Discurs a les Nacions Unides

Assemblea General de les Nacions Unides a Nova York. 25 de setembre de 2015

Aquesta és la cinquena vegada que un Papa visita les Nacions Unides. Ho van fer els meus predecessors Pau VI el 1965, Joan Pau II el 1979 i 1995 i, el meu més recent predecessor, avui el Papa emèrit Benet XVI, en 2008. Tots ells no van estalviar expressions de reconeixement per a l'Organització, considerant-la la resposta jurídica i política adequada al moment històric, caracteritzat per la superació tecnològica de les distàncies i les fronteres i, aparentment, de qualsevol límit natural a l'afirmació del poder. Una resposta imprescindible ja que el poder tecnològic, en mans d'ideologies nacionalistes o falsament universalistes, és capaç de produir tremendes atrocitats. No puc menys que associar-me a l'estima dels meus predecessors, reafirmant la importància que l'Església Catòlica concedeix a aquesta institució i les esperances que posa en les seves activitats.

La història de la comunitat organitzada dels estats, representada per les Nacions Unides, que celebra aquests dies el seu 70 aniversari, és una història d'importants èxits comuns, en un període d'inusitada acceleració dels esdeveniments. Sense pretensió d'exhaustivitat, es pot esmentar la codificació i el desenvolupament del dret internacional, la construcció de la normativa internacional de drets humans, el perfeccionament del dret humanitari, la solució de molts conflictes i operacions de pau i reconciliació, i tants altres èxits en tots els camps de la projecció internacional d'allò que és humà. Totes aquestes realitzacions són llums que contrasten la foscor del desordre causat per les ambicions descontrolades i pels egoismes col·lectius. És cert que encara són molts els greus problemes no resolts, però també és evident que, si hagués faltat tota aquesta activitat internacional, la humanitat podria no haver sobreviscut a l'ús descontrolat de les seves pròpies potencialitats. Cadascun d'aquests progressos polítics, jurídics i tècnics són un camí de concreció de l'ideal de la fraternitat humana i un mitjà per a la seva major realització.

Faig doncs un homenatge a tots els homes i dones que han servit lleial i sacrificadament a tota la humanitat en aquests 70 anys. En particular, vull recordar avui als que han donat la seva vida per la pau i la reconciliació dels pobles, des Dag Hammarskjöld fins als moltíssims funcionaris de tots els nivells, morts en les missions humanitàries, de pau i reconciliació.

L'experiència d'aquests 70 anys, més enllà de tot el que s'ha aconseguit, mostra que la reforma i l'adaptació als temps sempre és necessària, progressant cap a l'objectiu últim de concedir a tots els països, sense excepció, una participació i una incidència real i equitativa en les decisions. Aquesta necessitat d'una major equitat, val especialment per als cossos amb efectiva capacitat executiva, com és el cas del Consell de Seguretat, els organismes financers i els grups o mecanismes especialment creats per afrontar les crisis econòmiques. Això ajudarà a limitar tota mena d'abús o usura sobretot amb els països en vies de desenvolupament. Els organismes financers internacionals han de vetllar pel desenvolupament sostenible dels països i la no submissió asfixiant d'aquests a sistemes crediticis que, lluny de promoure el progrés, sotmeten a les poblacions a mecanismes de major pobresa, exclusió i dependència.

La tasca de les Nacions Unides, a partir dels postulats del Preàmbul i dels primers articles de la seva Carta Constitucional, pot ser vista com el desenvolupament i la promoció de la sobirania del dret, sabent que la justícia és requisit indispensable per obtenir l'ideal de la fraternitat universal. En aquest context, cal recordar que la limitació del poder és una idea implícita en el concepte de dret. Donar a cadascú el que li pertany, seguint la definició clàssica de justícia, vol dir que cap individu o grup humà es pot considerar omnipotent, autoritzat a passar per sobre de la dignitat i dels drets de les altres persones singulars o de les seves agrupacions socials. La distribució fàctica del poder (polític, econòmic, de defensa, tecnològic, etc.) entre una pluralitat de subjectes i la creació d'un sistema jurídic de regulació de les pretensions i interessos, concreta la limitació del poder.

El panorama mundial avui ens presenta, però, molts falsos drets, i, alhora, grans sectors indefensos, víctimes més aviat d'un mal exercici del poder: el medi ambient i el vast món de dones i homes exclosos. Dos sectors íntimament units entre si, que les relacions polítiques i econòmiques preponderants han esdevingut parts fràgils de la realitat. Per això cal afirmar amb força els seus drets, consolidant la protecció de l'ambient i acabant amb l'exclusió.

