltres: tots som pecadors –, tots som deutors que tenim un deute pendent; no hi ha ningú que sigui impecable als teus ulls. Senyor tingues pietat de nosaltres!”. I amb aquest esperit la pregària és fructífera, perquè anem davant Déu amb humilitat a pregar per tots. En canvi, el fariseu pregava amb supèrbia: “Gràcies, Senyor, perquè no sóc com aquells pecadors; jo sóc just, sempre faig…”. Això no és una pregària: això és mirar-se al mirall, a la realitat pròpia, mirar-se en un mirall deformat per la supèrbia.

El món continua gràcies a aquesta cadena de persones que preguen i intercedeixen, i que són majoritàriament desconegudes… però no per Déu! Hi ha tants cristians desconeguts que, en temps de persecució, han sabut repetir les paraules de nostre Senyor: «Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan» (Lc 23,34).

El bon pastor es manté fidel fins i tot davant de la constatació del pecat de la pròpia gent: el bon pastor segueix essent pare malgrat que els seus fills s’allunyin i l’abandonin. Persevera en el servei de pastor fins i tot cap als qui el porten a embrutar-se les mans; no tanca el cor a aquells que potser l’han fet patir.

L’Església, en tots els seus membres, té la missió de practicar la pregària d’intercessió, intercedeix pels altres. En particular, qualsevol persona posada en un paper de responsabilitat té el deure de pregar: pares, educadors, ministres ordenats, superiors de comunitat… Com Abraham i Moisès, a vegades han de “defensar” davant Déu les persones que els són confiades. En realitat, es tracta de mirar-les amb els ulls i el cor de Déu, amb la seva mateixa invencible compassió i tendresa. Pregar amb tendresa pels altres.

Germans i germanes, tots som fulles del mateix arbre: cada destacament ens recorda la gran pietat que hem de nodrir, en la pregària, els uns pels altres. Preguem els uns pels altres: ens farà bé a nosaltres i farà bé a tots. Gràcies!

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.