Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 21 d’octubre 2020

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui haurem de canviar una mica la manera de dur a terme aquesta audiència a causa del coronavirus. Vosaltres esteu separats, també amb la protecció de la mascareta i jo sóc aquí una mica distant i no puc fer el que faig sempre, apropar-me a vosaltres, perquè cada vegada que m’acosto, vosaltres veniu tots junts i no manteniu la distància i hi ha perill de contagi. Em sap greu fer això però ho faig per la vostra seguretat. En lloc d’apropar-me a vosaltres i donar-vos les mans i saludar-vos, ens saludem de lluny, però sapigueu que jo estic a prop vostre amb el cor. Espero que entengueu per què faig això. Mentre els lectors llegien un fragment bíblic, m’ha cridat l’atenció aquell nen o nena que plorava. I jo veia la mare que acariciava i alletava el nen i he pensat: “així ho fa Déu amb nosaltres, com aquella mare”. Amb quina tendresa mirava de moure l’infant, d’alletar-lo. Són imatges boniques. I quan passa això a l’Església, quan plora un infant, se sap que allà hi ha la tendresa d’una mare, com avui, és la tendresa d’una mare que és el símbol de la tendresa de Déu amb nosaltres. No feu callar mai un infant que plora a l’Església, mai, perquè és la veu que atrau la tendresa de Déu. Gràcies pel teu testimoni.

Avui completem la catequesi sobre la pregària dels Salms. En primer lloc observem que en els Salms apareix sovint una figura negativa, la del “dolent”, és a dir aquell o aquella que viu com si Déu no existís. És la persona sense cap referència al transcendent, sense cap fre a la seva prepotència, que no té por dels judicis sobre el que pensa o el que fa.

Per aquest motiu el Salteri presenta la pregària com la realitat fonamental de la vida. La referència a l’absolut i al transcendent – que els mestres d’ascètica anomenen el “sagrat temor de Déu” – és el que ens fa plenament humans, és el límit que ens salva de nosaltres mateixos, impedint que seguim endavant en aquesta vida d’una manera depredadora i voraç. La pregària és la salvació de l’ésser humà.

És veritat, hi ha també una pregària falsa, una pregària feta només per ésser admirats pels altres. Aquell o aquells que van a Missa només per fer veure que són catòlics o per mostrar l’últim model que han comprat, o per donar una bona imatge social. Van a fer una pregària falsa. Jesús va avisar fortament respecte a aquest tema (cf. Mt 6,5-6; Lc 9,14). Però quan el veritable esperit de la pregària és acollit amb sinceritat i surt del cor, ens fa contemplar la realitat amb els ulls de Déu.

Quan es prega, tot adquireix “consistència”. Això és curiós en l’oració, potser comencem per una cosa senzilla però amb la pregària aquella cosa adquireix consistència, adquireix pes, com si Déu l’agafés amb la mà i la transformés. El pitjor servei que es pot fer, a Déu i també a l’home, és resar amb cansament, de manera rutinària. Pregar com els lloros. No, es prega amb el cor. La pregària és el centre de la vida. Si hi ha la pregària, tant el germà, com la germana, fins i tot l’enemic esdevenen importants. Una antiga dita dels primers monjos diu així: «Benaurat el monjo que, després de Déu, considera tots els homes com a Déu» (Evagrio Pontico, Tractat sobre la pregària, n. 123). Qui adora Déu, estima els seus fills. Qui respecta Déu, respecta els éssers humans.

Per això, la pregària no és un calmant per atenuar l’ansietat de la vida; o, si és així, una pregària semblant certament no és cristiana. Més aviat la pregària fa que cada un de nosaltres siguem responsables. Ho veiem clarament en el “Pare nostre”, que Jesús va ensenyar als seus deixebles.

Per aprendre aquesta manera de pregar, el Salteri és una gran escola. Hem vist com els salms no fan servir sempre paraules refinades i amables, i sovint porten impreses les cicatrius de l’existència. Tot i això, totes aquestes pregàries han estat utilitzades primer en el Temple de Jerusalem i després en les sinagogues; fins i tot les més íntimes i personals. Així ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica: «Les expressions multiformes de la pregària dels salms neixen alhora en la litúrgia del Temple i en el cor de l’home» (n. 2588). Així doncs la pregària personal s’obté i es nodreix de la del poble d’Israel, primer, i després de la del poble de l’Església.

Fins i tot els salms en primera persona del singular, que confien els pensaments i els problemes més íntims d’un individu, són patrimoni col·lectiu, fins al punt de ser resats per tothom i per a tothom. La pregària dels cristians té aquest “alè”, aquesta “tensió” espiritual que manté units el temple i el món. La pregària pot començar en la penombra d’una nau, però després acaba el seu camí pels carrers de la ciutat. I viceversa, pot germinar durant les ocupacions diàries i trobar el compliment en la litúrgia. Les portes de les esglésies no són barreres, sinó “membranes” permeables, preparades per acollir el crit de tothom.

En la pregària del Salteri el món està sempre present. Els salms, per exemple, donen veu a la promesa divina de salvació dels més dèbils: «Per l’opressió dels pobres i el plany dels pobres, heus aquí que m’aixecaré – diu el Senyor –; salvaré els menyspreats» (12,6). O adverteixen sobre el perill de les riqueses mundanes, perquè «l’home en prosperitat no ho entén, és com els animals que moren» (48,21). O, també, obren l’horitzó a la mirada de Déu sobre la història: «El Senyor anul·la els designis de les nacions, fa inútils els projectes dels pobles. Però el pla del Senyor dura per sempre, els projectes del seu cor per a totes les generacions» (33,10-11).

En resum, allà on és Déu, hi ha de ser també l’home. La Sagrada Escriptura és categòrica: «Nosaltres estimem perquè ell ens ha estimat primer. Ell sempre va al davant nostre. Ell ens espera sempre perquè ens estima primer, ens mira primer, ens entén primer. Ell ens espera sempre. Si algú diu: “Jo estimo Déu” i odia el seu germà, és un mentider. De fet qui no estima el seu germà que veu, no pot estimar Déu que no veu. Si tu reses tants rosaris al dia però després malparles dels altres, i després tens rancor, tens odi contra els altres, això és pur artifici, no és veritat. I aquest és el manament que ell ens ha donat: qui estima Déu, estima també el seu germà» (1 Jn 4,19-21). L’Escriptura admet el cas d’una persona que, cercant Déu sincerament, mai no aconsegueix trobar-lo; però afirma també que mai no es poden negar les llàgrimes dels pobres, sempre que no es trobin amb Déu. Déu no tolera l’“ateisme” de qui nega la imatge divina que es troba impresa en cada ésser humà. Aquell ateisme de cada dia: crec en Déu però amb els altres mantinc les distàncies i em permeto odiar-los. Això és ateisme pràctic. No reconèixer la persona humana com a imatge de Déu és un sacrilegi, és una abominació, és la pitjor ofensa que es pot portar al temple i a l’altar.

Estimats germans i germanes, que la pregària dels salms ens ajudi a no caure en la temptació de la “impietat”, és a dir de viure, i potser també de pregar, com si Déu no existís, i com si els pobres no existissin.

Traducció: Josep M. Torrents