Per començar, cal afirmar que existeix un veritable «dret de l'ambient» per un doble motiu. Primer, perquè els éssers humans som part de l'ambient. Vivim en comunió amb ell, perquè el mateix ambient comporta límits ètics que l'acció humana ha de reconèixer i respectar. L'home, tot i que està dotat de «capacitats inèdites» que «mostren una singularitat que transcendeix l'àmbit físic i biològic» (Laudato si', 81), és al mateix temps una porció d'aquest ambient. Té un cos format per elements físics, químics i biològics, i només pot sobreviure i desenvolupar-se si l'ambient ecològic li és favorable. Qualsevol perjudici a l'ambient, per tant, és un mal a la humanitat.

Segon, perquè cadascuna de les criatures, especialment les vivents, té un valor en si mateixa, d'existència, de vida, de bellesa i d'interdependència amb les altres criatures. Els cristians, juntament amb les altres religions monoteistes, creiem que l'univers prové d'una decisió d'amor del Creador, que permet a l'home servir respectuosament de la creació per al bé dels seus semblants i per a glòria del Creador, però que no pot abusar d'ella i molt menys està autoritzat a destruir-la. Per a totes les creences religioses, l'ambient és un bé fonamental (cf. ibíd., 81).

L'abús i la destrucció de l'ambient, al mateix temps, van acompanyats per un imparable procés d'exclusió. En efecte, un afany egoista i il·limitat de poder i de benestar material porta tant a abusar dels recursos materials disponibles com a excloure als febles i amb menys habilitats, ja sigui per tenir capacitats diferents (discapacitats) o perquè estan privats dels coneixements i instruments tècnics adequats o posseeixen insuficient capacitat de decisió política. L'exclusió econòmica i social és una negació total de la fraternitat humana i un gravíssim atemptat als drets humans i l'ambient. Els més pobres són els que més pateixen aquests atemptats per un triple greu motiu: són descartats per la societat, són al mateix temps obligats a viure del descart i han injustament patir les conseqüències de l'abús de l'ambient. Aquests fenòmens conformen l'avui tan difosa i inconscientment consolidada «cultura del descart».

El dramàtic de tota aquesta situació d'exclusió i inequitat, amb les seves clares conseqüències, em porta al costat de tot el poble cristià i de tants altres a prendre consciència també de la meva greu responsabilitat referent a això, per la qual cosa alço la meva veu, al costat de la de tots aquells que anhelen solucions urgents i efectives. L'adopció de l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible a la Cimera mundial que iniciarà avui mateix, és un important senyal d'esperança. Confio també que la Conferència de París sobre canvi climàtic aconsegueixi acords fonamentals i eficaços.

No n'hi ha prou, però, els compromisos assumits solemnement, encara que constitueixen certament un pas necessari per a les solucions. La definició clàssica de justícia que he al·ludit anteriorment conté com a element essencial una voluntat constant i perpètua: "Iustitia est constans et perpetua voluntas ius suum cuique tribuendi". El món reclama de tots els governants una voluntat efectiva, pràctica, constant, de passos concrets i mesures immediates, per preservar i millorar l'ambient natural i vèncer més aviat possible el fenomen de l'exclusió social i econòmica, amb les seves tristes conseqüències de tràfic d'éssers humans, comerç d'òrgans i teixits humans, explotació sexual de nens i nenes, treball esclau, incloent-hi la prostitució, tràfic de drogues i d'armes, terrorisme i crim internacional organitzat. És tal la magnitud d'aquestes situacions i el grau de vides innocents que es va cobrant, que hem d'evitar tota temptació de caure en un nominalisme declaracionista amb efecte tranquil·litzador en les consciències. Hem de tenir cura que les nostres institucions siguin realment efectives en la lluita contra tots aquests flagels.

La multiplicitat i complexitat dels problemes exigeix ​​comptar amb instruments tècnics de mesura. Això, però, comporta un doble perill: limitar l'exercici burocràtic de redactar llargues enumeracions de bons propòsits -metes, objectius i indicacions estadístiques-, o creure que una única solució teòrica i apriorística donarà resposta a tots els reptes. Cal no perdre de vista, en cap moment, que l'acció política i econòmica, només és eficaç quan se l'entén com una activitat prudencial, guiada per un concepte perenne de justícia i que no perd de vista en cap moment que, abans i més enllà dels plans i programes, hi ha dones i homes concrets, iguals als governants, que viuen, lluiten i pateixen, i que moltes vegades es veuen obligats a viure miserablement, privats de qualsevol dret.

