Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 9 de setembre 2020

Estimats germans i germanes, bon dia!

La crisi que estem vivint, que vivim a causa de la pandèmia, ens afecta a tots; podem sortir-nos-en millor si tots junts cerquem el bé comú; si no ho fem així, ens en sortirem pitjor. Malauradament, assistim a l’aparició d’interessos partidistes. Per exemple, hi ha qui voldria apropiar-se de possibles solucions, com en el cas de les vacunes i després vendre-les als altres. Alguns aprofiten la situació per fomentar les divisions: per treure’n avantatges econòmics o polítics, creant o augmentant conflictes. A d’altres senzillament no els interessa el sofriment aliè, tiren pel dret i segueixen el seu propi camí (cf. Lc 10,30-32). Són els devots de Ponç  Pilat, se’n renten les mans.

La resposta cristiana a la pandèmia i a les conseqüents crisis sòcio-econòmiques es basa en l’amor, sobretot l’amor de Déu que sempre ens precedeix (cf. 1 Jn 4,19). Ell ens estima primer, Ell sempre ens precedeix en l’amor i en les solucions. Ell ens estima incondicionalment, i quan acollim aquest amor diví, podem respondre de manera semblant. No estimo només els qui m’estimen: la meva família, els meus amics, el meu grup, sinó també els que no m’estimen, estimo també els que no em coneixen, estimo també els que són estrangers, i també els que em fan patir o els que considero enemics (cf. Mt 5,44). Aquesta és la saviesa cristiana, aquesta és l’actitud de Jesús. I el punt més alt de la santedat, diguem-ho així, és estimar els enemics, i no és fàcil. Per descomptat, estimar tothom, inclosos els enemics, és difícil – diria que és un art! Però un art que es pot aprendre i millorar. L’amor autèntic, que ens fa fecunds i lliures, és sempre expansiu i inclusiu. Aquest amor cura, guareix i fa el bé. Moltes vegades fa més bé una carícia que un seguit d’arguments, una carícia de perdó i no tants arguments per defensar-se. És l’amor inclusiu que cura.

Per tant, l’amor no es limita a les relacions entre dues o tres persones, o els amics, o la família, va més enllà. Comprèn les relacions cíviques i polítiques (cf. Catecisme de l’Església Catòlica [CCC], 1907-1912), inclosa la relació amb la naturalesa (Enc. Laudato si’ [LS], 231). Com que som éssers socials i polítics, una de les màximes expressions d’amor és precisament la social i política, decisiva per al desenvolupament humà i per afrontar tota mena de crisis (ibid., 231). Sabem que l’amor fecunda les famílies i les amistats; però és bo recordar que fecunda també les relacions socials, culturals, econòmiques i polítiques, permetent-nos construir un “civilització de l’amor”, com deia Sant Pau VI  i, també, Sant Joan Pau II. Sense aquesta inspiració, preval la cultura de l’egoisme, de la indiferència, del malbaratament, és a dir descartar els que jo no estimo, allò que no puc estimar o aquells que em semblen inútils en la societat. Avui, quan he entrat, una parella m’ha dit: “Pregui per nosaltres perquè tenim un fill discapacitat”. Jo els he preguntat: “Quants anys té? – Tants – I què feu? – Nosaltres l’acompanyem, l’ajudem”. Tota una vida dels pares per aquell fill discapacitat. Això és amor. I els enemics, els adversaris polítics, segons la nostra opinió, semblen discapacitats polítics i socials, ho semblen. Només Déu sap si ho són o no. Però nosaltres els hem d’estimar, hem de dialogar, hem de construir aquesta civilització de l’amor, aquesta civilització política, social, de la unitat de tota la humanitat. Tot això és el contrari de les guerres, divisions, enveges, fins i tot de les guerres dintre de la família. L’amor inclusiu i social és familiar, és polític: l’amor ho impregna tot!

