Vés al contingut

Audiència General 25 de novembre 2020
Estimats germans i germanes, bon dia!

Els primers passos de l’Església en el món van ser marcats per la pregària. Els escrits apostòlics i la gran narració dels Fets dels Apòstols ens donen la imatge d’una Església que camina, d’una Església treballadora, però que troba en les reunions de pregària la base i l’impuls per a l’acció missionera. La imatge de la primitiva Comunitat de Jerusalem és un punt de referència per a qualsevol altra experiència cristiana. Escriu Lluc en el Llibre dels Fets: «Perseveraven en l’ensenyament dels apòstols i en la comunió, en la fracció del pa i en les pregàries» (2,42). La comunitat persevera en la pregària.

Trobem aquí quatre característiques essencials de la vida eclesial: primera, escoltar l’ensenyament dels apòstols; segona, la custòdia de la comunió mútua; tercera, la fracció del pa i, quarta, la pregària. Ens recorden que l’existència de l’Església té sentit si es manté fermament unida a Crist, és a dir en la comunitat, en la seva Paraula, en l’Eucaristia i en la pregària. És la manera d’unir-nos a Crist. La predicació i la catequesi donen testimoni de les paraules i els gestos del Mestre; la recerca constant de la comunió fraterna preserva d’egoismes i particularismes; la fracció del pa realitza el sagrament de la presència de Jesús enmig nostre: Ell no estarà mai absent, en l’Eucaristia hi és Ell mateix. Ell viu i camina amb nosaltres. I finalment la pregària, que és l’espai del diàleg amb el Pare, mitjançant Crist en l’Esperit Sant.

Tot el que en l’Església creix fora d’aquestes “coordenades” no té fonament. Per discernir una situació ens hem de preguntar com, en aquesta situació, hi ha aquestes quatre coordenades: la predicació, la recerca costant de la comunió fraterna, la caritat, la fracció del pa – és a dir la vida eucarística – i la pregària. Qualsevol situació s’ha de valorar a la llum d’aquestes quatre coordenades. El que no entra en aquestes quatre coordenades no té eclesialitat, no és eclesial. És Déu qui fa l’Església, no el clamor de les obres. L’Església no és un mercat; l’Església no és un grup d’empresaris que tiren endavant aquesta nova empresa. L’Església és obra de l’Esperit Sant, que Jesús ens ha enviat per reunir-nos. L’Església és obra de l’Esperit Sant en la comunitat cristiana, en la vida comunitària, en l’Eucaristia, en la pregària, sempre. I tot el que creix fora d’aquestes coordenades no té fonament, és com una casa construïda sobre sorra (cf. Mt 7,24-27). És Déu qui fa l’Església, no el clamor de les obres. És la paraula de Jesús que dona sentit als nostres esforços. És en la humilitat que es construeix el futur del món.

De vegades, sento una gran tristesa quan veig alguna comunitat que, amb bona voluntat, s’equivoca de camí perquè pensa fer l’Església amb reunions, com si fos un partit polític: la majoria, la minoria, pensa això, allò, l’altre… “Això és com un Sínode, un camí sinodal que hem de prendre”. Em pregunto: on és l’Esperit Sant allà? On és la pregària? On és l’amor comunitari? On és l’Eucaristia? Sense aquestes quatre coordenades, l’Església es converteix en una societat humana, un partit polític – majoria, minoria – els canvis es fan com si es tractés d’una empresa, per majoria o minoria… Però l’Esperit Sant no hi és. I la presència de l’Esperit Sant està garantida per aquestes quatre coordenades. Per avaluar una situació, si és eclesial o no és eclesial, preguntem-nos si hi ha aquestes quatre coordenades: la vida comunitària, la pregària, l’Eucaristia…[la predicació], com es desenvolupa la vida en aquestes quatre coordenades. Si falta això, falta l’Esperit, i si falta l’Esperit nosaltres serem una bella associació humanitària, de beneficència, bé, bé, fins i tot un partit, diguem-ho així, eclesial, però no és l’Església. I per aquest motiu l’Església no pot créixer per aquestes coses: creix no per proselitisme, com qualsevol empresa, creix per atracció. I qui mou l’atracció? L’Esperit Sant. No ens oblidem mai d’aquesta paraula de Benet XVI: “L’Església no creix per proselitisme, creix per atracció”. Si falta l’Esperit Sant, que és el que atrau Jesús, l’Església no hi és. Hi ha un bonic club d’amics, bé, amb bones intencions, però no hi ha Església, no hi ha sinodalitat.

Llegint els Fets dels Apòstols descobrim com el poderós motor de l’evangelització són les reunions de pregària, on qui hi participa viu la presència de Jesús i és tocat per l’Esperit. Els membres de la primera comunitat – però això és vàlid sempre, fins i tot per a nosaltres avui – perceben que la història de la trobada amb Jesús no es va acabar en el moment de l’Ascensió, sinó que continua en la seva vida. Explicant el que el Senyor ha dit i ha fet – l’escolta de la Paraula – pregant per entrar en comunió amb Ell, tot es torna viu. La pregària infon llum i calor: el do de l’Esperit fa néixer en ells el fervor.

En aquest sentit, el Catecisme té una expressió molt densa. Diu així: «L’Esperit Sant […] recorda Crist a la seva Església que prega, la condueix també a la tota la Veritat dona lloc a noves formulacions, que experimenten el Misteri insondable de Crist, que actua en la vida, en els sagraments i en la missió de la seva Església» (n. 2625). Heus aquí l’obra de l’Esperit en l’Església: recordar Jesús. Jesús mateix ho va dir: Ell us ensenyarà i us recordarà. La missió és recordar Jesús, però no com un exercici de memòria. Els cristians, caminant pels camins de la missió, recorden Jesús mentre el fan present novament; i d’Ell, del seu Esperit, reben l’“empenta” per anar, per anunciar, per servir. En la pregària el cristià es submergeix en el misteri de Déu, que estima tots els homes, aquell Déu que vol que l’Evangeli sigui predicat a tots. Déu és Déu per a tothom, i en Jesús tots els murs de separació cauen definitivament: com diu sant Pau, Ell és la nostra pau, és a dir «aquell que de dues coses n’ha fet una de sola» (Ef 2,14). Jesús ha fet la unitat.

Així la vida de l’Església primitiva es veu marcada per una successió contínua de celebracions, convocatòries, temps de pregària ja sigui comunitària o bé personal. I és l’Esperit que dona força als predicadors que emprenen un viatge, i que per amor de Jesús solquen els mars, s’enfronten a perills, se sotmeten a humiliacions.

Déu dona amor, Déu demana amor. Aquesta és l’arrel mística de tota vida creient. Els primers cristians pregaven, però també nosaltres que venim diversos segles després, vivim tots la mateixa experiència. L’Esperit ho anima tot. I tot cristià que no tingui por de dedicar temps a la pregària pot fer seves les paraules de l’apòstol Pau: «Aquesta vida, que visc en el cos, la visc en la fe del Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha lliurat a si mateix per mi» (Gal 2,20). La pregària et fa prendre consciència d’això. Només en el silenci de l’adoració s’experimenta tota la veritat d’aquestes paraules. Hem de recuperar el sentit de l’adoració. Adorar, adorar Déu, adorar Jesús, adorar l’Esperit. El Pare, el Fill i l’Esperit: adorar. En silenci. La pregària de l’adoració és la pregària que ens fa reconèixer Déu com el principi i la fi de tota la història. I aquesta pregària és el foc viu de l’Esperit que dona força al testimoni i a la missió. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.