Perquè aquests homes i dones concrets puguin escapar de la pobresa extrema, cal permetre'ls ser dignes actors del seu propi destí. El desenvolupament humà integral i el ple exercici de la dignitat humana no poden ser imposats. Han de ser edificats i desplegats per cada un, per cada família, en comunió amb els altres homes i en una justa relació amb tots els cercles en què es desenvolupa la societat humana -amics, comunitats, llars municipis, escoles, empreses i sindicats, províncies, nacions-. Això suposa i exigeix ​​el dret a l'educació -també per a les nenes, excloses en algunes parts-, que s'asseguri en primer lloc respectant i reforçant el dret primari de les famílies a educar, i el dret de les Esglésies i de les agrupacions socials a sostenir i col·laborar amb les famílies en la formació de les seves filles i fills. L'educació, així concebuda, és la base per a la realització de l'Agenda 2030 i per recuperar el medi ambient.

Alhora, els governants han de fer tot el possible per tal que tothom pugui tenir la mínima base material i espiritual per exercir la seva dignitat i per formar i mantenir una família, que és la cèl·lula primària de qualsevol desenvolupament social. Aquest mínim absolut té en el material tres noms: sostre, treball i terra; i un nom en l'espiritual: llibertat d'esperit, que comprèn la llibertat religiosa, el dret a l'educació i tots els altres drets cívics.

Per tot això, la mesura i l'indicador més simple i adequat del compliment de la nova Agenda per al desenvolupament serà l'accés efectiu, pràctic i immediat, per a tots, als béns materials i espirituals indispensables: habitatge propi, treball digne i degudament remunerat , alimentació adequada i aigua potable; llibertat religiosa, i més en general llibertat d'esperit i educació. Alhora, aquests pilars del desenvolupament humà integral tenen un fonament comú, que és el dret a la vida i, més en general, el que podríem anomenar el dret a l'existència de la mateixa naturalesa humana.

La crisi ecològica, juntament amb la destrucció de bona part de la biodiversitat, pot posar en perill l'existència mateixa de l'espècie humana. Les nefastes conseqüències d'un irresponsable desgovern de l'economia mundial, guiat només per l'ambició de lucre i de poder, han de ser una crida a una severa reflexió sobre l'home: «L'home no és només una llibertat que ell es crea per si sol. L'home no es crea a si mateix. És esperit i voluntat, però també naturalesa »(Benet XVI, Discurs al Parlament Federal d'Alemanya, 22 setembre 2011; citat a Laudato si', 6). La creació es veu perjudicada «on nosaltres mateixos som les últimes instàncies [...] El malbaratament de la creació comença on no reconeixem ja cap instància per sobre de nosaltres, sinó que només ens veiem a nosaltres mateixos» (Id., Discurs al clergat de la Diòcesi de Bolzano-Bressanone, 6 agost 2008; citat ibíd.). Per això, la defensa de l'ambient i la lluita contra l'exclusió exigeixen el reconeixement d'una llei moral inscrita en la pròpia naturalesa humana, que comprèn la distinció natural entre home i dona (cf. Laudato si', 155), i l'absolut respecte de la vida en totes les seves etapes i dimensions (cf. ibíd., 123; 136).

Sense el reconeixement d'uns límits ètics naturals insalvables i sense l'actuació immediata d'aquells pilars del desenvolupament humà integral, l'ideal de «salvar les futures generacions del flagell de la guerra» (Carta de les Nacions Unides, Preàmbul) i de «promoure el progrés social i un més elevat nivell de vida en una més àmplia llibertat »(ibíd.) corre el risc d'esdevenir un miratge inabastable o, pitjor encara, en paraules buides que serveixen d'excusa per a qualsevol abús i corrupció, o per promoure una colonització ideològica a través de la imposició de models i estils de vida anòmals, estranys a la identitat dels pobles i, en darrer terme, irresponsables.

La guerra és la negació de tots els drets i una dramàtica agressió a l'ambient. Si es vol un veritable desenvolupament humà integral per a tothom, s'ha de continuar incansablement amb la tasca d'evitar la guerra entre les nacions i els pobles.