El coronavirus ens demostra que el veritable bé per a cadascú és un bé comú no només individual i, viceversa, el bé comú és un veritable bé per a la persona (cf. CCC, 1905-1906). Si una persona es preocupa només del propi bé és un egoista. En canvi la persona és més persona, quan obre el propi bé a tots els altres, el comparteix. La salut, a més de ser individual, és també un bé públic. Una societat sana és la que es preocupa per la salut de tots.

Un virus que no coneix barreres, fronteres o diferències culturals i polítiques s’ha de combatre amb un amor sense barreres, fronteres o diferències. Aquest amor pot generar estructures socials que ens animen a compartir més que a competir, que ens permeten incloure els més vulnerables i no marginar-los, i que ens ajuden a expressar el millor de la nostra naturalesa humana i no el pitjor. L’autèntic amor no coneix la cultura de la marginació, no sap què és. De fet, quan estimem i generem creativitat, quan generem confiança i solidaritat, és allà on sorgeixen iniciatives concretes pel bé comú. I això val tant a nivell de les petites i les grans comunitats, també a nivell internacional. El que es fa a casa, el que es fa al barri, el que es fa en el poble, el que es fa en les grans ciutats i internacionalment és el mateix: és la mateixa llavor que creix i que dona fruit. Si tu a casa, al barri, comences amb l’enveja, amb la lluita, al final hi haurà la “guerra”. En canvi, si tu comences amb l’amor, si comparteixes l’amor, el perdó, aleshores hi haurà amor i perdó per a tothom.

Al contrari, si les solucions a la pandèmia porten l’empremta de l’egoisme, ja sigui de persones, empreses o nacions, potser podrem sortir del coronavirus, però certament no de la crisi humana i social que el virus ha posat de manifest i ha accentuat. Per tant, tingueu cura de no construir sobre la sorra (cf. Mt 7,21-27)! Per construir una societat sana, inclusiva, justa i pacífica, ho hem de fer sobre la roca del bé comú. El bé comú és una roca. I aquesta és la tasca de tots nosaltres, no només d’algun especialista. Sant Tomàs d’Aquino deia que la promoció del bé comú és un deure de justícia que recau sobre tots els ciutadans. Cada ciutadà és responsable del bé comú. I per als cristians és també una missió. Com ensenya Sant Ignasi de Loiola, dirigir els nostres esforços quotidians vers el bé comú és una manera de rebre i difondre la glòria de Déu.

Malauradament, sovint la política no té bona fama, i sabem perquè. Això no vol dir que els polítics siguin tots dolents, no, no vull dir això. Només dic que malauradament la política sovint no té bona fama. Però no ens hem de resignar a aquesta visió negativa, sinó reaccionar demostrant amb els fets que és possible, de fet, el deure de tenir una bona política, la que posa al centre la persona humana i el bé comú. Si llegiu la història de la humanitat trobareu molts polítics sants que han seguit aquest camí. És possible en la mesura que cada ciutadà i, en particular, els que assumeixen compromisos i posicions socials i polítiques, arreli les seves accions en principis ètics i les animi amb amor social i polític. Els cristians, de manera particular els fidels laics, estan cridats a donar-ne bon testimoni d’això i ho poden fer gràcies a la virtut de la caritat, cultivant-ne la seva dimensió social intrínseca.

Per tant és hora d’incrementar el nostre amor social – vull remarcar-ho: el nostre amor social –  contribuint-hi tots, a partir de la nostra petitesa. El bé comú requereix la participació de tothom. Si tothom hi posa la seva part i si ningú no en queda fora, podrem regenerar bones relacions a nivell comunitari, nacional, internacional i també en harmonia amb el medi ambient (cfr LS, 236). Així en els nostres gestos, fins i tot els més humils, es farà visible alguna cosa de la imatge de Déu que portem en nosaltres, perquè Déu és Trinitat, Déu és amor. Aquesta és la més bonica definició de Déu en la Bíblia. Ens la dona l’apòstol Joan, que va estimar tant Jesús: Déu és amor. Amb el seu ajut, podem curar el món treballant tots junts pel bé comú, no només pel propi bé, sinó pel bé comú, de tots.

Traducció: Josep M. Torrents