“En el cristianisme no hi ha diferència entre morts i vius, sinó entre qui és en Crist i qui encara no ho és”

Audiència general del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 26 de novembre de 2014

Estimats germans i germanes, bon dia!

Fa un dia una mica lleig, però vosaltres sou valents, us felicito! Esperem poder pregar junts avui.

En la presentació de l’Església als homes del nostre temps, el Concili Vaticà II tenia molt present una realitat fonamental, que cal no oblidar mai: l’Església no és una realitat estàtica, immòbil, una realitat en si mateixa, sinó que està contínuament en marxa al llarg de la història, vers la meta última i meravellosa que és el Regne dels cels, del qual l’Església n’és a la terra el germen i l’inici (cfr Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Sobre l’Església Lumen Gentium 5). Quan ens dirigim vers aquest horitzó, ens adonem que la nostra imaginació s’atura, es mostra amb prou feines capaç d’intuir l’esplendor del misteri que sobrepassa els nostres sentits. I sorgeixen espontàniament en nosaltres algunes preguntes: quan arribarà aquest últim pas? Com serà la nova dimensió en la qual l’Església entrarà? Què se’n farà aleshores de la humanitat? I de la creació que ens envolta? Aquestes preguntes no són noves, ja se les havien fet els deixebles de Jesús en aquell temps: “Però quan succeirà això? Quan arribarà el triomf de l’Esperit sobre la creació, sobre totes les coses...”. Són preguntes humanes, preguntes antigues. També nosaltres ens les fem aquestes preguntes.

1. La Constitució conciliar Gaudium et Spes, davant d’aquestes preguntes que ressonen des de sempre en el cor de l’home, afirma: «No sabem el temps quan s’acabaran la terra i la humanitat, i no sabem de quina manera es transformarà l’univers. Canviarà certament l’aspecte d’aquest món, deformat pel pecat. Sabem, però, per la Revelació que Déu prepara un nou habitatge i una terra nova, en la qual hi haurà la justícia, i la felicitat saciarà amb escreix tots els desitjos de pau que sorgeixen en el cor dels homes» (n. 39). Aquesta és la meta vers la qual tendeix l’Església: és, com diu la Bíblia, la «Jerusalem nova», el «Paradís». Més que d’un lloc, es tracta d’un “estat” de l’ànima en el qual les nostres expectatives més profundes seran complertes de manera abundant i el nostre ésser, com a criatures i com a fills de Déu, arribarà a la plena maduresa. Serem finalment revestits de la joia, de la pau i de l’amor de Déu d’una manera completa, sense cap mena de límit, i estarem cara a cara amb Ell! (cfr 1Cor 13,12). És bonic pensar això, pensar en el Cel. Tots nosaltres ens trobarem allà dalt, tots. És bonic, dóna força a l’ànima.

2. Des d’aquesta perspectiva, és bonic veure que hi ha una continuïtat i una comunió de fons entre l’Església que hi ha al Cel i la que encara està caminant a la terra. Els que ja viuen a la presència de Déu de fet ens poden ajudar i intercedir per nosaltres, pregar per nosaltres. D’altra banda, també nosaltres estem sempre convidats a oferir bones obres, pregàries i la mateixa Eucaristia per alleujar la tribulació de les ànimes que encara estan esperant la felicitat sense fi. Sí, perquè en la perspectiva cristiana la diferència ja no és entre els morts i els qui encara no ho són, sinó entre qui és en Crist i qui encara no ho és! Aquest és l’element determinant, veritablement decisiu per a la nostra salvació i per a la nostra felicitat.

3. Al mateix temps, la Sagrada Escriptura ens ensenya que el compliment d’aquest designi meravellós no pot no interessar a tot el que ens envolta i que ha sortit del pensament i del cor de Déu. L’apòstol Pau ho afirma d’una manera explícita, quan diu que «la mateixa creació serà alliberada de l’esclavatge de la corrupció, per entrar en la llibertat de la glòria dels fills de Déu» (Rm 8,21). Altres textos utilitzen la imatge del «cel nou» i de la «terra nova» (cfr 2 Pt 3,13; Ap 21,1), en el sentit que tot l’univers serà renovat i es veurà alliberat definitivament de qualsevol rastre de mal i de la mateixa mort. El que queda per davant, com a complement d’una transformació que en realitat ja es dóna a partir de la mort i resurrecció de Crist, per tant és una nova creació; no és una aniquilació de l’univers i de tot el que ens envolta, sinó un portar cada cosa a la plenitud del seu ésser, de veritat, de bellesa. Aquest és el pla que Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, des de sempre vol realitzar i ja està realitzant.

Estimats amics, quan pensem en aquestes meravelloses realitats que ens esperen, ens adonem que és un do meravellós pertànyer a l’Església, que porta inscrita una molt alta vocació! Demanem doncs a la Verge Maria, Mare de l’Església, que vetlli sempre el nostre camí i que ens ajudi a ser, com ella, signe joiós de confiança i d’esperança enmig dels nostres germans.

Traducció: Josep M. Torrents –Catalunya Religió