Vés al contingut

Audiència General, 10 d’abril 2019.

Catequesi sobre el “Pare nostre”: 12. Perdona’ns els nostres deutes

Estimats germans i germanes, bon dia! El dia no és massa bonic, però tanmateix us desitjo un bon dia!

Després d’haver demanat a Déu el pa de cada dia, la pregària del “Pare nostre” entra en el camp de les nostres relacions amb els altres. I Jesús ens ensenya a demanar al Pare: «Perdona’ns els nostres deutes, com nosaltres els perdonem als nostres deutors» (Mt 6,12). De la mateixa manera que necessitem el pa, així també necessitem el perdó. I això, cada dia.

El cristià que resa demana en primer lloc a Déu que li siguin perdonats els seus deutes, és a dir els seus pecats, les coses dolentes que fa. Aquesta és la primera veritat de totes les pregàries: ni que fóssim persones perfectes, ni que fóssim sants cristal·lins que mai es desvien de fer el bé, som sempre fills que ho devem tot al Pare. Quina és l’actitud més perillosa de cada vida cristiana? És l’orgull. És l’actitud de qui es posa davant de Déu pensant que sempre té els comptes en ordre amb Ell: l’orgullós creu que tot ho té al seu lloc. Com aquell fariseu de la paràbola, que al temple pensa que prega, però en realitat és lloa a si mateix davant de Déu: “Gràcies, Senyor, perquè no sóc com els altres”. I la gent que se sent perfecta, la gent que critica els altres, és gent orgullosa. Ningú de nosaltres és perfecte, ningú. Al contrari el publicà, que era al darrere, al temple, un pecador menyspreat per tots, es deté al llindar del temple, i no se sent digne d’entrar, es confia a la misericòrdia de Déu. I Jesús comenta: «Aquest, a diferència de l’altre, va tornar justificat a casa seva» (Lc 18,14), és a dir perdonat, salvat. Per què? Perquè no era orgullós, perquè reconeixia els seus límits i els seus pecats.

Hi ha pecats que es veuen i pecats que no es veuen. Hi ha pecats evidents que fan soroll, però hi ha també pecats deshonestos, que s’amaguen al cor sense que ni tan sols ens n’adonem. El pitjor d’aquests és la supèrbia que pot infectar també les persones que viuen una vida religiosa intensa. Hi havia una vegada un convent de monges, l’any 1600-1700, famós, en l’època del jansenisme: eren perfectíssimes i es deia d’elles que eren puríssimes com els àngels, però superbes com els dimonis. És una cosa dolenta. El pecat divideix la fraternitat, el pecat ens fa presumir que som millors que els altres, el pecat ens fa creure que som semblants a Déu.

I en canvi davant de Déu tots som pecadors i tenim motiu per donar-nos cops al pit –tots!– com aquell publicà al temple. Sant Joan, en la seva primera Carta, escriu: «Si diem que no tenim pecat, ens enganyem a nosaltres mateixos i la veritat no és en nosaltres» (1 Jn 1,8). Si et vols enganyar a tu mateix, digues que no has pecat: així t’estàs enganyant.

Som deutors perquè en aquesta vida hem rebut tant: l’existència, un pare i una mare, l’amistat, les meravelles de la creació... Tot i que tots passem dies difícils, hem de recordar sempre que la vida és una gràcia, és el miracle que Déu ha extret del no-res.

En segon lloc som deutors perquè, encara que aconseguim estimar, ningú de nosaltres és capaç de fer-ho només amb les seves pròpies forces. L’amor veritable és quan podem estimar, però amb la gràcia de Déu. Cap de nosaltres brilla amb la seva pròpia llum. És el que els teòlegs antics anomenaven un “mysterium lunae” no només en la identitat de l’Església, sinó també en la història de cadascun de nosaltres. Què vol dir aquest “mysterium lunae”? Que és com la lluna, que no té llum pròpia: reflecteix la llum del sol. Nosaltres tampoc no tenim llum pròpia: la llum que tenim és un reflex de la gràcia de Déu, de la llum de Déu. Si estimes és perquè algú, fora de tu, et va somriure quan eres nen, ensenyant-te a respondre amb un somriure. Si estimes és perquè algú al teu costat t’ha despertat a l’amor, fent-te comprendre que en això resideix el sentit de l’existència.

Intentem escoltar la història d’alguna persona que va cometre errors: un presoner, un condemnat, un drogat… coneixem tantes persones que cometen errors en la vida. Sense valorar la responsabilitat, que sempre és personal, pregunta’t alguna vegada qui ha de ser acusat pels seus errors, si només la seva consciència, o la història d’odi i d’abandonament que algú porta dintre.

Aquest és el misteri de la lluna: estimem en primer lloc perquè hem estat estimats, perdonem perquè hem estat perdonats. I si algú no ha estat il·luminat per la llum del sol, es torna glaçat com el terreny a l’hivern.

Com no podem reconèixer, en la cadena d’amor que ens precedeix, també la presència provisora de l’amor de Déu? Ningú de nosaltres estima Déu tant com Ell ens ha estimat a nosaltres. Només cal posar-se davant d’un crucifix per captar-ne la desproporció: Ell ens ha estimat i sempre ens estima primer.

Preguem doncs: Senyor, fins i tot el més sant d’entre nosaltres no deixa de ser el teu deutor. Oh Pare, tingues pietat de tots nosaltres!

Traducció: Josep M. Torrents.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.