Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 27 de gener 2021
Catequesi - La pregària amb les Sagrades Escriptures

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui m’agradaria centrar-me en la pregària que podem fer a partir d’un fragment de la Bíblia. Les paraules de la Sagrada Escriptura no han estat escrites per quedar-se empresonades en papirs, en pergamins o en papers, sinó per ser acollides per una persona que prega, fent-les brollar en el propi cor. La paraula de Déu va al cor. El Catecisme afirma: “La lectura de la Sagrada Escriptura ha d’anar acompanyada de pregària –la Bíblia no pot ser llegida com una novel·la–, perquè la conversa entre Déu i l’home tingui lloc” (n. 2653). Així doncs la pregària et porta, perquè hi ha un diàleg amb Déu. Aquell verset de la Bíblia ha estat escrit també per a mi, fa segles i segles, per portar-me una paraula de Déu. Ha estat escrit per a cadascun de nosaltres. Aquesta experiència val per a tots els creients: un passatge de les Escriptures, que hem escoltat tantes vegades, un dia de sobte em parla i il·lumina una situació que estic vivint. Però cal que, aquell dia, jo sigui allà a la cita amb aquella Paraula, escoltant la Paraula. Cada dia Déu passa i sembra una llavor en el terreny de la nostra vida. No sabem si avui trobarà una terra àrida, esbarzers, o terra bona, que farà créixer aquest brot (cf. Mc 4,3-9). Depèn de nosaltres, de la nostra pregària, del cor obert amb què ens acostem a les Escriptures perquè es converteixin per a nosaltres en Paraula viva de Déu. Déu passa, contínuament, a través de l’Escriptura. I reprenc el que vaig dir la setmana passada, que deia Sant Agustí: “Tinc por del Senyor, quan passa”. Per què té por? Que jo no l’escolti, que no m’adoni que és el Senyor.

A través de la pregària es produeix com una nova encarnació del Verb. I som nosaltres els “tabernacles” on les paraules de Déu volen ser acollides i guardades, per poder visitar el món. Per aquest motiu cal acostar-se a la Bíblia sense segones intencions, sense instrumentalitzar-la. El creient no busca en les Sagrades Escriptures el suport a la pròpia visió filosòfica o moral, sinó perquè espera una trobada; sap que elles, aquelles paraules, han estat escrites en l’Esperit Sant i que, per tant, en aquell Esperit Sant han de ser acollides, han de ser compreses, perquè es produeixi la trobada.

Em molesta una mica quan sento cristians que reciten versets de la Bíblia com els lloros. “Oh, sí, el Senyor diu…, ho vol així…”. Però tu t’has trobat amb el Senyor, amb aquest verset? No és només un problema de memòria: és un problema de la memòria del cor, la que t’obre a la trobada amb el Senyor. I aquella paraula, aquell verset, et porta a la trobada amb el Senyor.

Per tant, llegim les Escriptures perquè elles “ens llegeixin”. I és una gràcia poder reconèixer-se en aquest o aquell personatge, en aquesta o aquella situació. La Bíblia no està escrita per a una humanitat genèrica, sinó per nosaltres, per mi, per tu, pels homes i dones de carn i ossos, homes i dones que tenen nom i cognoms, com jo, com tu. I la Paraula de Déu, impregnada d’Esperit Sant, quan és acollida amb un cor obert, no deixa les coses com abans, mai, quelcom canvia. I aquesta és la gràcia i la força de la Paraula de Déu.

La tradició cristiana és rica d’experiències i de reflexions sobre la pregària amb la Sagrada Escriptura. En particular, s’ha establert el mètode de la “lectio divina”, nascut en l’entorn monàstic, però que ara també practiquen els cristians que freqüenten les parròquies. Es tracta en primer lloc de llegir el fragment bíblic amb atenció, a més, diria amb “obediència” al text, per comprendre el que significa en si mateix. Posteriorment s’entra en diàleg amb l’Escriptura, de manera que aquelles paraules es converteixin en motiu de meditació i de pregària: sempre mantenint-me adherit al text, començo a preguntar-me sobre què “em diu a mi”. És un passatge delicat: no cal entrar en interpretacions subjectives sinó inserir-nos en el solc vivent de la Tradició, ens uneix cadascun de nosaltres amb la Sagrada Escriptura. I l’últim pas de la lectio divina és la contemplació. Aquí les paraules i els pensaments donen pas a l’amor, com entre enamorats que a vegades en tenen prou mirant-se en silenci. El text bíblic queda, com un mirall, com una icona a contemplar. I així hi ha el diàleg.

Mitjançant la pregària, la Paraula de Déu ve a habitar en nosaltres i nosaltres habitem en ella. La Paraula inspira bons propòsits i dona suport a les accions; ens dona força, ens dona serenitat, i fins i tot quan ens posa en crisi ens dona pau. Els dies “torts” i confusos, assegura al cor un nucli de confiança i d’amor que el protegeix dels atacs del maligne.

Així la Paraula de Déu es fa carn –em permeto fer servir aquesta expressió: es fa carn– en els que l’acullen en la pregària. En alguns textos antics aflora la intuïció que els cristians s’identifiquen tant amb la Paraula que, si cremessin totes les Bíblies del món, se’n podria salvar una “còpia” mitjançant la empremta que ha deixat en la vida dels sants. Aquesta és una expressió preciosa.

La vida cristiana és una obra, al mateix temps, d’obediència i de creativitat. Un bon cristià ha de ser obedient, però ha de ser creatiu. Obedient, perquè escolta la Paraula de Déu; creatiu, perquè té l’Esperit Sant dintre que l’empeny a practicar-la, a portar-la endavant. Jesús ho diu a la fi d’un discurs pronunciat en paràboles, amb aquesta comparació: “Tot escrivà, que s’ha convertit en deixeble del regne del cel, és com un propietari que treu del seu tresor –el cor– coses noves i coses antigues” (Mt 13,52). Les Sagrades  Escriptures són un tresor inesgotable. Que el Senyor ens concedeixi, a tots nosaltres, treure’n sempre més mitjançant la pregària. Gràcies.

 

Traducció: Josep M. Torrents –CR