Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Apertura XV Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes

3 d’octubre 2018

 

Homilia del Papa Francesc

«L’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, ell us ensenyarà, us ho ensenyarà tot i us recordarà tot el que us he dit» (Jn 14,26).

D’aquesta manera tan senzilla, Jesús ofereix als seus deixebles la garantia que acompanyarà tota l’obra missionera que els serà confiada: l’Esperit Sant serà el primer en guardar i mantenir sempre viva i actual la memòria del Mestre en el cor dels deixebles. És Ell qui fa que la riquesa i la bellesa de l’Evangeli sigui una font de joia i de novetat constants.

En començar aquest moment de gràcia per a tota l’Església, en harmonia amb la Paraula de Déu, demanem amb insistència al Paràclit que ens ajudi a recordar i a reviure les paraules del Senyor que abrusaven el nostre cor (cf. Lc 24,32). Ardor i passió evangèlica que generen l’ardor i la passió per Jesús. Record que pugui despertar i renovar en nosaltres la capacitat de somiar i d’esperar. Perquè sabem que els nostres joves seran capaços de profecia i de visió en la mesura en què nosaltres, avui adults i persones grans, siguem capaços de somiar i així encomanar i compartir els somnis i les esperances que portem en el cor (cf. Gl 3,1).

Que l’Esperit ens doni la gràcia de ser Pares sinodals ungits amb el do dels somnis i de l’esperança, perquè puguem, al nostre torn, ungir els nostres joves amb el do de la profecia i de la visió; ens doni la gràcia de ser memòria activa, viva, eficaç, que de generació en generació no deixa d’ofegar i d’aixafar els profetes de calamitat i de desastre, ni per les nostres limitacions, errors i pecats, sinó que és capaç de trobar espais per encendre el cor i discernir els camins de l’Esperit. És amb aquesta actitud d’escolta dòcil de la veu de l’Esperit que ens hem reunit provinents de tot el món. Avui, per primera vegada, són aquí amb nosaltres dos germans Bisbes de la Xina Continental. Els donem la més calorosa benvinguda: la comunió de tot l’Episcopat amb el Successor de Pere és encara més visible amb la seva presència.

Ungits en l’esperança comencem un nova trobada eclesial capaç d’ampliar horitzons, eixamplar el cor i transformar aquelles estructures que avui ens paralitzen, ens separen i ens allunyen dels joves, deixant-los exposats a la intempèrie i orfes d’una comunitat de fe que els doni suport, d’un horitzó de sentit i de vida (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 49).

L’esperança ens interpel·la, ens mou i trenca el conformisme del “sempre s’ha fet així”, i ens demana que ens aixequem per mirar directament la cara dels joves i les situacions en què es troben. La mateixa esperança ens demana que treballem per enderrocar les situacions de precarietat, d’exclusió i de violència, a les quals estan exposats el nostres nois.

Els joves, fruit de moltes de les decisions preses en el passat, ens criden a fer-nos càrrec junt amb ells del present amb més compromís i a lluitar contra tot el que de qualsevol manera impedeix que la seva vida es desenvolupi amb dignitat. Ells ens demanen i ens exigeixen una dedicació creativa, una dinàmica intel·ligent, entusiasta i plena d’esperança, i que no els deixem sols a les mans de tants mercaders de mort que oprimeixen la seva vida i enfosqueixen la seva visió.

Aquesta capacitat de somiar junts, que el Senyor avui ens regala com Església, exigeix – segons el que deia San Pau en la primera Lectura – desenvolupar entre nosaltres una actitud molt específica: «Cada un no ha de buscar el seu propi interès, sinó també el dels altres» (Fil 2,4). Al mateix temps apunta cap amunt demanant amb humilitat que considerem els altres superiors a nosaltres mateixos (cf. v. 3). Amb aquest esperit intentarem escoltar-nos els uns als altres per discernir junts el que el Senyor està demanant a la seva Església. I això exigeix de nosaltres que estiguem atents i ens ocupem de què no prevalgui la lògica de la autopreservació i de la autoreferencialitat, que acaba fent important el que és secundari i secundari el que es important. L’amor per l’Evangeli i pel poble que se’ns ha confiat ens demana que ampliem la nostra visió i que no perdem de vista la missió a la qual ens crida per apuntar a un bé més gran que ens beneficiarà a tots nosaltres. Sense aquesta actitud, tots els nostres esforços seran inútils.

El do de l’escolta sincera, pregant i en la mesura possible sense prejudicis i condicions ens permetrà entrar en comunió amb les diverses situacions que viu el Poble de Déu. Escoltar Déu, per escoltar amb Ell el crit del poble; escoltar la gent, per respirar amb ella la voluntat a què Déu ens crida (cf. Discurs en la vetlla de pregària en preparació al Sínode sobre la família, 4 octubre 2014).

Aquesta actitud ens defensa de la temptació de caure en posicions ètiques i elitistes, així com de l’atracció per ideologies abstractes que no corresponen mai a la realitat de la nostra gent (cf. J.M. Bergoglio, Meditacions per a religiosos, 45-46).

Germans, germanes, posem aquest temps sota la protecció materna de la Verge Maria. Que ella, dona que escolta i que recorda, ens acompanyi per reconèixer les empremtes de l’Esperit per tal que amb ànsia (cf. Lc 1,39), entre els somnis i esperances, acompanyem i estimulem els nostres joves perquè no es cansin de profetitzar.

Pares sinodals,

molts de nosaltres érem joves o donàvem els primers passos en la vida religiosa mentre s’acabava el Concili Vaticà II. Als joves d’aleshores anava dirigit l’últim missatge dels Pares conciliars. El que hem escoltat dels joves, ens farà bé de repassar-ho altra vegada amb el cor, recordant les paraules del poeta: «Que l’home mantingui el que va prometre quan era infant» (F. Hölderlin).

Així parlaren els Pares conciliars:

«L’Església, durant quatre anys, ha treballat per rejovenir el seu rostre, per respondre millor al designi del seu Fundador, el gran Vivent, Crist eternament jove. I en acabar aquesta imponent “revisió de vida”, ella s’adreça a vosaltres: és per a vosaltres joves, per vosaltres sobretot, que ella amb el seu Concili ha encès una llum, que il·lumina el futur, el vostre futur. L’Església desitja que la societat que vosaltres esteu a punt de construir respecti la dignitat, la llibertat, el dret de les persones: i aquestes persones sou vosaltres. […] Ella  confia […] que vosaltres sabreu afirmar la vostra fe en la vida perquè dona un sentit a la vida: la certesa de l’existència d’un Déu just i bo.

És en nom d’aquest Déu i del seu Fill Jesús que nosaltres us exhortem a obrir els vostres cors segons les dimensions del món, a escoltar la crida dels vostres germans, i a posar les vostres energies juvenils al seu servei. Lluiteu contra tot egoisme. Negueu-vos a donar llibertat als instints de la violència i de l’odi, que  generen les guerres i la seva trista llista de misèries. Sigueu generosos, purs, respectuosos, sincers. I construïu amb entusiasme un món millor que l’actual!» (Pau VI, Missatge als joves a la fi del Concili Vaticà II, 8 desembre 1965).

Pares sinodals, l’Església us mira amb confiança i amor.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage