Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 1 de setembre 2021

Germans i germanes, bon dia!

Continuarem l’explicació de la Carta de Sant Pau als Gàlates. Això no és una explicació nova, aquesta explicació, una cosa meva: el que estem estudiant és el que diu Sant Pau, en un conflicte molt greu, als Gàlates. I és també Paraula de Déu, perquè ha entrat en la Bíblia. No són coses que algú s’inventa, no. És una cosa que va passar en aquell temps i que es pot repetir. I de fet hem vist que al llarg de la història això s’ha repetit. Això és simplement una catequesi sobre la Paraula de Déu expressada en la Carta de Pau als Gàlates, no és una altra cosa. Cal tenir sempre present això. En les catequesis precedents hem vist com l’apòstol Pau mostra als primers cristians de la Galàcia que n’és de perillós deixar el camí que han començat a seguir acollint l’Evangeli. De fet el risc és caure en el formalisme, que és una de les temptacions que ens porta a la hipocresia, de la qual vam parlar l’altra vegada. Caure en el formalisme i negar la nova dignitat que han rebut: la dignitat de redimits per Crist. El passatge que hem escoltat en el començament de la segona part de la Carta. Fins ara, Pau ha parlat de la seva vida i de la seva vocació: de com la gràcia de Déu va transformar la seva existència, posant-la completament al servei de l’evangelització. En aquest punt, interpel·la directament els Gàlates: els posa davant de les decisions que han pres i de la seva condició actual, cosa que podria anul·lar l’experiència de gràcia viscuda.

Els termes amb què l’Apòstol s’adreça als Gàlates certament no són de cortesia: l’hem sentit. En les altres Cartes és fàcil trobar l’expressió “germans” o “estimats”, no aquí. Perquè està enfadat. Diu de manera genèrica “Gàlates” i dues vegades els anomena “ximples”, que no és un terme de cortesia. Ximples, forassenyats i moltes coses que pot dir… Ho fa no perquè no siguin intel·ligents, sinó perquè, gairebé sense adonar-se’n, corren el risc de perdre la fe en Crist que han acollit amb tanta il·lusió. Són ximples perquè gairebé sense adonar-se’n corren el perill de perdre el tresor preciós, la bellesa de la novetat de Crist. La meravella i la tristesa de l’Apòstol són evidents. No sense amargor, provoca que aquells cristians recordin la primera proclamació que va fer, amb la qual els va oferir la possibilitat d’adquirir una llibertat fins ara inesperada.

L’Apòstol fa algunes preguntes als Gàlates, per tal de sacsejar les seves consciències: per això és tan fort. Es tracta de preguntes retòriques, perquè els Gàlates saben molt bé que la seva arribada a la fe en Crist és fruit de la gràcia rebuda amb la predicació de l’Evangeli. Els porta al començament de la vocació cristiana. La paraula que havien escoltat de Pau estava centrada en l’amor de Déu, manifestat plenament en la mort i resurrecció de Jesús. Pau no podia trobar una expressió més convincent que la que provablement els havia repetit moltes vegades en la seva predicació: «Ja no soc jo qui visc, és Crist que viu en mi. I aquesta vida, que jo visc en el cos, la visc en la fe del Fill de Déu, que m’ha estimat i es va lliurar ell mateix per mi» (Gal 2,20). Pau no volia saber res més que Crist crucificat (cf. 1 Cor 2,2). Els Gàlates han de mirar aquest esdeveniment, sense deixar-se distreure per altres anuncis. En resum, la intenció de Pau és situar els cristians en un lloc ajustat perquè s’adonin de les apostes i no es deixin encantar per la veu de les sirenes que els volen portar a una religiositat basada únicament en l’escrupolosa observança dels preceptes. Perquè ells, aquells predicadors nous que havien arribat allà a Galàcia, els van convèncer que havien de tornar enrere i també complir els preceptes que observaven i que portaven a la perfecció abans de la vinguda de Crist, que és la gratuïtat de la salvació.

Els Gàlates, en canvi, entenien molt bé a què es referia l’Apòstol. Sens dubte havien experimentat l’acció de l’Esperit Sant en les comunitats: com en les altres Esglésies, també la caritat i diversos carismes s’havien manifestat entre ells. Quan se’ls prem, necessàriament han de respondre que el que havien viscut era fruit de la novetat de l’Esperit. Al principi de la seva arribada a la fe, per tant, hi va haver la iniciativa de Déu, no dels homes. L’Esperit Sant havia estat el protagonista de la seva experiència; posar-lo en segon pla per donar primacia a les pròpies obres – és a dir al compliment dels preceptes de la Llei – hauria estat propi d’insensats. La santedat ve de l’Esperit Sant i que és la gratuïtat de la redempció de Jesús: això ens justifica.

D’aquesta manera, Sant Pau ens convida a nosaltres a reflexionar: com vivim la fe? L’amor de Crist crucificat i ressuscitat es manté al centre de la nostra vida quotidiana com a font de salvació, o estem satisfets d’alguna formalitat religiosa per netejar la nostra consciència? Com vivim la fe, nosaltres? Estem units al tresor preciós, a la bellesa de la novetat de Crist, o preferim alguna cosa que ens atregui en aquest moment i després ens deixi buits per dintre?  L’efímer truca sovint a la porta dels nostres dies, però és una trista il·lusió, que ens fa caure en la superficialitat i impedeix discernir allò que realment val la pena viure. Germans i germanes, mantinguem ferma la certesa que, fins i tot quan estem temptats d’allunyar-nos, Déu segueix encara donant-nos els seus dons. Sempre en la història, avui també, passen coses que s’assemblen al que va passar als Gàlates. Encara avui alguns vénen a escalfar-nos les orelles dient: “No, la santedat es troba en aquests preceptes, en aquestes coses, heu de fer això i això”, i ens proposen una religiositat rígida, la rigidesa que ens pren aquella llibertat en l’Esperit que ens dona la redempció de Crist. Aneu en compte amb la rigidesa que us proposen: estigueu atents. Perquè darrera de tota rigidesa hi ha alguna cosa dolenta, no és l’Esperit de Déu. I per això, aquesta Carta ens ajudarà a no escoltar aquestes propostes una mica fonamentalistes que ens fan anar enrere en la nostra vida espiritual, i ens ajudarà a anar endavant en la vocació pasqual de Jesús. Això és el que l’Apòstol repeteix als Gàlates recordant que el Pare «dona abundantment l’Esperit i fa miracles enmig de vosaltres» (3,5). Parla en present, no diu “el Pare ha donat l’Esperit amb abundància”, capítol 3, verset 5, no: diu “dona”; no diu “ha fet”, no: “fa”. Perquè, malgrat totes les dificultats que podem posar a la seva acció, també malgrat els nostres pecats, Déu no ens abandona sinó que queda amb nosaltres amb el seu amor misericordiós. Déu sempre és a prop nostre amb la seva bondat. És com aquell pare que cada dia pujava a la terrassa per veure si el seu fill tornava: l’amor del Pare no es cansa de nosaltres. Demanem la saviesa per ser sempre conscients d’aquesta realitat i per allunyar els fonamentalistes que ens proposen una vida d’ascesi artificial, allunyada de la resurrecció de Crist. L’ascesi és necessària, però l’ascesi sàvia, no artificial.

Traducció: Josep M. Torrents