Per arribar-hi cal assegurar l'imperi incontestat del dret i l'infatigable recurs a la negociació, als bons oficis i l'arbitratge, com proposa la Carta de les Nacions Unides, veritable norma jurídica fonamental. L'experiència dels 70 anys d'existència de les Nacions Unides, en general, i en particular l'experiència dels primers 15 anys del tercer mil·lenni, mostren tant l'eficàcia de la plena aplicació de les normes internacionals com la ineficàcia del seu incompliment. Si es respecta i aplica la Carta de les Nacions Unides amb transparència i sinceritat, sense segones intencions, com un punt de referència obligatori de justícia i no com un instrument per disfressar intencions espúries, s'assoleixen resultats de pau. Quan, en canvi, es confon la norma amb un simple instrument, per utilitzar quan resulta favorable i per eludir quan no ho és, s'obre una veritable caixa de Pandora de forces incontrolables, que danyen greument les poblacions inermes, l'ambient cultural i fins i tot l'ambient biològic.

El Preàmbul i el primer article de la Carta de les Nacions Unides indiquen els fonaments de la construcció jurídica internacional: la pau, la solució pacífica de les controvèrsies i el desenvolupament de relacions d'amistat entre les nacions. Contrasta fortament amb aquestes afirmacions, i les nega en la pràctica, la tendència sempre present a la proliferació de les armes, especialment les de destrucció massiva com poden ser les nuclears. Una ètica i un dret basats en l'amenaça de destrucció mútua -i possiblement de tota la humanitat- són contradictoris i constitueixen un frau a tota la construcció de les Nacions Unides, que passarien a ser «Nacions unides per la por i la desconfiança». Cal entestar-se per fer un món sense armes nuclears, aplicant plenament el Tractat de no proliferació, en la lletra i en l'esperit, cap a una total prohibició d'aquests instruments.

El recent acord sobre la qüestió nuclear en una regió sensible d'Àsia i Orient Mitjà és una prova de les possibilitats de la bona voluntat política i del dret, exercits amb sinceritat, paciència i constància. Faig vots perquè aquest acord sigui durador i eficaç i doni els fruits desitjats amb la col·laboració de totes les parts implicades.

En aquest sentit, no falten dures proves de les conseqüències negatives de les intervencions polítiques i militars no coordinades entre els membres de la comunitat internacional. Per això, tot i desitjant no tenir la necessitat de fer-ho, no puc deixar de reiterar les meves repetides crides en relació amb la dolorosa situació de tot l'Orient Mitjà, del nord d'Àfrica i d'altres països africans, on els cristians, juntament amb altres grups culturals o ètnics i també junt amb aquella part dels membres de la religió majoritària que no vol deixar-se envoltar per l'odi i la bogeria, han estat obligats a ser testimonis de la destrucció dels seus llocs de culte, del seu patrimoni cultural i religiós, de les seves cases i pertinences i han estat posats en la disjuntiva de fugir o de pagar la seva adhesió al bé i a la pau amb la pròpia vida o amb l'esclavitud.

Aquestes realitats han de constituir una seriosa crida a un examen de consciència dels qui estan a càrrec de la conducció dels afers internacionals. No només en els casos de persecució religiosa o cultural, sinó en cada situació de conflicte, com Ucraïna, Síria, l'Iraq, a Líbia, al Sudan del Sud i a la regió dels Grans Llacs, hi ha rostres concrets abans que interessos de part, per legítims que siguin. En les guerres i conflictes hi ha éssers humans singulars, germans i germanes nostres, homes i dones, joves i ancians, nens i nenes, que ploren, pateixen i moren. Éssers humans que esdevenen material de descart quan l'activitat consisteix només en enumerar problemes, estratègies i discussions.

Com demanava al secretari general de les Nacions Unides en la meva carta del 9 d'agost de 2014, «la més elemental comprensió de la dignitat humana [obliga] a la comunitat internacional, en particular a través de les normes i els mecanismes del dret internacional, a fer tot el possible per aturar i prevenir ulteriors violències sistemàtiques contra les minories ètniques i religioses» i per protegir les poblacions innocents.

