"L’esperança cristiana és com un casc sobre el cap"

Audiència general del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 1 de febrer de 2017

L’Esperança cristiana

- 9. L’elm de l’esperança (1Ts 5,4-11)

Estimats germans i germanes, bon dia!

En les recents catequesis hem començat el nostre recorregut sobre el tema de l’esperança rellegint des d’aquesta perspectiva algunes pàgines de l’Antic Testament. Ara volem posar en relleu l’extraordinària importància que aquesta virtut agafa en el Nou Testament, quan es troba amb la novetat representada per Jesucrist i per l’adveniment de la Pasqua: l’esperança cristiana. Nosaltres cristians, som dones i homes d’esperança.

És el que es desprèn clarament del primer text que ha estat escrit, és a dir, la Primera Carta de Sant Pau als Tessalonicencs. En el passatge que hem escoltat, es pot sentir la frescor i la bellesa del primer anunci cristià. La de Tessalònica és una comunitat jove, fundada recentment; no obstant les dificultats i les moltes proves, té les seves arrels en la fe i celebra amb entusiasme i amb joia la resurrecció del Senyor Jesús. L’Apòstol llavors s’alegra de cor amb tots, perquè els que han renascut en la Pasqua es converteixen realment en «fills de la llum i fills del dia» (5,5), en virtut de la plena comunió amb Crist.

Quan Pau els escriu, la comunitat de Tessalònica tot just acaba de ser fundada, i només han passat pocs anys des de la Pasqua de Crist. Per això, l’Apòstol mira de fer comprendre tots els efectes i les conseqüències que aquest esdeveniment únic i decisiu, és a dir, la resurrecció del Senyor, comporta per a la història i per a la vida de cadascú. En particular, la dificultat de la comunitat no era tant de reconèixer la resurrecció de Jesús, tothom ho creia, sinó de creure en la resurrecció dels morts. Sí, Jesús ha ressuscitat, però la dificultat era creure que els morts ressusciten. En aquest sentit, aquesta carta és més actual que mai. Cada vegada que ens enfrontem amb la nostra mort, o la d’una persona estimada, sentim que la nostra fe és posada a prova. Surten tots els nostres dubtes, tota la nostra fragilitat, i ens preguntem: «Però realment hi ha vida després de la mort…? Podré encara veure i abraçar les persones que he estimat…?». Aquesta pregunta me la va fer fa pocs dies una senyora en una audiència, manifestant un dubte: “Trobaré els meus?”. També nosaltres, en el context actual, necessitem tornar a l’arrel i als fonaments de la nostra fe, per tal de prendre consciència de tot el que Déu ha fet per nosaltres en Crist Jesús i què significa la nostra mort. Tots tenim una mica de por per aquesta incertesa de la mort. Em ve a la memòria un vellet, un ancià, bo, que deia: “A mi no em fa por la mort. Tinc una mica de por de veure-la venir”. Tenia por d’això.

Pau, davant els temors i les preocupacions de la comunitat, convida a mantenir-se ferm com amb un casc sobre el cap, especialment en les proves i en els moments més difícils de la nostra vida, «l’esperança de la salvació». És un casc. Això és l’esperança cristiana. Quan es parla d’esperança, podem sentir-nos inclinats a entendre-la en el sentit comú de la paraula, és a dir referint-nos a una cosa bonica que desitgem, però que pot ser que passi o no. Esperem que succeeixi, és com un desig. Es diu, per exemple: «Espero que demà faci bo!»; però sabem que l’endemà pot fer mal temps… L’esperança cristiana no és així. L’esperança cristiana és l’expectativa d’una cosa que ja s’ha fet; hi ha la porta allà i jo espero arribar a la porta. Què haig de fer? Caminar vers la porta! Estic segur que arribaré a la porta. L’esperança cristiana és així: tenir la certesa que jo estic caminant vers una cosa que existeix, no una cosa que jo vull que existeixi. Aquesta és l’esperança cristiana. L’esperança cristiana és l’expectativa d’una cosa que ja s’ha complert i que certament es complirà per a cada un de nosaltres. També la nostra resurrecció i la dels estimats difunts, llavors, no és una cosa que pot succeir o potser no, sinó que és una realitat certa, arrelada en el fet de la resurrecció de Crist. Esperar doncs significa aprendre a viure en l’espera. Aprendre a viure en l’espera i trobar la vida. Quan una dona s’adona que està embarassada, cada dia aprèn a viure amb l’expectativa de veure la mirada d’aquell infant que vindrà. Així hem de viure i aprendre d’aquestes expectatives humanes i viure en l’expectativa de veure el Senyor, de trobar el Senyor. Això no és fàcil, però s’aprèn: viure en l’espera. Esperar significa i implica un cor humil, un cor pobre. Només un pobre sap esperar. Qui ja està ple de si mateix i dels seus béns, no sap posar la pròpia confiança en ningú més que en si mateix.

Sant Pau també escriu: «Ell [Jesús] ha mort per nosaltres perquè, ja sigui que vetllem, ja sigui que dormim, visquem juntament amb ell» (1 Ts 5,10). Aquestes paraules són sempre motiu d’un gran consol i de pau. També estem cridats a pregar pels éssers estimats que ens han deixat perquè visquin en Crist i estiguin en plena comunió amb nosaltres. Una cosa que em toca tant el cor és una expressió de sant Pau, sempre adreçada als Tessalonicencs. A mi m’omple de la seguretat de l’esperança. Diu així: «I així estarem sempre amb el Senyor» (1 Ts 4,17). Una cosa bonica: tot passa, però, després de la mort, estarem sempre amb el Senyor. És la certesa total de l’esperança, la mateixa que, molt de temps abans, feia exclamar a Job: «Jo sé que el meu redemptor viu […]. Jo el veuré, jo mateix, i els meus ulls el contemplaran» (Gb 19,25.27). I així per sempre estarem amb el Senyor. Vosaltres ho creieu això? Us pregunto: creieu això? Per tenir una mica de força us invito a dir-ho tres vegades amb mi: “I així per sempre estarem amb el Senyor”. I allà, amb el Senyor, ens trobarem.

Traducció: Josep M. Torrents —Catalunya Religió