Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

La Santa Missa.

13. Litúrgia eucarística. III. "Pare nostre" i fracció del Pa

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem amb la Catequesi sobre la Santa Missa. En l’últim Sopar, després que Jesús hagués pres el pa i el calze del vi, i que hagués donat gràcies a Déu, sabem que «va partir el pa». A aquesta acció correspon, en la Litúrgia eucarística de la Missa, la fracció del Pa, precedida per la pregària que el Senyor ens ha ensenyat, és a dir el “Pare Nostre”.

I així comencen els ritus de Comunió, perllongant la lloança i la súplica de la Pregària eucarística amb la recitació comunitària del “Pare nostre”. Aquesta no és una de tantes de les pregàries cristianes, sinó que és la pregària dels fills de Déu: és la gran pregària que ens ha ensenyat Jesús. De fet, lliurat a nosaltres el dia del nostre Baptisme, el “Pare nostre” fa ressonar en nosaltres els mateixos sentiments que va tenir Jesucrist. Quan nosaltres preguem amb el “Pare Nostre”, preguem com pregava Jesús. És la pregària que va fer Jesús i que ens va ensenyar a nosaltres; quan els deixebles li van dir: “Mestre, ensenya’ns a pregar com tu pregues”. I Jesús pregava així. És tan bonic pregar com Jesús! Seguint el seu diví mestratge, gosem adreçar-nos a Déu anomenant-lo “Pare”, perquè hem renascut com a fills seus mitjançant l’aigua i l’Esperit Sant (cf. Ef 1,5). De fet, ningú podria anomenar-lo familiarment “Abbà” – “Pare” – sense haver estat engendrat per Déu, sense la inspiració de l’Esperit, tal com ensenya sant Pau (cf. Rm 8,15). Hem de pensar: ningú pot anomenar-lo “Pare” sense la inspiració de l’Esperit. Quantes vegades hi ha gent que diu “Pare Nostre”, però no sap què diu. Perquè sí, és el Pare; però tu sents que quan dius “Pare” Ell és el Pare, el teu Pare, el Pare de la humanitat, el Pare de Jesucrist? Tu tens una relació amb aquest Pare? Quan nosaltres diem el “Pare Nostre”, ens relacionem amb el Pare que ens estima, però és l’Esperit qui ens dona aquesta relació, aquest sentiment de ser fills de Déu.

Quina pregària millor que la que Jesús ens ha ensenyat ens pot preparar per a la Comunió sagramental amb Ell? A més de dir-lo durant la Missa, el “Pare nostre” el resem, al matí i al vespre, a les Laudes i a les Vespres; d’aquesta manera, l’actitud filial vers Déu i fraternal envers el proïsme contribueixen a donar  forma cristiana a la nostra vida de tot el dia.

En la Pregària del Senyor – en el “Pare nostre” – demanem el «nostre pa de cada dia», on veiem una referència particular al Pa eucarístic, que tant necessitem per viure com a fills de Déu. Demanem també «el perdó de les nostres culpes», i per ser dignes de rebre el perdó de Déu ens comprometem a perdonar els que han ofès. I això no és fàcil. Perdonar les persones que ens han ofès no és fàcil; és una gràcia que hem de demanar: “Senyor, ensenya’m a perdonar com tu m’has perdonat”. És una gràcia. Només amb les nostres forces, nosaltres no podem: perdonar és una gràcia de l’Esperit Sant. Així mentre el cor s’obre a Déu, el “Pare nostre” ens disposa també a l’amor fratern. Finalment, demanem també a Déu que «ens deslliuri del mal» que ens separa d’Ell i ens separa dels nostres germans. Comprenguem bé que aquestes són unes peticions molt adequades per a preparar-nos per a la Comunió (cf. Ordenament General del Missal Romà, 81).

De fet, tot el que demanem en el “Pare nostre” continua amb la pregària del sacerdot que, en nom de tots, suplica: «Deslliura’ns, Senyor, de tots els mals, dona la pau als nostres dies». I després rep una mena de segell de confirmació amb el ritu de la pau: en primer lloc es demana a Crist que el do de la seva pau (cf. Jn 14,27) – tan diferent de la pau del món - faci créixer l’Església en la unitat i en la pau, segons la seva voluntat; llavors, amb el gest concret intercanviat entre nosaltres, expressem «la comunió eclesial i l’amor mutu, abans de comunicar-nos amb el Sagrament» (OGMR, 82). En el Ritu romà l’intercanvi del signe da pau, col·locat des de temps antics abans de la Comunió, ve ordenat de cara a la Comunió eucarística. Segons l’advertència de Sant Pau, no es pot combregar l’únic Pa que ens fa un sol Cos en Crist, sense reconèixer-nos en pau per l’amor fratern (cf. 1 Cor 10,16-17; 11,29). La pau de Crist no pot arrelar en un cor incapaç de viure la fraternitat i de refer-la després d’haver-la ferit. La pau la dona el Senyor: ens dona la gràcia de perdonar aquells que ens han ofès.

Després del gest de la pau segueix la fracció del Pa, que des del temps apostòlic ha donat el nom a tota la celebració de l’Eucaristia (cf. OGMR, 83; Catecisme de l’Església Catòlica, 1329). Fet per Jesús durant l’Última Cena, trencar el pa és el gest revelador que ha permès als deixebles reconèixer-lo després de la seva resurrecció. Recordem els deixebles d’Emmaús, els quals, parlant de l’encontre amb el Ressuscitat, expliquen «com l’havien reconegut pel trencar el pa» (cf. Lc 24,30-31.35).

La fracció del Pa eucarístic ve acompanyada amb la invocació de l’«Anyell de Déu», figura amb què Joan Baptista va assenyalar Jesús com «el qui lleva el pecat del món» (Jn 1,29). La imatge bíblica de l’anyell parla de la redempció (cf. Es 12,1-14; Is 53,7; 1 Pt 1,19; Ap 7,14). En el Pa eucarístic, trencat per la vida del món, l’assemblea que prega reconeix el veritable Anyell de Déu, és a dir el Crist Redemptor, i li demana: «Tingues pietat de nosaltres … dona’ns la pau».

«Tingues pietat de nosaltres», «dona’ns la pau» són invocacions que, des de la pregària del “Pare nostre” fins a la fracció del Pa, ens ajuden a disposar l’esperit a participar al convit eucarístic, font de comunió amb Déu i amb els germans.

No oblidem la gran pregària: la que ens ha ensenyat Jesús, i que és la pregària amb què Ell pregava al Pare. I aquesta pregària ens prepara per a la Comunió.

Traducció per Josep M. Torrents Sauvage