En aquesta mateixa línia voldria fer esment a un altre tipus de conflictivitat no sempre tan explicitada però que silenciosament ve cobrant la mort de milions de persones. Una altra classe de guerra que viuen moltes de les nostres societats amb el fenomen del narcotràfic. Una guerra «assumida» i pobrament combatuda. El narcotràfic per la seva pròpia dinàmica va acompanyat del tràfic de persones, del blanqueig de diners, del tràfic d'armes, de l'explotació infantil i d'altres formes de corrupció. Corrupció que ha penetrat els diferents nivells de la vida social, política, militar, artística i religiosa, generant, en molts casos, una estructura paral·lela que posa en risc la credibilitat de les nostres institucions.

He començat aquesta intervenció recordant les visites dels meus predecessors. Voldria ara que les meves paraules fossin especialment com una continuació de les paraules finals del discurs de Pau VI, pronunciat fa gairebé exactament 50 anys, però de valor perenne, cito: «Ha arribat l'hora en què s'imposa una pausa, un moment de recolliment , de reflexió, gairebé de pregària: tornar a pensar en el nostre comú origen, en la nostra història, en el nostre destí comú. Mai, com avui, [...] ha estat tan necessària la consciència moral de l'home, perquè el perill no ve ni del progrés ni de la ciència, que, ben utilitzats, poden [...] resoldre molts dels greus problemes que afligeixen la humanitat »(Discurs als Representants dels Estats 4 d'octubre de 1965). Entre altres coses, sens dubte, la genialitat humana, ben aplicada, ajudarà a resoldre els greus desafiaments de la degradació ecològica i de l'exclusió. Continuo amb Pau VI: «El veritable perill està en l'home, que disposa d'instruments cada vegada més poderosos, capaços de portar tant a la ruïna com a les més altes conquestes» (ibíd.) Fins aquí Pau VI.

La casa comuna de tots els homes ha de continuar alçant-se sobre una recta comprensió de la fraternitat universal i sobre el respecte de la sacralitat de cada vida humana, de cada home i cada dona; dels pobres, dels ancians, dels nens, dels malalts, dels no nascuts, dels desocupats, dels abandonats, dels que es jutgen descartables perquè no se'ls considera res més que números d'una o altra estadística. La casa comuna de tots els homes ha també edificar-se sobre la comprensió d'una certa sacralitat de la natura creada.

Tal comprensió i respecte exigeixen un grau superior de saviesa, que accepti la transcendència, la d'un mateix, renunciï a la construcció d'una elit omnipotent, i comprengui que el sentit ple de la vida singular i col·lectiva es dóna en el servei abnegat dels altres i en l'ús prudent i respectuós de la creació per al bé comú. Repetint les paraules de Pau VI, «l'edifici de la civilització moderna ha aixecar-se sobre principis espirituals, els únics capaços no només de sostenir-ho, sinó també d'il·luminar-» (ibíd.).

El gaucho Martín Fierro, un clàssic de la literatura de la meva terra natal, canta: «Los hermanos sean unidos porque esa es la ley primera. Tengan unión verdadera en cualquier tiempo que sea, porque si entre ellos pelean, los devoran los de afuera».

El món contemporani, aparentment connex, experimenta una creixent i sostinguda fragmentació social que posa en risc «tot fonament de la vida social» i per tant «acaba per enfrontar-uns amb altres per preservar els propis interessos» (Laudato si ', 229) .

El temps present ens convida a privilegiar accions que generin dinamismes nous a la societat fins que fructifiquin en importants i positius esdeveniments històrics (cf. Evangelii gaudium, 223). No ens podem permetre postergar «algunes agendes» per al futur. El futur ens demana decisions crítiques i globals de cara als conflictes mundials que augmenten el nombre d'exclosos i necessitats.

La lloable construcció jurídica internacional de l'Organització de les Nacions Unides i de totes les seves realitzacions, perfeccionable com qualsevol altra obra humana i, al mateix temps, necessària, pot ser peça d'un futur segur i feliç per a les generacions futures. Ho serà si els representants dels Estats sabran deixar de banda interessos sectorials i ideologies, i buscar sincerament el servei del bé comú. Demano a Déu Totpoderós que així sigui, i els asseguro el meu suport, la meva pregària i el suport i les oracions de tots els fidels de l'Església Catòlica, perquè esta institució, tots els seus Estats membres i cadascun dels seus funcionaris, rendeixi sempre un servei eficaç a la humanitat, un servei respectuós de la diversitat i que sàpiga potenciar, per al bé comú, el millor de cada poble i de cada ciutadà. Que Déu els beneeixi a tots.